Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (1 - 60)

L’astre sobirà, portador de llum, sorgia de l’hemisferi austral, banyat pels corrents de l’Oceà, passant pels pics més alts de la terra que s'estén amb gran amplada, quan de sobte els parts s’abrivaren sobre la ciutat de Barzos, no per fer-hi la guerra o per llançar amb catapultes contra les muralles les pedres que les esfondren, ni per derrocar-les amb pedres, tortugues o ariets amb cap de bronze – car la ciutat no era fàcil de prendre, amb els barrancs que la cenyien tot al voltant- sinó per raptar-ne els homes que trobaven fora de les muralles i emportar-se tots els bens a l'abast. Doncs bé, escampada pertot, fora de les muralles, la soldadesca al servei dels prínceps de Pàrtia devastà per sorpresa els indrets dels voltants; els bàrbars en els seus saquejos feren de les afores de la ciutat una presa dels misis¹: travessaven amb l’espasa els desgraciats que veien intentar resistir-los, mentre que arrossegaven encadenats els qui es deixaven vèncer. Robaven doncs cabres i vaques que no havien estat llestes a entrar a les muralles. Raptaven les dones amb els seus nadons al pit. Gemegaven les seves pobres mares i, amb elles, ploraven les criatures que no podien mamar com calia, ja que l’aliment que fluïa de les mamelles es tornava aigua tacada² de sang. Les espigues, tallades fora del temps, eren aliment per a les egües dels bàrbars; els raïms ufanosos eren trepitjats miserablement per les peülles dels cavalls abans de la berena; i els parts cruels, durs i forasters saquejant la comarca!

Què haig de dir doncs a més d'això? Els de fora de les muralles, si més no aquells que havien pogut fugir fins llavors de l’espasa, pobres! Oferien el coll al jou feixuc d’una servitud odiosa i ploraven la seva dissort. Els qui s’havien precipitat dins de les mateixes muralles, evitant el sabre part, corrien a dalt d'una plataforma segura d’un dels alts baluards i es planyien dels compatriotes que havien quedat fora, dient: “Quin destí malvat i cruel separa, un cop més, els germans? Ai de nosaltres³! Quina Erínia, quin esperit venjador⁴, quina dissort fan esclaus uns homes lliures a causa d’uns bàrbars malvats? Per qui, d'entre ells, tocarà plorar⁵ a llàgrima viva? Pels degollats? Pels encadenats? Per les viudes? Per les núvies sense el nuvi? Per tots els nadons innocents? Per nosaltres mateixos? Ai, quines desgràcies!”

1 Expressió proverbial molt usada en època bizantina (veure, per exemple, Teodor Prodrom I, 26), que es refereix a algú o quelcom que pateix un saqueig de gran violència.

2 αἰματοστάλακτος, és la única referència que existeix al TLG. Podria significar literalment quelcom com “degoteig de sang”.

3 L’exclamació és senzillament φέυ!

4 Alàstor: Geni venjador.

5 El verb ἐνστενάζω és pràcticament un àpax en absolut, documentat només en dos autors posteriors. Aquest autor, com d'altres de la seva època, té segurament un gust especial per fer servir paraules noves.

(Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990)

Agaties Escolàstic: Antologia Palatina, I, 36

A una icona de l'Il·lustre Teodor, dos cops procònsol, en què se'l retrata rebent els nomenaments a Efes gràcies a l'Arcàngel¹

Tot i ser imatge fictícia, Arcàngel, fes-nos la gràcia:

   de fet tens un rostre invisible, però així són els dons dels mortals;

gràcies a tu, Teodor es cenyeix de la faixa de mestre²

   i dues vegades va optar per l'honor de procònsol.

Un retrat en demostra l'agraïment: té gravada la idea

   de la gràcia que li vas concedir³, tot imitant-la amb colors.

1 Per veure altres epigrames de l'Antologia Palatina o altres fragments d'Agaties, veure els enllaços a la dreta de la pantalla.

2 Μάγιστρος. Podria ser Magister officiorum o algun altre alt funcionari de l'estat.

3 ἀντετύπωσε: És la paraula clau per entendre el dístic: “representar (imprimint-lo) quelcom abstracte”. També hi ha la idea de “imprimir, segellar”. Per això, s'opta per “té gravada la idea de la gràcia...” en comptes de “representa la gràcia...” com fa, per exemple, Conca. D'aquesta manera, aquest dístic ens duu directament al darrer de l'epigrama I, 34 (segurament més reeixit) del mateix autor.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, I 36)

Agaties Escolàstic: Antologia Palatina, I, 35

A una icona de l'Arcàngel a Sosteni¹

Emilià, el de Cària, i amb ell Joan, i Rufí

   d'Alexandria amb Agaties l'asiàtic,

han arribat al quart any d'estudis de jurisprudència

   i et dediquen, Arcàngel, llurs plomes, beat,

demanen que els sigui feliç el futur: però brilla, aleshores,

   guia llur esperança en la vida que ha de venir.

 1 Una localitat a la costa europea del Bòsfor.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, I 35)

Nil Escolàstic: Antologia Palatina I, 33

A una icona de l'Arcàngel1

Què audaç, donar forma a quelcom d'incorpori! Però la imatge

  du a la ment records de les coses del cel.

1 Per veure més fragments de l'Antologia Palatina, busqueu els enllaços corresponents a la dreta de la pantalla.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, I 33)

Agaties Escolàstic: Antologia Palatina, I 34

A una icona de l'Arcàngel a Plate¹

Invisible i immaterial en imatge i parença,

  la cera² donà la forma a l'arcàngel, un atreviment!

I no és sense sentit, car si un home mira la icona

  guia l'impuls del seu cor cap a una visió transcendent:

ja no és l'efímera veneració de la imatge: gravada

  dins seu hi és l'original i, com si present, estremeix.

Els ulls estimulen la ment vigorosa: la tècnica porta

  entre els colors, tal com sap, l'arquetip que tenim dins del cor.

1 Per veure més fragments de l'Antologia Palatina i d'Agaties Escolàstic, busqueu els enllaços corresponents a la dreta de la pantalla.

2 Amb la tècnica de l'encàustica molt utilitzada en pintura del període imperial i els primers segles de l'imperi bizantí.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, I 34)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 19)

De la condemna del dèspota Miquel Àngel

El motiu de l'arrest i dels sofriments d'aquell home han estat explicats anteriorment¹. Per completar, cal en tot cas dir que entre els soldats de les tropes imperials que acabaven de venir d'improvís del front oriental empesos per l'ofensiva dels perses, acompanyats per dones i fills, i vagaven per les contrades d'occident, hi havia un tal Coterzes; amb ell com a intermediari, Miquel Àngel cità un centenar d'aquests soldats. Quan arribaven els acollia a la ciutat, on es trobava, i els proposava d'associar-se i jurar ajuda: ser enemics dels enemics i amics dels amics; ell feia el mateix per ells, donant el primer pas per a l'aliança, tot fent promesa d'això i molt més. La qual cosa es va fer d'amagat de tothom, no només de l'emperador, sinó també dels seus íntims i els seus familiars. Però quan el fet fou denunciat pels homes de Coterzes, l'emperador començà a témer quelcom terrible i a tenir sospites de traïció, sobretot quan, després de la mort de la seva germana, Miquel Àngel es casà amb la filla de Terter, una dona d'una raça hostil al monarca². És per això doncs que el mes de gener³ convocà en assemblea el patriarca, els bisbes i la clerecia i, en presència dels membres del senat, dels monjos i dels membres de la ciutadania, el monarca va sotmetre el dèspota a judici. Miquel Àngel va comparèixer doncs davant seu a defensar-se i per bé que intentà, amb diferents arguments, desactivar els càrrecs que se li imputaven, fou finalment condemnat i tancat al Gran Palau, el tretze de març, amb la muller i els fills que havia tingut de la filla de Terter. Els ramats de cavalls, tots els bens i el cabal passaren al fill de l'emperador, el coemperador⁴. És més, la seva casa fou assignada al dèspota Joan⁵. Posteriorment, després d'intentar fugir d'allà i ser descobert, va ser tancat a les masmorres de les Blaquernes.
 

1 Veure XI, 13.

2 Com ja s'ha explicat, Miquel Àngel s'havia casat en primeres núpcies amb Anna Palaiologuina, germana de l'emperador. Posteriorment es va casar amb la filla de Terter de Bulgària,despertant les suspicàcies de l'emperador. En aquell moment Bizanci està en plenes operacions contra Svetoslav de Bulgària.

3 El procés contra el dèspota Miquel Àngel, segons el Failler, comença el 1er de gener de 1304 i acaba el 13 de març següent.

4 Veure capítol anterior.

5 Joan Paleòleg, segons Failler.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 19)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (24-39)

Mort d'Odoacre, mort de Teodoric

 

Els gots i Teodoric, després de tres anys de setge, estaven descontents per la situació de bloqueig, i els homes d’Odoacre aclaparats per l’escassetat d’avituallaments però, gràcies la intermediació del bisbe de Ravenna, arribaren a un acord pel qual Teodoric i Odoacre conviurien a Ravenna en igualtat i reciprocitat de condicions.

Durant un cert temps respectaren els tractats, però aviat Teodoric, segons s’explica, tenia preparada una conxorxa contra Odoacre: el convidà a una festa amb un fals motiu i el matà. Des d’aleshores i un cop es va haver conciliat tots els gots contraris que era necessari convèncer, va ser senyor dels gots i dels italians. No va considerar adient investir-se emperador ni en el nom ni tampoc en les formes, sinó que durant tota la vida es va fer dir “rex” (i en efecte els bàrbars acostumen anomenar així els seus reis). Però, governà els seus súbdits, assumint totes les prerrogatives pròpies d’un emperador. Es va preocupar de manera extraordinària per la justícia, conservà les lleis amb fermesa, protegí el país dels atacs dels pobles bàrbars veïns, era una persona amb intel·ligència i valentia en el nivell més alt. Gairebé no perpetrà injustícies contra els seus súbdits, ni ell directament, ni ho va permetre a ningú altre, exceptuant, si més no, el fet que els gots van rebre per si mateixos la part de terres que Odoacre havia donat als seus companys d’insurrecció. Era un rei de nom però de fet era un veritable emperador, inferior a ningú dels que són més ben considerats per aquest càrrec des de l'establiment de la institució. I madurà l’amor de gots i italians envers ell, en contradicció amb la natura humana, perquè en efecte allò normal en el govern dels estats és que el poder d’uns homes determinats, que prenen unes decisions, i no unes altres, sigui automàticament ben valorat per qui és beneficiat per les seves iniciatives, i molesti qui no vegi respectada la seva opinió. Visqué trenta-set anys més i va morir sent temut per tots el enemics i deixant un gran buit entre els seus súbdit. Morí doncs així.

Símmac i el seu gendre, Boeci, eren supervivents de l’antiga aristocràcia: ambdós eren membres de primer nivell del senat romà i cònsols. No eren inferiors a ningú en la pràctica de la filosofia i la cura de la justícia, amb grans quantitats de diners solucionaven els problemes d’autòctons i nouvinguts, però quan es tornaren molt famosos, van provocar l’enveja de les persones mesquines. Els qui els calumniaven van convèncer Teodoric, i ell, amb l’acusació de tramar unes revoltes, va fer matar tots dos i en féu confiscar els bens. Pocs dies després mentre dinava, els servents li portaren el cap d’un gros peix i va creure que es tractava del cap de Símmac, executat poc abans. Semblava amenaçar-lo, amb les dents fixes avall en el llavi inferior i els ulls que el miraven d’una manera terrible i insana. Esglaiat per aquell presagi aterrador, va corre cap al llit tremolant com una fulla, demanà que li portessin vàries mantes i intentava calmar-se. Després, explicà al metge Elpidi tots els successos mentre anava deplorant l’error comès amb Símmac i Boeci. A còpia de plors i de dolor per aquella desgràcia, no molt temps després morí: havia comès la primera i última injustícia contra uns súbdits seus, perquè, contràriament als seus costums, s’havia creat una opinió sobre els dos homes sense fer-ne un examen detallat.

FI DEL CAPÍTOL 1

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 24-39)

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 229 (230)

A Doris, una hetaira

Auri arrancant-se del cap un cabell, un de sol, la Dorida,

  com una presa de guerra, em té lligat per les mans.

I bé que abans me'n burlava: fàcil, pensava, seria

  desfer-me de les manilles de la somiada Dorís;

com que no fui prou fort per trencar-les, ja me'n vaig plànyer,

  com qui és pres en un vincle de bronze.

I ara, penjat a un cabell¹, triplement caigut en desgràcia

  vaig on em treu la senyora, arrossegat com un gos².

1 Expressió proverbial.

2 Lit.: arrossegat amb duresa.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 229)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 18)

De la incursió de Svetoslav sobre els Balcans¹

En el mateix període, Svetoslav², emperador (o com es digui) de Bulgària – ja sia per raó del repudi de la seva germana per part del rei de Sèrbia en pro de tenir parentela amb l'emperador, ja sia perquè irritat a causa d'ella mateixa i del seu marit³, arrestat per acusacions que resultaven provades, ja sia perquè, pel decaïment del nostre exèrcit, menyspreava l'estat romà – com aquell qui diu, amb els fums pujats al cap, davant la mala situació romana, va atacar els castells de la regió dels Balcans amb tota la seva força. Uns quants, llevat d'alguns, els prengué amb la força, d'altres també amb la negociació i per als qui encara quedaven era imminent els seu atac: tenia alhora habilitat en aprofitar el moment i la descaradura pròpia dels bàrbars.

L'emperador⁴ llavors, tot i trobar-se un problema més als que ja tenia, pensant que era vital per la població de la regió prevenir els atacs dels bàrbars, hi envià ràpidament tropes de suport, les que podia, i així mateix envià a l'oest l'emperador successor seu⁵, car tenia sospites sobre el qui manava a Krounos, Altimir, gendre de Smilec, que era oncle patern de Svetoslav – germà de Terter, en efecte – i tenia per al búlgars la dignitat equivalent a la de dèspota. Per això l'emperador, amb vista a conjurar un tractat entre aquells dos, perquè Altimir no s'unís als atacs de Svetoslav i en canvi donés, si possible, suport militar als romans, intentà estovar-lo, amb una missió, enviant-li regals importants, i fins i tot comprometent-se a donar-li els seu reconeixement amb l'atorgament de concessions sobre el territori de l'estat⁶. D'altra banda, confiava moltíssim que la sogra d'Altimir, muller de Smilec i cosina seva – era filla del sebastocrator Constantí⁷ –, seria capaç d'estovar i convèncer el gendre; i amb l'enviament del germà d'ella, Miquel Paleòleg⁸, feia els preparatius per a la regió.

Era imminent també la sortida de l'emperador Miquel, car se l'havia proveït d'uns bens propis, i havia obtingut concessions imperials. És a dir, com que havia perdut les concessions sobre les terres orientals pels atacs dels turcs, el pare li havia assignat les terres a occident, del dèspota Miquel – justament les terres que a aquell home li havien estat generosament regalades pel seu sogre, l'emperador Miquel⁹, després de fer-lo venir d'occident, amb un acord absolutament fraudulent¹⁰, quan li donà la seva filla com a esposa, reservant-li l'honor de ser gendre seu.

1 Ἅιμος, Haimos. Regió de les muntanyes balcàniques.

2 Teodor Svetoslav I de Bulgària (1300-1322) fill de Jordi I Terter de Bulgària, es va fer amb Tirnovo el 1300 (X,13). Milutin, kral de Sèrbia repudià la germana de Svetoslav per casar-se amb la filla d'Andronic, la qual després de tornar de Constantinoble es casà amb Miquel Àngelos (X,13).

3 Miquel Àngel. Vd. XI,13.

4 Andrònic II. Veure capítols anteriors.

5 Miquel IX, coemperador amb ell. Veure capítols anteriors.

6 Πρόνοια. És una institució pròpia de Bisanci, nascuda en l'època d'Aleix I Comnè, similar (amb diferències) al feu, que es desenvolupa en el mateix període a l'Europa occidental.

7 És fill en segona núpcies de Andronic Duques Comnè Paleòleg mega domestikos, que és pare també de Miquel VIII (pare de l'emperador Andronic II) en primeres núpcies. Constantí i Miquel VIII són doncs germanastres.

8 Miquel Comnè Branes Paleòleg, fill de Constantí Paleòleg sebastocràtor i de Irene Comnena Lascarina Branaina. El nom de la germana no és conegut. Miquel i la germana són doncs cosins de l'emperador Andronic II.

9 Miquel VIII. Mique Àngel s'havia casat el primer cop amb la seva filla Anna Palaiologuina (veure XI, 13).

10 No sé a què es refereix.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 18)

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 227

A Rodope

Digues, per a qui et lligaràs les trenetes encara,

  i et llimaràs les ungles, afilant-te les mans?

Per a què ennobliràs la túnica amb múrex purpuri,

  si no tornaràs amb la bella Rodope, mai més?

Si els ulls no veuen Rodope, amb ells tampoc no vull veure

  l'auri esplendor de l'Aurora, tan plena de llum.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 227)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (9-23)

L'arribada dels gots, el setge de Ravenna i el Po

Al mateix temps també els gots, tot i haver pogut colonitzar la Tràcia per concessió de l’emperador, entraren en guerra amb els romans. Els acabdillava Teodoric, un patrici que a Bizanci havia ascendit fins al càrrec consular. Però l’emperador Zenó sabia com reconduir la situació: l’exhortà a dirigir-se cap a Itàlia i obtenir per a si i els gots el poder suprem sobre l'imperi occidental, lluitant amb Odoacre. Deia que, especialment per un que havia arribat al rang de senador, era millor per ser padró absolut sobre romans i italians, atacant-ne el rei, que afrontar un perill tan gran, fent la guerra a l’emperador. La recomanació agradà a Teodoric que inicià la marxa cap a Itàlia; el seguien els gots, amb fills i dones als carros, així com tots els estris que eren capaços de portar. I quan es van trobar a la vora del Mar Adriàtic- que de cap manera eren capaços de travessar per falta d’embarcacions- iniciaren la marxa, recorrent el camí vora el mar, passant pel país dels Taulantis i altres pobles. Els homes d’Odoacre malgrat haver anat al seu encontre, es tancaren amb el seu rei a Ravenna i a les ciutats fortificades més forts a l’abast després de perdre unes quantes batalles. Els gots, iniciaren el setge i conqueriren totes les places fortes, cada una de la manera que demanava la situació, però no aconseguiren expugnar, ni amb la negociació ni amb la força, ni la ciutadella de Cesena, a tres-cents estadis de Ravenna, ni la mateixa Ravenna, que era on es trobava també Odoacre. Ravenna està al fons d’un pla obert cap a un extrem del Mar Adriàtic, distant dos estadis de la costa. Sembla no fàcilment atacable per mar ni tampoc per terra amb la infanteria. Els vaixells no poden de cap manera atracar a les seves costes perquè el mar mateix representa un obstacle, ja que crea bancs de sorra no inferiors als trenta estadis. La platja en aquell indret de mar, encara que als navegants sembli molt a prop, resulta estar llunyíssima. A més a més, per a la infanteria no és accessible per enlloc. En efecte, el riu Po -que anomenen també Eridà i baixa de les muntanyes cèltiques¹-, uns altres rius navegables i uns aiguamolls rodegen la ciutat per totes bandes i en fan una illa. Allà hi té lloc cada dia un fenomen insòlit i amb les característiques següents: al matí ben d’hora, el mar, prenent forma de riu, penetra el continent per un trajecte d’un dia de camí d’home lleuger de pas i es torna navegable al bell mig de la terra ferma, per desfer novament aquesta mena de braç de mar quan, més o menys ben entrada la tarda, inverteix la direcció i dirigeix el corrent cap a si mateix. Llavors els qui han d’introduir provisions a la ciutat o n’hi han treure per a algun mercat o per qualsevol altra raó, carreguen les barques, les baixen a la zona on sol formar-se el braç de mar i esperen la marea. Quan hi arriba, les barques se separen poc a poc del fons i comencen a flotar, mentre els mariners, preparats per a l’acció, ja poden navegar. Aquest fenomen no té lloc només allà, sinó que s’hi estén de manera contínua per tota la costa, fins a Aquileia. No sol tanmateix esdevenir-se constantment amb la mateixa intensitat, ans al contrari, quan la llum de la lluna és més feble, tampoc és forta l’entrada del mar; mentre que normalment la marea és especialment vigorosa després del segon quart lunar i fins a la següent fase. Les coses són doncs més o menys així.

1 Els Alps.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 9-23)

Cassia: Idiomelon al Dimecres Sant

Senyor, la dona més pecadora,

tocada per la teva omnipotència,

ha triat ser miròfora¹; plora,

els ungüents tot portant de sepultura.

I diu: “La nit fosca i sense lluna

-fúria de passions- em domina:

el desig de perdició.

Meu de plors emporta't aquest riu,

Tu, que als núvols dus l'aigua marina;

als gemecs del cor meu para l'orella,

Tu, que a l'encarnació pares el cel.

Et besaré els peus immaculats

i, després, els rentaré de nou

amb rínxols de la meva cabellera.

D'Eva a l'Edèn eixordaven l'oïda

amb un so paorós, i s'amagà pel terror:

munts de pecats, els meus,

abismes de sentències, les teves,

qui ho jutjarà, Salvador de ma vida?

No menyspreïs la teva sirventa,

Tu, que tens compassió infinita.”

1Μυρόφορος: portador d'ungüents.

(Ed. W. Christ et M. Paranikas, Anthologia graeca carminum christianorum, Liepzig, Teubner, 1871, p. 104)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 17)

Del retorn de l'emperador a la ciutat

D'altra banda l'emperador Miquel¹, recuperat de la seva malaltia, estava encara a Peges² quan el megaduc³, que venia dels tumults provocats pels seus homes a Cízic -i de fet tenia la intenció de donar-li la seva salutació i de gaudir com a servidor de la presència del seu senyor-, es va veure barrat l'ingrés a la ciutat, per ordre expressa seva. Certament els actes recents dels italians⁴ a Cízic, havien disgustat i molt l'emperador quan en va estar assabentat i anul·là amb aquest motiu la trobada amb el megaduc. A més a més, com que ja estava completament guarit, salpà cap a occident, juntament amb la seva augusta consort que també havia vingut a Peges i es trobava amb ell.

Després de quedar-se alguns dies per la part occidental del país, com que era necessària la seva tornada i el seu pare i emperador⁵ l'encalçava en aquest sentit, el dia vint-i-tres del mes gener⁶ arribà a Dripeia⁷; el dia següent, l'emperador sortí al seu encontre, venia també tot el seu seguici, així com els monjos i tota la clerecia i, quant a la resta de la ciutadania, tampoc no hi faltava ningú dels notables. Aleshores, a la meitat del camí, un emperador en trobà un altre: tornava a aparèixer després de molt de temps; entrà a la ciutat entre molts visques, com un triomfador.

1 Miquel IX Paleòleg, associat amb el pare Andronic II Paleòleg des del 1295 al tron de l'imperi.

2 L'arribada a Peges és assenyalada al XI, 10. Novembre o desembre 1303 (Failler).

3 Roger de Flor.

4 Paquimeres es refereix, també en aquest cas, als catalans de Roger de Flor (veure capítols anteriors).

5 És el coemperador Andronic II.

6 23/01/1304. Literalment: 23è dia del mes de l'hecatombeó. Paquímeres utilitza els mesos àtics.

7 Dripeia es trobava a la costa a uns 12 km de Constantinoble.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 17)

Teodor Estudita: Poemes (1)

Ànima mísera, ara escolta el que et dic,

el moment fuig, lleuger corredor;

el final és proper i ningú se n'escapa.

No gastem forces en ximpleries,

abocant aigua a una gerra amb forats¹,

filant llana al foc², allò que és ridícul.

Mes, si hi ha quelcom de diví i salvífic,

i el curem i el perseguim delerosos,

amb això, confiats, presentem-nos

al jutge i senyor dels homes, de tots,

fugint del foc de l'infern, el dels Llibres

i anem vers la llum, decidits, inefable.

1 Expressió proverbial, molt usada des de l'època clàssica.

2 Una altra expressió proverbial per definir quelcom inútil.

(R. Cantarella Poeti bizantini, Milan 1948. Pàg. 123)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 16)

De l'èxit dels nostres a Sardis gràcies a la seva habilitat

Com dèiem, la nostra situació era doncs realment desesperada: pel que fa a la població de fora de la ciutat, com que no podia resistir a l'imparable ímpetu persa¹, una part era eliminada, una altra emigrava – uns a les ciutats i als castells, d'altres a les illes, d'altres fins i tot identificaven les zones segures de l'altra ribera i s'hi desplaçaven -, i pel que fa a la població de la ciutat, patia l'escassedat de queviures per la pèrdua dels dominis exteriors. L'emperador doncs, amb aquesta situació, mentre lluitava com podia amb aquelles riuades de problemes, decebut pels famosos alans i per la seva gent i tot aferrant-se al podrimener estranger², envià una delegació al Khazan, el dels tocaris³ que es troben a orient, Kan, en llur llengua, i li proposà una aliança matrimonial, demanant així mateix que donessin suport a l'imperi romà que estava a punt d'enfonsar-se. Aquell acceptà la sol·licitud i la proposta de matrimoni -estava d'acord en efecte que fos amb la filla natural⁴ de la qual es considerava el pare l'emperador-, i jurà solemnement que perseguirien aquell malson de gent. Quan va corre la veu, òbviament, la resta de tribus van aplicar una reducció de les operacions de manera variada, tot i que de moment no se'n preocupaven gaire; però un sol d'aquests, Alais, un que havia assolat la Lídia, deixant-la com una presa dels misis o dels lidis⁵, amb les notícies que l'empenyen a fer plans, pensà que per a ell i els seus seria adient preocupar-se per la defensa. Sigui com sigui, envià doncs uns missatgers a proposar una col·laboració, a determinades condicions, als qui es trobaven a la plaça-forta de Sardes -que era especialment segura, sent l'acròpoli de la ciutat antiga, amb una part infranquejable i l'altra molt escarpada- que s'hi havien tancat, assetjats per aquella gent. Amb la plaça-forta separada en dues parts per una alta i sòlida muralla, el seu propòsit era reservar-ne meitat per ells i meitat per als nostres, lligant llavors relacions amistoses i, tot i anar junts, la intenció era que els nostres es dedicarien a les seves activitats econòmiques corrents i ells seguirien de totes maneres amb les pròpies; però es mantindrien lluny dels nostres, òbviament, dedicant a altres pobles els seus esforços per guanyar-se la vida segons els seus sistemes, és a dir el pillatge.

Proposaren doncs això i obstinadament es mantenien pels volts del castell; els altres consideraven inútil oposar-se a la proposta i, quant a acceptar-la, si bé no la veien del tot segura per la proximitat dels enemics – i anyells i llops no és bo que tinguin tractes – amb tot, donada la situació difícil i la necessitat que tenien de proveir-se d'aigua i de sembrar, els semblà tolerable; així que acceptaren.

Llavors acolliren un gran nombre de perses⁶ -i òbviament es podien veure les palades de diners que venien amb ells- i vivien separats dels nouvinguts amb el mur del mig que tenia allunyats uns i altres. Alguns però tenien relació passant per unes portetes, segons el que es deia. Això va durar durant un cert temps i evità que s'escampessin mals pitjors per la plaça-forta. Però quan la força de les notícies sobre els tocars a poc a poc anà minvant, començaren a sentir-se més confiats i a recuperar-se de les seves pors; així, els qui llavors demanaven asil, ja es tornaven a apropiar d'ells mateixos, tot recuperant allò que havien estat, i planejaren atacar els veïns. Ara bé, la intriga va ser contraproduent; car igualment els romans, que per la seva banda ja tenien plans, arran d'això es despertaren en contra seu, convençuts que era millor ser els primers a actuar que a patir. Llavors, anticipant-se al complot dels altres, els nostres enviaren un missatger al cap de les tropes romanes en aquell moment, un primiceri⁷ de la jerarquia de cort. Aquell, preparat un contingent important, una nit es dirigí a la plaça-forta, presentant-se allà, esperat per uns i no per uns altres. Així que uns el feren entrar amb joia, mentre un tràgic malson s'abatia sobre els altres que dormien i els reservà tota la seva terrible duresa.

1 Els turcs.

2 Es refereix als catalans, que estan instal·lats a Cízic (veure capítols anteriors),

3 No està clar a quin poble es refereix aquí. Podria ser un poble tàrtar que ocupava la Bactriana (nord de l'Afganistan). Segons el Failler això hauria d'haver-se esdevingut abans del 17 de maig de 1304.

4 No s'específica de quina filla natural es tracti. Segons Failler, podria ser Irene Palaiologina.

5 És una expressió proverbial molt coneguda des de l'època clàssica, per dir que una ciutat queda durament devastada (veure p.ex., en aquest mateix blog, Teodor Prodrom 1-38).

6 Són turcs, com ja vam destacar. És un anacronisme constant en Paquímer.

7 Πριμμικήριος: Un títol de la jerarquia de cort bizantina, que es va passar també a la eclasiàstica.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 16)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 1 (1-8)

Caiguda de l'imperi romà d'occident

Els afers africans es van doncs desenvolupar així per als romans¹. Passaré ara a tractar la guerra gòtica, recordant primer tot el que havia succeït als gots i als italians abans que comencés.

Mentre a Bizanci regnava Zenó, a occident regnava August, anomenat Augústul pels romans amb diminutiu perquè, tot i ser encara adolescent, havia obtingut l’imperi que el seu pare Orestes, persona de gran intel·ligència, administrava en nom seu. Els romans, tenien una aliança prèvia amb Sciris, Alans i altres pobles gòtics, d’ençà que els havia tocat patir per culpa d’Alaric i Àtiles allò que ja he explicat en els llibres anteriors. En la mesura que creixia el pes dels bàrbars entre ells, la importància dels soldats romans anava declinant ràpidament, i sota el nom, formalment correcte, de “aliança” eren sotmesos al lideratge dels estrangers. Així que els bàrbars en moltes qüestions se'n sortien amb la seva sense obligar-los, gràcies a bona voluntat d'aquells, però al final ja reclamaren l’assignació del conjunt de les terres itàliques. En realitat, exigien a Orestes que els en donés la tercera part i, com que no hi estava gens d’acord, el mataren sense gaire miraments. Entre ells hi havia un que es deia Odoacre i pertanyia a la guàrdia imperial²: doncs bé, els va prometre de dur a terme el que planejaven, en el ben entès que el col·loquessin en el poder. Un cop obtingut així el manament suprem, no va fer cap mal a l’emperador i el deixà viure la resta de la seva existència com a ciutadà particular. Amb el lliurament als bàrbars de la tercera part de les terres i el sòlid suport guanyat d’aquesta manera, mantingué el poder durant deu anys.

1 Es refereix als fets narrats en els dos llibres de Les guerres vandàliques

2 La de Ròmul Augústul.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 1, 1-8)

Pau Silenciari: Antologia Palatina V 225

Fins quan, ulls, del suc dels Amors estareu omplint-vos la copa,

  addictes intrèpids al vi de bellesa, tan fort¹?

Lluny, correm com més fort. I després, a la mite deessa

  de l'illa de Xipre, jo, sense vins, libaré.

I així, si un dia allà jo també estaré pres per la fúria,

  gèlides llàgrimes us mullaran,

patint en tot cas la pena més justa: és vostra la culpa,

  ai, si em cremen flames tan grans.

1 Lit.: pur, sense barrejar.

(Antologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 225)