Pau Silenciari: Antologia Palatina V, 216

Sobre el fet que les dones es rendeixen davant l'or

Mudat en or¹, va deslligar el llaç de sagrada puresa,

Zeus, insinuant-se a la casa de bronze de Dànae.

Crec que el mite ens diu que l'or, que tot ho amansa,

venç els murs de bronze i les cadenes.

L'or desdenya claus i baldons, de totes les menes,

l'or persuadeix les noies de mirades altives,

i així de Dànae en va vèncer el cor. Que no pregui la Pàfia

aquell qui està enamorat, si porta els calés.

1 Veure el mite de Zeus i Dànae.

(Antologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, 216)

Teofilacte Simocatta: Històries (Pròleg 1-12)

L’home s'ha de¹ distingir per les seves virtuts naturals, però també pels seus èxits, perquè compta amb la raó, bé diví i admirable, gràcies al qual ha aprés a témer i adorar Déu, hi ha sabut veure, com en un mirall, la seva pròpia naturalesa i ha conegut el criteri amb què ha estat modelat. Doncs bé, per efecte de la raó, els homes també es concentren sobre ells mateixos i, des d’una perspectiva superior, calen² a la ment mateixa les idees religioses respecte a la seva pròpia creació i les desenvolupen. La raó aporta molts bens als homes i és la millor companya de viatge de la naturalesa. A les coses que aquella deixa inacabades, la raó els dóna perfecció al màxim nivell: unes les decora per a la vista, altres les adoba per al paladar, algunes les endureix o les estova al tacte, a d'altres li dóna música per a l’oïda, per fascinar l’ànima amb l’encant de les ressonàncies i obligar-la a escoltar. I no és potser també coneixedora de les arts, quan amb la llana confecciona una túnica ben teixida? I amb la fusta fabrica arades per al camperol, rems per al navegant, peltes i escuts perses per als soldats, que els protegeixen dels perills?

Com a cosa més important de totes, va establir el coneixement ampli, propi de la història, com a espècia que dóna sabor a la informació que es rep i com a escola de l’ànima. De fet, per a les ànimes inquietes no hi ha res més atractiu que la història, i per provar-ho n’hi ha prou amb un passatge de l'obra d’Homer. El fill de Laertes, tan bon punt va ser llançat a la riba pel vaivé de les ones del mar era acollit a la cort del rei Alcinoo. Odisseu va ser tractat amb gran amabilitat: nu i esgotat pel naufragi com estava, el vestiren amb la millor túnica i li va ser concedit l'honor de compartir taula amb el rei. Bé, aquell estranger disposà de la llibertat de paraula i de l'oportunitat de narrar històries i la narració agradà tant als Feacis que deixaren estar la beguda: aquell banquet els semblava més aviat un teatre; pararen l'oïda, embadalits mirant aquell home, i no es cansaren per la llarga durada de la història. Amb tot, les mirades eren melancòliques durant la major part de la narració, amb l'audiència atrapada³ pel sentiment d'aquelles enormes peripècies; les oïdes eren quelcom de voraç i insaciable, escoltant un extraordinari relat.

Per això no és estrany doncs que els poetes hagin estat els primers a fer-se una gran reputació per l'erudició. Perquè atrapaven les ànimes dels homes, deleroses d'aprendre, sempre plenes d'amor per al coneixement i assedegades d'històries insòlites; per elles fabricaven uns mites, afegien la paraula a la imatge, maquillaven l'engany amb el ritme, i amb uns versos com brodats i plens d'encant, adornaven la trampa. La seva seducció era tan fort, que se'ls considerava uns teòlegs, i que els déus estaven a prop seu, i a través seu il·luminaven els homes sobre les seves essències, tant si vivien en la bona o en la mala sort.

1 Seguim en aquest cas la lectio de Bekker (1834): Δεῖ en comptes de Ἔδει de De Boor.

2 εἰσκυκλέω: “Wheel in” (LSJ s.v.), hi ha l’idea de quelcom que es fa entrar per dalt, com el “deus ex machina” del teatre, amb unes politges.

3 Lit. “inundada, omplerta”.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 36-38)

Teofilacte Simocatta: Històries (Diàleg entre Filosofia i Història)

Filosofia: “Filla, què és això? Vinga, dóna'm la resposta a aquesta pregunta, estic desitjant saber-ho, amb la claredat que, com resseguint un fil, s'endinsa en un laberint que no és de faula. M'és difícil l'accés i dura l'entrada pels propileus de l'especulació teòrica.”

Història: “Filosofia, reina del totes les ciències, si et convé aprendre de mi i que jo t'ho ensenyi, contestaré, en la mesura que em permeti la meva perspicàcia: no consideraré bo res si el desconec¹. És el que penso jo, i també el Cirenaic.

Filosofia: “Filla, m'agradaria preguntar-te de quina manera has ressuscitat en aquests dies. La temptació irresistible a la incredulitat em torna a impedir de pronunciar-me i, com unes regnes, em frena, obligant-me al silenci, per tal que no ens enganyin unes refilades il·lusòries. El fet és que has estat morta molt de temps, filla, des que l'usurpador calidoni², carregat d'acer, va envair el palau imperial, home semibàrbar de la família dels ciclops! El més groller dels centaures, amb la túnica purpúria de la saviesa! Amb ell l'imperi, un certamen de borratxeres! I em callaré les altres coses per educació i respecte a la dignitat dels lectors. Filla, quan aquell traci, aquell Anite, matà el meu rei, el meu Sòcrates³, jo també llavors vaig rebre l'ostracisme del Pòrtic Reial i no podia posar peu a l'Àtica. Temps després, l'estirp d'Hèracles⁴ em salvà, restituí l'estat de dret, netejà la llordesa dels santuaris i m'instal·là així mateix al recinte dels reis⁵. I ara faig ressonar el palau amb el meu cant, toco antigues músiques àtiques. A mi, en tot cas em va bé. I tu, filla? Qui t'ha salvat? I com?”

Història: “Reina, potser que no coneguis el gran sacerdot i guia universal⁶?”

Filosofia: “I tant, filla! És un vell amic meu i el tresor més exclusiu.”

Història: “Doncs vet aquí, Reina, el cop de sort que intentes explicar. M'ha tornat la vida, recuperant-me de la insensatesa com si d'una tomba es tractés, ressuscitant-me com una Alcestes amb la força d'un Hèracles protector. M'ha adoptat magnànimament, m'ha vestit amb una esplèndida túnica i m'ha adornat d'un collar daurat. A aquest monyo⁷ que porto – amb la cigala⁸ daurada – l'enviat de Déu li ha donat llustre per a la trobada d'avui⁹ i m'ha col·locat una tribuna en posició privilegiada, amb garantia de llibertat de paraula.

Filosofia: “Admiro, filla, la generositat pròpia del mestre de veritat, la riuada d'èxits que ha assolit, instal·lant-se als pics de l'estudi de Déu i obrint camí¹⁰ cap a l'excel·lència moral. D'altra banda no perd de vista els èxits terrenals i l'eloqüència en la seves més altes expressions és la seva vida, no accepta de fet que aquest món resti en la incúria. Així que tant de bo jo pugui gaudir de qui m'estima: ell és saviesa metafísica amb els peus per terra, o bé especulació teòrica encarnada en els homes, actuant com un home.

Història: “La garlanda d'elogis que has trenat, Reina, és bonica com cap altra. Mes, si et sembla, seu aquí una estona sota aquest plàtan: l'arbre és frondós i també l'alçada i l'ombra de l'aloc són molt agradables.

Filosofia: “Som-hi doncs, filla, presenta el proemi, l'inici de la narració, als oients que delegen escoltar-te! Jo pararé l'atenció en tu com un home d'Ítaca, sense tapar-me les orelles, tot escoltant els relats de les Sirenes.”

Historia: “Bé doncs, et faré cas, Reina, faré sonar la lira de la història. Tu has de ser el meu plectre de més musicalitat, car ets un Oceà de saviesa i una Tetis d'eloqüència, l'encant t'envaeix, com illa que la mar sense fites corona¹¹.

FI DEL DIÀLEG ENTRE FILOSOFIA I HISTÒRIA
 

1 És una citació de Cal·límac (Fr. 620 Pf.), que Teofilacte utilitza tal qual també en Quaestiones Physicae, I, pàg. 19, 2-3, Ed. Massa Positano. Cal·límac venia precisament de Cirene.

2 Es refereix a l'emperador Flavi Focas (602-610)

3 Inicia una al·legoria jugant amb els paral·lelismes Sòcrates/Maurici, Anite/Focas i Hèracles (i els Heràclids)/Heracli.

4 Es refereix a l'emperador Flavi Heracli I (610-641).

5 És una expressió típicament homèrica.

6 La identitat de l'ἀρχιερεύς no és del tot evident. L'Index graecitatis semblaria identificar-lo amb el Patriarca Sergios (veure s.v.). Tanmateix Fendo (1988) sosté que es tracta clarament de l'emperador Heracli. D'altra banda la paraula ἀρχιερεύς té múltiples significats i pot ser utilitzat en marcs molt diferents. L'argument més important és que si el personatge no identificat fos Sergios, no seria explicable el joc de metàfores Hèracles/Heràclides.

7 κρώβυλος. No és exactament un monyo és una forma peculiar de recollir els cabells pròpia dels atenesos d'època clàssica.

8 És com una mena d'agulla de ganxo. Tota la frase és una referència culta a Tucídides.

9 És la que, metafòricament, comença quan es llegeix l'obra. No tan metafòric per al lector de l'època, acostumat a la lectura en públic de les obres de literatura.

10 Literalment, la metàfora és “fundant colònies a...”.

11 Odissea X, 195. Tr. C. Riba (1948).

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 20-22)

Jordi de Pisídia: Panegíric a Heracli de tornada de l'Àfrica, proclamat emperador, i contra l'emperador Focas (39 - 89)

I abans, quan ens veies patir en la misèria,

i quan del tir๠les amargues ferides

ens posseïen i ens envestien els cossos

era el moment de restar lluny d'inquietuds,

car dels mals, havies nascut sense culpa.

Però no, Senyor, no et mantingueres

lluny de qui estava al mig d'enormes desgràcies

amb les quals una fera al cap de l'imperi

turmentava tothom de manera salvatge.

Vas afrontar reptes tan grans de bon grat;

la teva sang, a tu no, no t'importava,

pel desig de treure tothom de la sang:

de fet, no vas témer un viatge tan llarg²

ni la pietat per la mare et frenà aleshores;

tu, que cremaves per Déu, et posseïa

un cert desig: apaivagar la tempesta

que duia l'imperi al desastre.

No vas perdre llavors aquesta esperança

i, com Finees, que creia en l'Esperit,

tenies la fe homicida dels homicidis.

I de fet, des que ens tens al servei de Déu,

lliures de la tirànica pesta,

s'ha aturat aquella terrible sagnia,

d'on naixia aquell torrent de dolors.

Majestat, amb el record d'això per sempre,

amb les esperances enviades a Déu,

aviat, Ell, Déu, el tornaràs a veure,

de nou, protector de la teva esperança.

Car Ell ens obrirà de la Pau les portes,

de bat a bat, amb les teves bones arts,

mostrant-la asseguda amb tu al tro de l'imperi.

Fa poc, em sembla, sàviament s'amagava,

per l'horror d'assistir a atroços delictes.

Però tu, cabal de gràcia divina,

la que no du cap a un imperi en ruïna,

ans l'eleva, per sempre, al seu ésser,

accepta allò humil, i mostra'ns grandesa.

Ell t'ha donat un ànim benèvol

car defenses tothom, i no et fas enrere;

des d'ara t'ensenyarà a dur l'imperi

de la tempesta a la bonança, que és cosa teva,

quan doncs alliberats de les angoixes

descriurem la gràcia indeleble

esculpint la bellesa del teu esperit

en els nostres cors com en una estàtua

i mostrant quina flor de benedicció

s'amagava entre els embulls dels esbarzers.

Dedicant-te aquestes humils paraules,

és evident que no hi estic a l'alçada:

és obvi que aprenc el “coneix-te a tu mateix”,

i desitjo, com tothom, la dolça derrota.

FI DEL PANEGÍRIC

1 Es refereix a l'emperador Flavi Focas (602-610).

2 El viatge d'Heracli amb les tropes bizantines de Nordàfrica fins a Constantinoble per defenestrar Focas.

(Giorgio di Pisidia, Poemi. I. Panegirici Epici. Ed. A. Pertusi, 1960. 77-78)

Agaties Escolàstic: Històries (Preàmbul 11-17)

Per tot això vaig considerar que no seria pas absurd, en qualsevol cas, també provar d'escriure en prosa, per tal que la meva vida no es consumís exclusivament entre mites i obres sense utilitat pràctica, sinó que aportés fins i tot qualque benefici. A més a més, moltes persones, i també amics, amb les seves recomanacions motivadores, m'empenyeren i encoratjaren a aquest pas; entre ells hi era Eutiquià, cap de l'exèrcit dels qui m'exhortaven, un que tenia un càrrec d'alta responsabilitat a la secretaria imperial: entre d'altres coses, era honest, realment intel·ligent, de bona cultura i era l'orgull de la casa de Flori. Justament aquest home doncs estava molt interessat per la meva situació i molt preocupat perquè hauria estat millor per mi quelcom que aportés prestigi i que tingués una altra utilitat; no deixava d'animar-me i de referir-se a les possibilitats de benefici: i així deia que no havia de creure que l'empresa seria per mi difícil o inútil, ni tenir por de no arribar mai al final, com qui és inexpert del mar té por de viatjar en un vaixell. Havia de pensar més aviat, sempre segons ell, que la història no se situa lluny de la poesia, sinó que ambdues són germanes, del mateix gènere, i probablement només se separen en relació al metre. Per tant, com que era un canvi indiferent, m'animava a tenir confiança i a dedicar-m'hi amb totes les meves forces. En realitat però, mentre em feia semblants panegírics, jo ja hi tenia ganes: realment m'havia captivat i convençut fàcilment. I així doncs he arribat a aquest pròleg. Sigui com sigui, tant de bo jo pugui dur a terme una obra al nivell de les intencions i estar el més possible a l'alçada de la grandesa dels fets narrats.

Haig d'explicar d'antuvi qui soc i d'on vinc: allò que solen fer els historiadors. Em dic Agaties, soc de Mirina, Menoni és el meu pare, la meva professió són les lleis romanes i les disputes en els tribunals. No em refereixo pas a la Mirina, ciutat de la Tràcia - i si per casualitat n'hi ha una altra a Europa o Líbia que es digui així, tampoc és aquesta - sinó a la Mirina d'Àsia, colonitzada des de fa molt temps pels Eolis, que es troba prop de la boca del riu Pític: aquell que sorgeix de Lídia i desemboca a l'últim braç de mar del golf d'Elea. Llavors, tant de bo jo la pugui recompensar de la millor manera per haver-me donat de menjar i pugui narrar tots els fets gloriosos del nostre país. Ara bé, espero que sigui benèvola i apreciï la meva bona voluntat: haig de recórrer les qüestions d'estat més importants.

Compondré la narració no pas com fan uns altres avui en dia. És a dir, molts autors s'han dedicat en la nostra època a aquest tipus de treballs, en la majoria dels casos sense preocupar-se gens per la veritat i per explicar els fets tal com es van succeir, preferint adular i ser amables amb una plètora de poderosos de manera tan descarada que no són fiables, ni quan expliquen coses certes. A més a més, segons els entesos, només en un panegíric és apropiat fer aflorar més del compte els mèrits d'algú; si bé la història absolutament no es nega a gastar elogis per algú que hagi actuat correctament, no és aquest certament l'objectiu, crec, i el tret diferencial que pretén obtenir. I quan l'actuació exigeix elogi o reprovació, el criteri històric és de no envilir o millorar els fets.

(Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, Proem. 11-17)

Jordi de Pisídia: Panegíric a Heracli de tornada de l'Àfrica, proclamat emperador, i contra l'emperador Focas (1 - 38)

Les paraules no tenen força per dir-te

que estàs més amunt que aquests mots voladissos,

ja que fou la Paraula de Déu qui et trià.

Senyor, ho sé, molta gent dedica himnes

a genets en armes, a caçadors implacables

que no els assenyala una ment de gran savi

ni els exalça una natura de sant.

Doncs, obvi és lloar l'inspirat equilibri

dels sentiments que se't mouen a l'ànim.

La ment, com armadura rebuda del cel,

la guardes en llibres d'aflat divinal:

car, lleuger, amb el record els atrapes

i gaubant t'eleves a Déu.

Sempre, com si fos una fera salvatge,

amb afany permanent, encalces l'ira;

amb eixa caça pretens massacrar la maldat;

car n'és presa la nostra raça a la terra

per culpa de traïdories i conxorxes.

Amb el teu tarannà, Senyor, fins les feres

aprenen a ésser del tot mansuetes.

Els medes, imatge d'aquelles, i els bàrbars¹,

sovint, quan van esclatar amb violència,

els calmaren les teves paraules de seny.

I tens un cavall que corre amb rapidesa:

el teu pensament que es mou a tot arreu,

que omple la terra, i et duu cap al cel.

Tibes l'arc del teu amor pel pròxim

i llances paraules que destil·len mel:

per qui n'és colpit la ferida és més dolça.

Fas tot això i desafies el temps,

quan la història, amb tantes lluites,

com si fos un torrent, inunda la terra.

Ara bé, tenim l'esperança que a tot arreu

pararàs les angoixes pels problemes presents;

Car, si sovint el bé comú s'esfondrava,

caient per la desídia dels seus regnants,

en canvi, ara Déu salva el bé comú

pel zel, i amb la devoció de qui governa.

1 Bàrbars = àvars, segons Pertusi.

(Giorgio di Pisidia, Poemi. I. Panegirici Epici. Ed. A. Pertusi, 1960. 77-78)

La Biblioteca de Foci: Còdex 1

    Llegit de Teodor el prevere, El llibre de Sant Dionís és autèntic1. En l’escrit es confuten les 4 objeccions:

    Primera: si és autèntic com pot ser que cap dels Pares d’èpoques posteriors faci cap citació de paraules o frases que s’hi troben? Segona: Eusebi Pàmfil que va inventariar els llibres escrits pels nostres Sants Pares no en fa cap esment. Tercera: com és possible que aquell llibre presenti la explicació detallada de continguts de la tradició que es van acumular progressivament en l’Església durant molt de temps? El gran Dionís, segons queda evident en Els Fets, era contemporani dels Apòstols. La major part del que es troba en el llibre és un inventari dels continguts de la tradició que, progressivament, es van acumular en l’Església en èpoques posteriors. És doncs una cosa inversemblant, diuen, i encara més un error de concepte suposar que Dionís [el del llibre] elaborés els continguts desenvolupats en l’Església molt temps després de la mort del gran Dionís. Quarta: com és possible que el llibre faci esment a la carta d’Ignasi, l’inspirat de Déu? El fet és que Dionís va arribar al màxim de la seva activitat als temps dels Apòstols, mentre Ignasi va ser sotmès a prova amb el martiri a l’època de Traià i justament escriu la carta esmentada pel llibre en la imminència de la mort.

    L’autor escomet doncs el repte de confutar aquestes quatre objeccions i assegura que segons ell el llibre del gran Dionís és autèntic.

---

1 Obra que s’ha perdut. El seu autor seria del VI segle, segons, R. Henry. Aquest Dionís podría ser l’Areopagita, sempre segons R.Henry.

(Photius, Bibliotheque, Ed. R.Henry, París, 1959)

Agaties Escolàstic: Històries (Preàmbul 6-10)

Per part meva, tenia aquestes opinions des de fa molt de temps: considerava que calia admirar i celebrar més que ningú tothom que ens havia beneficiat dedicant-se a les obres històriques. Tot i així, no tenia intenció de dur a terme aquest tipus d'obra i ni tant sols pensava intentar començar-ne una: des de l'adolescència em dedicava més aviat als versos heroics i preferia els plaers de la creació poètica; a més a més, vaig fer poemes curts en hexàmetres, que es deien Dafníaques – uns componiments de tema amorós d'estil vari- plens de la màgia pròpia d'aquest gènere. Abans, fins i tot m'havia semblat una activitat prestigiosa i força agradable la de recollir de la millor manera possible, transcrivint-los un per un en un ordre determinat, els epigrames nous i recents, encara desconeguts i que determinats poetes havien compost desordenadament. A més a més, en aquest sentit, vaig completar moltes més obres, fetes certament sense tenir una finalitat concreta, però en tot cas captivadores i plenes d'encant. I ben mirat, la poesia és quelcom de sagrat, d'origen divina. És a dir, justament aquells esperits que de veritat són posseïts i són addictes a aquest furor bàquic són els qui hi treuen inspiració, diria el savi fill d'Aristó, i donen a la llum la bellesa. Jo creia convenient seguir això i, no em venia de gust certament deixar córrer aquells treballs plens d'ímpetu i d'encant, sinó seguir la inscripció dèlfica i conèixer-me a mi mateix.

Però durant el meu temps, han esclatat, sense preavís, guerres espantoses per tota la terra i han tingut lloc moviments de grans poblacions bàrbares, imprevisibles coincidències de fets increïbles, vicissituds de la fortuna, nacions aniquilades, ciutats capturades, pobles deportats, és a dir: tot el gènere humà ha estat trasbalsat. Quan tots aquests fets tingueren lloc, aleshores vaig pensar, no sense preocupació, que no seria just que gestes tan importants i admirables, que podrien ser útils i beneficioses per a la posteritat, caiguessin parcialment oblidades, quan no silenciades del tot.

(Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, Proem. 6-10)

Agaties Escolàstic: Històries (Preàmbul 1-5)

Les victòries i els trofeus de guerra, la fundació de ciutats, els honors i tot allò gran i admirable són un tresor bonic i benaurat. Coses d’aquesta mena aporten fama i agraden a qui en gaudeix, però no es considera que els corresponguin, un cop es morin i se'n vagin allà; i fins i tot, l'oblit amagarà i distorsionarà les conseqüències reals de les accions: quan finalment moren les persones que coneixen els fets, se'n va també el saber, que s'esfuma amb elles.

Ara bé, el simple record és quelcom inútil i fràgil i tendeix a durar poc temps. Certes persones, crec, no haurien decidit de posar la seva vida en perill per la pàtria o assumir algun tipus de patiment amb la consciència que, per sensacionals que fossin els seus actes, la glòria es moriria amb ells, s'esvairia, limitant-se a la durada de seva vida, si una providència divina, tal com sembla, no sostingués la debilitat de la natura, recuperant, de la mà de la història, l'excel·lència de les accions i les esperances que hi havia dipositades en elles. Els campions d'Olímpia i de Nemea, per exemple, no es despullaven en l'arena per una corona d'olivera o d'api¹, crec, ni tampoc els soldats més valents es llancen al mig de perills clars i evidents només pel desig d'un botí o d'una recompensa momentània: uns i altres ho fan a l'encalç d'una glòria durable, cristal·lina, que no es pot obtenir d'altra manera sinó quan els immortalitza la història, no com en les creences de Zamolxis i els deliris dels getes, sinó de veritat, seguint un camí de divinitat i immortalitat; només així allò mortal pot perviure eternament.

Sens dubte, no seria gens fàcil explicar un per un tots els beneficis amb què la historia omple la vida humana; però en resum, crec que no és en absolut inferior a la ciència política i, si pot ser, és quelcom més útil. És a dir, una, com una reina inflexible i esquerpa, mana i dona disposicions sobre què cal seguir i evitar, com barrejant obligació amb persuasió. L'altra en canvi, servint-se més aviat del seu encant, com si cuinés els conceptes a foc lent, amb varietat d'exemples, explicant en la narració en quines circumstàncies els homes han adquirit bona reputació servint-se de prudència i equilibri, i on fallaren en l'objectiu quan una decisió o la sort van anar en sentit contrari, s'amaga lluny dels esperits, però hi infon l'excel·lència: dit d'una altra manera, allò amable i que no s'imposa arrela i s'adhereix més als esperits.

1La corona d'api era per als vencedors dels jocs de Nemea.

(Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, Proem. 1-5)

Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles (I, 39-82)

L’encant de la jove era doncs quelcom sorprenent, una estàtua augusta, un model ideal d’icona divina calcat a Artemis, una harmonia de tots els cants, que s’unien amb mestria l’un amb l’altre, una genial consonància amb l’univers. Cella ben dissenyada com vol la natura, a imatge d’un hemicicle enginyós, nas aquilí, pupil·la negríssima, a les galtes hi havia dissenyats uns cercles concèntrics (eren quatre, dos cada galta): els de fora, al voltant, eren com flocs de neu, i els de dins semblaven encesos per la brasa d’un esperit que crema tot sol. La boca subtil i estreta; els colzes els braços, els dits, una harmonia, polida per la plana de la natura; proporcionada la forma dels turmells a l’amplada dels peus, com la base, hom diria, d’un edifici respecte a la teulada. I entre d’altres esplendors, tota la figura era bonica.

Ressaltava tant per bellesa que Gobries, el pirata, el seu caçador, pensant que ella, la presa, fos una dea, l’alliberà de les manilles, per la gran i lògica por d’haver encadenat una deessa de Rodes, disfressada de dona mortal. Així que aquell meravellós espectacle atrapa el bàrbar orgull i n’empeny l’esperit al respecte.

Llavors els soldats van carregar els captius de Rodes als trirrems, amb els joves Dosicles i Rodante i, omplerta la nau amb la càrrega d’or, tornaren al seu país. Tancaren a unes masmorres els presoners, segons el costum, mentre envoltaven Místil, el cap de l’exèrcit de terra i de mar, amb els seus himnes; finalment, dormint i bevent, descansaren la carn consumida per la fatiga.

(Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 39-82)

Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles (I, 1-38)

La quadriga del Sol ja completava el seu periple lleuger per la terra: es ponia sota d'ella i, enfosquint el capvespre, obscuria el nostre cel. Llavors un trirrem d’un estol de pirates, sortint abans que la resta, entrà al port de Rodes. S’abrivaren els bàrbars cap el litoral i feren botí pels voltants. Apareixien, i tot seguit trepitjaven raïms, tallaven vinyes de soca-rel, robaven la càrrega dels vaixells, els cremaven i n’hi cremaven amb ells els marins. Un el decapitaven amb l'espasa, un altre l’obrien en canal amb el glavi de doble tallant, una fletxa llançada des d’una mà forastera centrava el cor, malaurat, d’aquest altre, i el fil del sabre en matava uns altres: atacant-los al coll com una bèstia ferotge.

Així, mentre aquells bàrbars cruels saquejaven la costa, entrà al port de Rodes l’estol pirata sencer. Hi deixaren unes naus i tots s’escamparen per la ciutat i, com en diu la dita, “en feren una presa dels misis”¹, referint-se als morts per espasa i a aquells que la por de l’espasa havia matat prèviament: eren els qui, tement les dures mans estrangeres, s’arrossegaven fins a precipicis i valls escarpades, preferint perdre-hi la vida que patir la crueltat dels pirates. D’altres, amb el coll encadenat per collars de ferro forjat i les mans emmanillades per darrere, misèrrims, eren duts com a esclaus; entre ells, Dosicles i la donzella Rodante: els serrava la mà d'un bàrbar cruel.

1 És una dita molt utilitzada. Una ciutat “presa dels misis” (dels guerrers de Mísia) vol dir que ha suportat un saqueig molt violent.

(Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 1-38)