És just, oh meu Verb Creador,
que els homes siguin tots d'un sol barro,
una cendra i una sola natura,
i llur vida sigui tan diferent?
Sí sí, tot canvia i mai s'atura,
les coses dels homes, però, com i quan?
Encara que tota la vida girés
donant voltes de boig desenfrèn,
entre els rics, mil o deu mil,
un sol serà desgraciat com els pobres,
i de trenta mil pobres en la malaurança,
tres seran benaurats com els rics.
Em sangcremo d'ardor per justícia,
oh Verb, i us ho explico car sou el Senyor.
Mes vós, pacient, suporteu com feu sempre,
i a la meva borinor pareu l'orella.
No és que heu plasmat aquest amb mans vostres
i d'aquell l'escultor és un altre? No és així?
No és tothom l'obra dels vostres dits?
I mentre que alguns no gaudeixen tan sols
d'allò necessari, ans molt més:
s'adeliten d'allò superflu a la vida,
d'altres anhelen fins un sol tros de pa,
o, millor, fins i tot les engrunes de l'àpat.
Vós que sou Just, és potser això la justícia?
La Creació, fins quan la voleu mantenir?
Sacsegeu-la o inundeu-la de nou,
que ningú torni, altre cop, amb una arca,
ni un altre Noè, que no surti de nou,
que se'n vagi tothom, que no en resti ningú!
I si -ho vau prometre-, Crist meu bondadós,
no voleu submergir la terra de nou,
car jo sé que Vós manteniu les promeses,
feu caure Atles de dalt, d'una empenta;
tota desbarateu amb això la creació,
mesclant cel i terra, barrejant l'univers;
així novament els homes seran tots iguals.
(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 154)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada