Anna Comnena: El pròleg de l'Alexíada (III)

He arribat a dedicar-me a la història del meu pare sobretot a causa d'això: era legítima esposa d'un home, el cèsar Nicèfor, de l'estirp dels Briennis, una persona molt per sobre de la seva gent per la seva gran bellesa, l'excel·lència intel·lectual i l'eloqüència eficaç. Era un autèntic espectacle veure'l i sentir-lo. Però ara, per no desviar-nos del camí, hem de seguir endavant.

Tenia doncs un gran talent en moltes coses i per això va ser company d'operacions militars de l'emperador Joan¹, germà meu, que organitzà expedicions contra diferents pobles bàrbars i atacà fins i tot els siris, recuperant la ciutat d'Antioquia per a l'imperi. Però el cèsar, com que no sabia desatendre les lletres, ni entre penes i fatigues²,va escriure diferents coses remarcables, entre d'altres es proposà narrar la història del temps d'Aleix, emperador dels romans i pare meu, per encàrrec de l'emperadriu, lliurant als llibres la seva actuació durant el regnat; en la mesura que les circumstàncies el deixaven allunyar-se durant un breu període de les armes i la guerra, per dedicar-se a la història i a labors literàries. I concretament, començà la narració reiniciant la història des del període anterior, obeint en això a l'ordre de la nostra sobirana, és a dir que inicià des de l'emperador romà, Diògenes, fins a arribar a aquell del qual precisament es proposava parlar. En aquella època el meu pare estava realment en la flor dels seus anys: ja era un adolescent. Quant als fets anteriors, ell no era ni tan sols un adolescent i no havia fet res que valgués la pena explicar, llevat que no se li vulgui fer un discurs d'elogi fins i tot de la seva vida de nen.

  La idea del cèsar era aquesta doncs, tal com manifesta la seva obra; tot i així, no va dur les seves expectatives a bon terme i deixà el treball inacabat: després de portar la història fins a l'època de l'emperador Nicèfor Botaniates, en aquell punt parà la narració per culpa d'unes circumstàncies que no li permeteren anar més enllà en la història, perjudicant el contingut de l'obra i d'altra banda privant els lectors d'un plaer. Així va ser que vaig decidir explicar jo mateixa tot allò que el meu pare havia fet, perquè això no fos ignorat en un futur, si bé tothom, que n'hagi conegut els escrits, sap quina harmonia i quanta delicadesa tenen les proses del cèsar.

  Va arribar doncs fins al punt que deia i un cop em portà de l'estranger l'escrit, tot i que en esborrany i incomplet, ai pobre, portà també una malaltia mortal, potser pels dolors que mai no acaben, potser per les expedicions una rere l'altra, potser per les enormes preocupacions pel nostre bé. Així que les pròpies preocupacions, els dolors obstinats i, a més a més, els aires canviants i malsans van ser una barreja letal per a ell. Llavors, greument malalt, anà a participar a l'expedició a Síria i Cilícia. D'allà, Síria el lliurà, completament decaigut, a Cilícia, Cilícia a Pamfília, Pamfília a Lídia, Lídia a Bitínia, Bitínia a la ciutat imperial i finalment a mi quan ja tenia el ventre inflat pels turments. Intentava explicar allò que li havia succeït, tot i trobar-se molt malament i no només no podia per la malaltia, jo també li ho impedia per no obrir més la ferida amb explicacions.

1 Joan II Comnè, fill d'Aleix I.

2 Salm 90 (89), 10. Però és un expressió proverbial.

(Traducció de Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. Prol. III)