Cristòfol de Mitilene (4)

Plany per la mort de la germana

Una dona -era una rosa¹-

s'emportà negra la mort;

al seu llit reposa,

com un brot que hom ha podat;

de virtut, pura garlanda,

envoltada ara descansa,

esplendorosa sobre el llit,

encara i ser ja sense vida.

Plens de pluja, ploreu, núvols, vostres llàgrimes,

car, de sobte, s'ha apagat la més bonica.

Que els ulls compassius,

plorin, tristos, per ella,

que les boques n'alabin

fervoroses l'encant.

Des del cor gemeguejo,

jo ton germà, amor meu,

des del cor gemeguejo,

des del cor, car t'estimo.

Jeu, similar a un xiprer, la germana,

deixant a nosaltres la pena.

Feu ressonar la paraula,

turma erudita, en les arpes;

la noia, esplèndida pell²,

volteu amb sons de lloança.

I sembla escoltar, fixeu-vos,

si algú gosa parlar-hi;

i marca ninguna al rostre,

cap, que en recordi la mort.

Hem perdut un orgull de nostra raça

el trenta de maig, ai pobre de mi.

On són els cors de beats,

i on les bandes de músics,

allà dirigeix ta escollida

Déu meu, rei de tots:

amb les ànimes perfectes,

amb els àngels sense cos,

amb els justos que t'estimen,

meu omniscient Senyor.

Ploro, quan ja s'emporten el llitet,

i et duen al sepulcre, noia de bells colors.

1 Ροδοεικέλην. Només atestat aquí. No es troba en cap altra obra escrita en grec.

2 Ὁλολαμπρόχρουν, segons els Kurtz, en comptes ῥοδολαμπρόχρουν de Cantarella. És en tot cas un àpax que només es troba aquí.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 156)

Agaties Escolàstic: Històries (Preàmbul, 21 - 32)

Heus aquí que, si bé vaig començar la meva narració només després que Justí el jove obtingués el poder imperial amb la mort de Justinià, jo aniré en tot cas fins a l'època anterior, incloent a la meva obra allò que encara no hagi estat tractat per algú altre. Per exemple, la gran majoria dels fets de l'època de Justinià no els tindré pas en compte, precisament perquè es troben explicats de manera satisfactòria d'ençà que Procopi, el rètor de Cesarea, els té narrats amb precisió; en canvi, hauré d'exposar de la millor manera el que ve després. Aquell autor de fet va iniciar la seva història amb la mort d'Arcadi -el fill del qual, Teodosi, passà llavors sota la tutela del rei persa Yezdegerd-, amb les guerres de Balash i Peroz, explicant com Kobad, proclamat rei, perdé el tro i després s'hi tornà a seure, com va conquerir Amida -a l'època de l'emperador romà Anastasi-, i així també els treballs que el seu successor, Justí el vell, hagué de suportar, per la seva banda, en les mateixes tasques. Després, quant a les guerres pèrsiques que l'emperador romà Justinià combaté contra Kobad i Cosroes a Síria i Armènia, sense oblidar-nos de la guerra als territoris de la Làzica, totes aquestes guerres hom pot conèixer a fons en els llibres de Procopi, així com aquelles contra el vàndal Gelímer i la ciutat de Cartago i tot el territori africà, conquerides per Justinià, després de molts temps -des de Bonifaci i Genseric, quan hi va haver la rebel·lió- i sotmeses de nou a l'imperi romà. Deixarem estar tot allò en relació als fets protagonitzats pels moros, després de la fi dels vàndals, a tot arreu de Líbia en la seva lluita contra els romans, així com pel que fa a Stotzes i Gòntaris, soldats romans, causants, amb la seva rebel·lió, de calamitats i enfrontaments molt greus en detriment d'Àfrica, i les desventures que no acabaren fins que ambdós homes no moriren: tot això es pot trobar en aquells llibres. També hi trobem com la guerra interna contra l'emperador esclatada a Bizanci, amb el consegüent enorme terrabastall, arruïnà l'estat, i com les incursions dels huns, travessant el Danubi en el mateix període, profanaren l'imperi romà més que mai, assolant la Il·líria, la Tràcia, molts territoris del continent europeu i àdhuc una part d'Àsia, després de passar per l'Hel·lespont. Hi trobem els saquejos lamentables de les ciutats de Suró de Síria, Véria, Antioquia del riu Orontes, per mà de Cosroes, i el setge d'Edessa i com aquest en fou repel·lit i hagué de desistir i retirar-se. Fins i tot això podem trobar en els llibres d'aquella obra; i també les disputes dels etíops amb els homerites i a causa de qui en concret tots dos pobles arribaren a tanta hostilitat. Aquest autor fa una explicació molt àmplia de la gran pesta, de com en un moment determinat començà a insinuar-se en els homes i quina mena de fets increïbles s'esdevingueren; així com també, es pot llegir en aquella obra entorn de les nombroses gestes dels soldats romans per les ciutats de la Lazica, al castell de Petra, contra Corianes i Mermeroes i els perses.

I en el seu itinerari cap a occident, es llegeix com morí Tedoric, el rei dels gots, com Teodat en matà la filla Amalasunta i exactament per quins motius esclatà la guerra gòtica: no passa sota silenci ni aquestes qüestions, en absolut, ni tampoc com Vitigis, rei de la nació goda que succeí a Teodat, només després d'infinites batalles, va ser deportat a Bizanci com a botí de guerra, ni com Sicília, Roma i Itàlia, un cop repel·lits els bàrbars forasters, tornaren a fer gala de les virtuts antigues. S'hi pot trobar també que Narsès el castrat, nomenat comandant en cap per l'emperador, fou enviat a Itàlia, per a aquelles guerres tan famoses, que duria a terme amb èxit contra Tòtila, a qui li succeí com a rei dels gots el fill de Fredigernes, Teies, que també fou eliminat no gaire després.

Això s'esdevingué fins al vint-i-sisè any del regnat de Justinià¹: Procopi rètor de Cesarea, ell sol, crec, ho va descriure tot, fins al final. Quant a mi, em dirigiré doncs als fets posteriors al punt on justament he arribat. Bé doncs segueixo els fets.

Fi del pròleg

1 El vint-i-sisè any de Justinià comença l'1 d'abril del 552.

(Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, Proem. 21-32)

Joan Mauròpode (Mauropus) (3)

Si mai volguessis salvar algú dels pagans,

meu Jesús, de la teva condemna,

estalviaràs per mi Plató i Plutarc;

car tots dos, per idees i actituds, són per

natura propers a les lleis que són teves.

Si no sabien que eres Déu universal

aleshores cal només la teva bondat:

fent-nos-en do, salvaràs tots els homes.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 162)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 15)

Del miracle prodigiós de Magnèsia

Em resta per narrar també un fet miraculós esdevingut a les nostres contrades, terrible per qui l'explica, increïble per qui l'escolta, al qual sens dubte jo tampoc hauria donat crèdit i que, per això, hauria fins i tot omès, si no fos pel gran nombre de persones que ho afirmen i li donen crèdit i perquè té la marca de la voluntat de Déu i de la seva protecció del gènere humà -si bé la voluntat divina actua en nosaltres de forma molt variada- i la senyal d'un emperador considerat magnànim¹, car Déu en tot cas jutja cenyint-se a les accions i fent servir únicament les que determinen o el fracàs o l'èxit.

Ja hem explicat anteriorment que l'emperador deixà Magnèsia de l'Hermos². Un cop hagué marxat, uns altres restaren encarregats de la plaça-forta, entre ells, el mestre de taula³ Filantropé, una persona que ostentava noblesa i ancianitat, intel·ligència i dots estratègics. Com que la plaça-forta tenia d'altra banda la protecció d'un castrophylax⁴, que es quedava a més a més despert fent guàrdia fins ben entrada la nit, aquest va veure en vàries ocasions una llàntia encesa que feia la ronda per la plaça-forta. Això, quan s'esdevingué dos i tres cops, va fer dubtar el kastrophylax, que òbviament informà també els seus superiors, als qui els creà la mateixa sorpresa. Aleshores volgueren saber perquè passava allò. S'enviaren així diferents persones com a observadors sense que poguessin descobrir res més que allò que els propis esdeveniments. 

Entre molts altres venia també el germà del castrophylax, que tothom sabia sord de naixement. Mentre que uns doncs no podien entendre res més del que ja es coneixia, a ell se li revelà aquell prodigi increïble, i a allò que, de per si, era un misteri ell li donà una explicació; ja que, sordmut com era, tornava creïble i àdhuc inconfutable allò que deia. I doncs, amb la mirada fixa, no veia una llàntia encesa, sinó un home vestit d'emperador dient, com si menystingués els seus guàrdies, que era ell qui tenia l'encàrrec de vigilar, i al mateix temps, parlava com amb algú que l'escoltava! -el sord podia sentir, si més no de moment-, i ordenà fins i tot d'anunciar amb veu ben alta als guàrdies, el missatge de treballar confiats per la salvació! I així al miracle s'hi afegí el miracle: el qui escoltava el que havia de fer ja se'l sentia parlar i explicava, amb la seva veu, conceptes versemblants. Això a tothom els recordà, i era veritat, la intervenció d'aquell famós emperador Joan el misericordiós⁵, com ho explica El Lidi⁶, per la qual tenien fe en la protecció de Déu.

1 Joan III Vatatzés (1222-1254), emperador de l'Imperi en el període de Nicea.

2 Hivern 1302-1303 (X, 20).

3 Ὁ ἐπὶ τραπέζης. És un càrrec de cort, persona encarregada dels àpats dels convidats però no només, pel que sembla. Wikipedia.en s.v.: “From the 13th century on, the epi tēs trapezēs and the variant domestikos tēs trapezēs became purely honorary court titles, bereft of any specific duties. In this vein, Nikephoros Gregoras reports that this dignity was allegedly conferred and made hereditary to the princes of Russia from the time of Constantine the Great on.”

4 Comandant en cap de la defensa d'una plaça-forta.

5 Per a l'església ortodoxa, Joan III Vatatzés és Άγιος Ιωάννης Βατάτζης ο Ελεήμων, Sant Joan Vatatzés el Misericordiós.

6 Joan Lidi. No s'identifica a quin punt de l'obra de l'escriptor es refereix Paquímeres.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 15)

Cristòfol de Mitilene (3)

Per al baptisme de Jesucrist

Es mesclen així elements insolubles, l'aquós i el flamíger:

el foc diví i immaterial i els corrents del Jordà. 

Die Gedichte des Chrystophoros Mytilenaios, Ed. Eduard Kurz, Liepzig, 1903

Cristòfol de Mitilene (2)

És just, oh meu Verb Creador,

que els homes siguin tots d'un sol barro,

una cendra i una sola natura,

i llur vida sigui tan diferent?

Sí sí, tot canvia i mai s'atura,

les coses dels homes, però, com i quan?

Encara que tota la vida girés

donant voltes de boig desenfrèn,

entre els rics, mil o deu mil,

un sol serà desgraciat com els pobres,

i de trenta mil pobres en la malaurança,

tres seran benaurats com els rics.

Em sangcremo d'ardor per justícia,

oh Verb, i us ho explico car sou el Senyor.

Mes vós, pacient, suporteu com feu sempre,

i a la meva borinor pareu l'orella.

No és que heu plasmat aquest amb mans vostres

i d'aquell l'escultor és un altre? No és així?

No és tothom l'obra dels vostres dits?

I mentre que alguns no gaudeixen tan sols

d'allò necessari, ans molt més:

s'adeliten d'allò superflu a la vida,

d'altres anhelen fins un sol tros de pa,

o, millor, fins i tot les engrunes de l'àpat.

Vós que sou Just, és potser això la justícia?

La Creació, fins quan la voleu mantenir?

Sacsegeu-la o inundeu-la de nou,

que ningú torni, altre cop, amb una arca,

ni un altre Noè, que no surti de nou,

que se'n vagi tothom, que no en resti ningú!

I si -ho vau prometre-, Crist meu bondadós,

no voleu submergir la terra de nou,

car jo sé que Vós manteniu les promeses,

feu caure Atles de dalt, d'una empenta;

tota desbarateu amb això la creació,

mesclant cel i terra, barrejant l'univers;

així novament els homes seran tots iguals.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 154)

Cristòfol de Mitilene (1)

“Si no sou com els menuts,

certament no tindreu el Regne dels cels”.

Ho deia Jesucrist en l'Evangeli.

Confia, Salomó, quan jutgin ton destí:

no tens la saviesa d'infants i menuts

ni amb la fama que ostentes de summament savi.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 154)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 14)

Batalla entre catalans i genovesos i mort del gran drungari¹

Llavors mentre ells² es preparaven i estaven ja a punt de marxar, els genovesos de la ciutat sortiren en contra seu reclamant el pagament del crèdit: és a dir, creien que no podien exigir-lo a l'emperador, ja que el préstec l'havien fet a uns altres. Però els altres imputaven el crèdit a l'emperador, si més no perquè era en benefici seu que l'havien utilitzat. L'emperador, per part seva, fins llavors no havia reconegut el deute; nogensmenys acceptà pagar per tallar així de soca-arrel tot conflicte, enviant Esteve Musaló, gran drungari³ de la flota, a calmar els ànims encesos. Malauradament, a aquest li sortí tan malament la cosa, que el mataren a dalt del cavall.

Llavors esclatà la fúria entre els dos bàndols: entre els forasters, que se situaren al monestir del Cosmidi⁴ per fer-lo servir com a plaça-forta en batalla, i els genovesos, que immediatament s'atrinxeraren a la platja, amb una barrera feta de barrils, contenidors i taules de fusta, des d'on atacaven, com des d'unes muralles, i on rebien els atacs. Així que hi va haver moltes baixes d'ambdós bàndols. L'emperador calmà amb feines i treballs tota aquella agitació i els catalans pogueren fer veles⁵ rumb a Cízic on havien d'hivernar. Un cop allà, instal·lats dins de les muralles, van cometre moltes malifetes: extorquien, segrestaven les persones, assetjaven les dones casades i tractaven la població local com els esclaus de comprar i vendre. Mentrestant, Ferran Eiximenis, avergonyit per allò que estaven fent, després d'haver denunciat reiteradament les coses que feien -i com havien aprofitat de l'emperador-, ja que no pogué dissuadir aquells bàrbars, ara que tenia en contra a més a més el cap mateix de l'expedició, havia decidit marxar. Així, un cop preparat, salpà cap a casa, amb les seves naus i els seus homes. Però aquella gent, que encara estava instal·lada a les muralles de Cízic, ostentant la seva arrogància, tothom sabia de quina manera acabaria amb aquestes actituds: el desastre encerclava els romans que, malgrat els sofriments, es barallaven entre ells.

1 Els capítols 202 i 203 de Muntaner narren com els catalans lluiten contra els genovesos. Les dues versions no coincideixen en molts aspectes.

2 Els catalans. Es reprèn la narració del capítol 13.

3 Δρουγγάριος τοῦ πλωίμου. És un càrrec que va anar canviant amb els anys. En època dels Paleòlegs el megaduc (R. De Flor, en aquest cas) té unes responsabilitats superiors i similars a les de primer ministre, mentre el drungari tornaria a ser l'almirall de la flota.

4 Κοσμίδιον. No està claríssima la seva col·locació a Constinoble.

5 Els almogàvers.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, 14)

Joan Mauròpode (Mauropus) (2)

Fantasma de vida que passa, dia d'ahir;

somnis falsos, confusos, passeu-ho bé;

a les fosques, amb mi heu jugat una estona,

i després m'heu traït, esfumant-vos, tot d'una,

car no éreu més que falòrnies somiades,

que estafen i enganyen qui va sense rumb.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 162)

Joan Mauròpode (Mauropus) (1)

No et sorprenguis per res, mes tremola si ho veus:

miraràs -com l'home que ets- dolor d'home.

La ruïna és comuna, el temps desigual,

i al final, a tothom mostrarà el teu sepulcre.

I mentre demori, tu esbrina el teu ésser,

fes-te savi amb els daltabaixos aliens.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 161)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 13)

Del dèspota Miquel i com fou arrestat arran d'unes sospites¹

També el dèspota Miquel² per una certa raó, arran de la qual va ser sotmès a unes acusacions, va corre perill. Com que l'emperador volia que es desplegués amb els seus a Nicea, convocà els parents escrivint-los vàries cartes: però aquella gent no se'n volia fer càrrec. Per això, pensà servir-se de membres de la guàrdia imperial, que per les circumstàncies es trobaven inactius. Després d'aquests contactes els incorporà, però sense que en fos assabentat l'emperador, i els exigí un jurament - eren, segons les seves estimacions, al voltant d'un centenar-, tot rebent llur paraula i, a la vegada, donant-los la seva. El jurament era, en la meva opinió, prerrogativa exclusiva de l'emperador; i, de fet, juraren que serien els enemics dels enemics i els amics dels amics del qui fins llavors havia estat el seu senyor. Així, quan el fet sortí a la llum, l'emperador, tenint en compte aquesta i moltes altres qüestions i, com que aquell home era marit de la filla de Terter³, sospità clarament un acte de traïció per part seva; dugué doncs els fets a judici i féu condemnar l'acusat. Però, d'això també en parlarem d'aquí a una estona.

Però, l'emperador feia un jurament del mateix caire amb Roger⁴. Aquest, per la seva banda, un cop rebut l'escrit, probablement considerà que ell també era un home poderós, i decidí que havia de fer venir no només els homes que estaven directament a les seves ordres, sinó que, per voler destacar encara més, en convocà uns de nous⁵, car les esperances que provocava l'emperador li donaven ales, fins al punt de no disposar de prou vaixells per transportar la gent allistada ni tampoc de tants diners per pagar bestretes amb la garantia que l'emperador hauria donat la resta. Per això s'adreçà fins als genovesos, rebent, a compte de l'acord amb l'emperador, al voltant de 20.000 nomismes: uns quants els cobrà i uns altres li foren descomptats per l'aprovisionament de les naus que justament havien transportat l'exèrcit.

El mes de setembre doncs, tal com dèiem, arribà a Constantinoble. I l'emperador, tot i haver d'acollir un exèrcit que superava les seves previsions, com que confiava en tot cas en l'aliança, refermà els seus propòsits i per ells dilapidà diners a palades, mentre les reserves, que es nodrien dels impostos recaptats a tot arreu, es buidaven en profit d'aquella gent, quan estaven sospesos fins els sous i els ingressos per a qui servia a palau – els imports que justament els emperadors des de feia temps pagaven com a salari indispensables per a la gent del servei-. Amb tot, l'emperador elevà Roger a la dignitat de megaduc, tot reconeixent-ne també els seu altres títols particulars, i reservant-li el casament segons allò acordat. Per als nouvinguts llavors era bo, després de gaudir de tants reconeixements, demostrar la seva utilitat i que servien per alguna cosa. Se'ls ordenà que anessin a Cízic. Es tenia molt clar que la malevolència (més aviat l'agressivitat) ataca els rics⁶, i que la gent que es concentrava allà, rica en diners i altres recursos, òbviament atreia els perses⁷; per això es creia que, per trobar-se aïllada, havia de comptar amb un suport.

1 En realitat aquest és només un breu incís en la història que Paquímeres està explicant de Roger de Flor.

2 Miquel Àngelos fill del dèspota Miquel II d'Epir, que havia vingut a Constantinoble el 1278. Primer s'havia casat amb Maria Palaiologina (filla de Miquel VIII) i després la filla d'un Terter (dinastia de tsars búlgars 1280-1292, 1300-1323).

3 Veure nota anterior.
4 Reprèn la narració del capítol anterior.
5 Muntaner 199, 200 i 201 ens descriu breument qui el seguí. També ens diu que R. De Flor va haver de llogar una part de l'esquadra.

6 Cita, no literal de Sòfocles, Àiax, 157.

7 Turcs. És un anacronisme.
 
(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, 13)

Ignasi Diaca: Vida del patriarca Nicèfor I de Constantinoble (1)

  Senyors, tant de bo aquest moment amarat pels plors no cridés els cors a l'aflicció i la pena angoixant no turmentés els sentits, car la meva paraula segurament, com seguint un camí pla i deixant-se anar pel corrent, obtindria el seu propòsit en la mesura que li fos permesa per la seva pròpia força, si bé sense arribar a l'objectiu. Però ara la paraula, implacablement dominada pel dolor, paralitzada, al punt de tirar enrere la llengua per a l'encomi i triar el plany fúnebre, s'ha entregat completament a la tristor, renunciant a declamar panegírics. Estimats ¿qui doncs em reté la paraula? ¿quin és el motiu que fa néixer la tristor? ¿quina l'explicació per calar l'ensurt i la foscor als pensaments? Amics meus, l'absència i la pèrdua d'un pare portador de Déu, l'apagada de la deia més radiant de l'església, la manca de l'herald de l'única religió de Déu, el silenci de la trompeta que s'aixecava amb so imponent pel bé de la fe autèntica, l'ocultació del valuosíssim tresor del guia espiritual, el mutisme de la veu alada contra la fera frívola i vana de la incredulitat; vull dir aquell qui de veritat tenia el nom de la victòria¹, si bé, per ser home, ha sucumbit a la mort.

  Això m'ha paralitzat la llengua per al panegíric, ha empès la meva paraula al silenci, ha fet desviar el meu discurs cap quelcom impropi, com el plany. Per això, si no era per la por de ser acusat d'insensibilitat -com el fill que decideix restar callat quan mor el pare, dissimulant el seu gran sentiment d'admiració, que no es pot certament amagar sota el mesuró² de l'oblit- jo, al mig d'un núvol d'ignorància i contra una tempesta de pecat, com aquell antic poble³, hauria optat per no pujar als pics de l'excel·lència d'aquest home i no tocar res d'ell amb tractaments no a la seva alçada, per mal que m'assenyalessin amb el dit com a salvatge o m'apedreguessin i lapidessin. D'altra banda, tot i admetre la poca pertinència de la idea, frisava dins del cor per les ganes, sabent que a Déu li agrada que ho fem millor que puguem, m'he llançat llavors, com més a fons possible, als abismes de l'encomi del pare més elogiat⁴. Vinga doncs, amb la vostra intercessió davant l'Omnipotent, pugui ser jo capaç de collir la perla amagada al fons, tornar a la superfície amb cautela i vendre-la com una peça de gran puresa als qui em la demanen. No seria just d'altra banda, després de rebre d'ell els mitjans per saber parlar, no recompensar-lo amb la meva paraula.

1 Nicèfor (Nike-phoros)

2 És una expressió proverbial. L'expressió originària és la de “amagar la llàntia sota el mesuró” (Mc 4.21, Mt 5.15, Lc 11.33).

3 El d'Israel.

4 Nicèfor.

(Nicephori archiepiscopi Constantinopolitani opuscula historica, Ed. C. de Boor, Lipsia 1880, )

Pau Silenciari: Antologia Palatina V, 220

Bojos d'amor

Fins quan, amagant les mirades que cremen,

ens espiarem de reüll, furtivament?

Hem d'explicar les nostres penes, i si s'oposa

algú al dolç enllaç, a la unió apaivagadora,

l'espasa serà el nostre remei; més dolç per nosaltres

serà compartir junts o la vida o la mort.

(Antologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, 220)

Agaties Escolàstic: Històries (Preàmbul 18-20)

Aquesta gent afirma a l'uníson que es dedica a la història, si més no això indiquen en el títol de l'obra; en realitat, els fets delaten que es van servir hàbilment del seu nom. És a dir, qui és encara en vida, sigui un emperador o algú famós per alguna altra raó, no es limiten a elogiar-lo relatant-ne les accions (i sens dubte el seu error seria petit), ans deixen clar a tothom que no es preocupen de res més que de cantar-ne els elogis i les meravelles, de manera desaforada. Qui ja és mort, en canvi, qualsevol que sigui, o el vituperen com a inepte i destructor de l'estat, o - que si més no no és tan terrible - el menystenen, sense concedir-li cap esment. Així pretenen arreglar la seva situació present i procurar-se beneficis, servint qui està al poder en cada moment, poc conscients del fet que, molt probablement, panegírics d'aquesta mena no agraden ni als propis destinataris, pels quals les adulacions descarades no són suficients per millorar la reputació que tenen. Llavors, mentre que uns – aquests precisament – narren la història com els convé i com hi estan acostumats, jo al contrari intentaré en tot moment explicar la veritat, fins allà on arribi. Relataré tots els actes dignes de nota duts a terme fins avui pels romans i molts dels que van fer els bàrbars, i no només els actes de gent que - per sort d'ells - encara viu, sinó també, de manera especial, de qui va morir, i no passaré sota silenci res que valgui la pena de ser explicat.

(Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, Proem. 18-20)