Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 13)

Del dèspota Miquel i com fou arrestat arran d'unes sospites¹

També el dèspota Miquel² per una certa raó, arran de la qual va ser sotmès a unes acusacions, va corre perill. Com que l'emperador volia que es desplegués amb els seus a Nicea, convocà els parents escrivint-los vàries cartes: però aquella gent no se'n volia fer càrrec. Per això, pensà servir-se de membres de la guàrdia imperial, que per les circumstàncies es trobaven inactius. Després d'aquests contactes els incorporà, però sense que en fos assabentat l'emperador, i els exigí un jurament - eren, segons les seves estimacions, al voltant d'un centenar-, tot rebent llur paraula i, a la vegada, donant-los la seva. El jurament era, en la meva opinió, prerrogativa exclusiva de l'emperador; i, de fet, juraren que serien els enemics dels enemics i els amics dels amics del qui fins llavors havia estat el seu senyor. Així, quan el fet sortí a la llum, l'emperador, tenint en compte aquesta i moltes altres qüestions i, com que aquell home era marit de la filla de Terter³, sospità clarament un acte de traïció per part seva; dugué doncs els fets a judici i féu condemnar l'acusat. Però, d'això també en parlarem d'aquí a una estona.

Però, l'emperador feia un jurament del mateix caire amb Roger⁴. Aquest, per la seva banda, un cop rebut l'escrit, probablement considerà que ell també era un home poderós, i decidí que havia de fer venir no només els homes que estaven directament a les seves ordres, sinó que, per voler destacar encara més, en convocà uns de nous⁵, car les esperances que provocava l'emperador li donaven ales, fins al punt de no disposar de prou vaixells per transportar la gent allistada ni tampoc de tants diners per pagar bestretes amb la garantia que l'emperador hauria donat la resta. Per això s'adreçà fins als genovesos, rebent, a compte de l'acord amb l'emperador, al voltant de 20.000 nomismes: uns quants els cobrà i uns altres li foren descomptats per l'aprovisionament de les naus que justament havien transportat l'exèrcit.

El mes de setembre doncs, tal com dèiem, arribà a Constantinoble. I l'emperador, tot i haver d'acollir un exèrcit que superava les seves previsions, com que confiava en tot cas en l'aliança, refermà els seus propòsits i per ells dilapidà diners a palades, mentre les reserves, que es nodrien dels impostos recaptats a tot arreu, es buidaven en profit d'aquella gent, quan estaven sospesos fins els sous i els ingressos per a qui servia a palau – els imports que justament els emperadors des de feia temps pagaven com a salari indispensables per a la gent del servei-. Amb tot, l'emperador elevà Roger a la dignitat de megaduc, tot reconeixent-ne també els seu altres títols particulars, i reservant-li el casament segons allò acordat. Per als nouvinguts llavors era bo, després de gaudir de tants reconeixements, demostrar la seva utilitat i que servien per alguna cosa. Se'ls ordenà que anessin a Cízic. Es tenia molt clar que la malevolència (més aviat l'agressivitat) ataca els rics⁶, i que la gent que es concentrava allà, rica en diners i altres recursos, òbviament atreia els perses⁷; per això es creia que, per trobar-se aïllada, havia de comptar amb un suport.

1 En realitat aquest és només un breu incís en la història que Paquímeres està explicant de Roger de Flor.

2 Miquel Àngelos fill del dèspota Miquel II d'Epir, que havia vingut a Constantinoble el 1278. Primer s'havia casat amb Maria Palaiologina (filla de Miquel VIII) i després la filla d'un Terter (dinastia de tsars búlgars 1280-1292, 1300-1323).

3 Veure nota anterior.
4 Reprèn la narració del capítol anterior.
5 Muntaner 199, 200 i 201 ens descriu breument qui el seguí. També ens diu que R. De Flor va haver de llogar una part de l'esquadra.

6 Cita, no literal de Sòfocles, Àiax, 157.

7 Turcs. És un anacronisme.
 
(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, 13)