La història de Cal·límac i Crisorroe (1)

Declaració d'intencions del pròleg: com són las coses del món.

Comencem la història d'un home sincer,

resolut i molt estimat, posat a prova.

Res, del que es delibera, es fa o es duu a terme en aquest món està exempt de patiment. Joia i dolor són units i fins i tot barrejats; al dolor, no li manquen, és clar, bellesa i plaer, com tampoc a la joia sovint no li falta el patir¹. Si mires fama, esplendor, honors i riquesa, bellesa i saviesa, cultura, coratge, amor, bellesa, noblesa - coses que duen joia plena de goig i plaer -, al mig d'això, hi veuràs perills i retrets, greuges i danys: tot el que acull el dolor; per no dir res de la negació dels desigs. I és que el desig sense un objecte no aguanta, no es cura, diguem, de cap altra cosa. L'amor, tant com destil·la plaers en totes les coses, així, només amb la separació, s'omple de grans amargures. Igualment, si llegiràs aquest escrit i aprendràs els meus versos, sabràs en la pràctica les dolces-amargues² penes d'amor. Car això és el quid de l'amor, ser dolç en la mescla.

La història, però, ha de seguir el camí proposat.

1 Aquest pròleg recull sentències molt difoses en la literatura bizantina.

2 És una referència a Safo.

[La stroria d'amore di Callimaco e Crisorroe (1 - 23), Romanzi Cavallereschi Bizantini, Ed. C. Cupane, Torí, 1995]

Joan de Damasc: Anacreòntica

La mà de Joan de Damasc¹

Reina, Mare omniscient,

que vas parir el Déu meu,

per les imatges sagrades

em van tallar la mà dreta².

No desconeixes la causa

per què Lleó³ embogí.

Afanya't llavors i de pressa

guareix-me la mà.

La mà de l'Altíssim,

encarnada per tu,

fa grans miracles,

amb tu mitjancera.

Que em guareixi la mà,

doncs, amb les teves pregàries,

perquè pugui compondre

els càntics que entones,

i els himnes al Verb encarnat

a través teu, amb boniques

escales, Mare de Déu,

i, servicial, anunciï

la fe vertadera.⁴

1 N.d.T.: El títol és meu.

2 Joan de Damasc va veure la seva mà dreta tallada en el conflicte de les imatges. Segons la tradició les seves pregàries a la Verge van tenir efecte i es va curar.

3 Lleó III l'Isàuric (717-741), emperador icnoclasta. Per unes acusacions que va fer Lleó, el califa va fer tallar la mà a Joan.

4 Renuncio a traduir els 2 darrers versos que E.Bouvy considera espuris:

   δύνασαι γὰρ ὅσα θέλεις,

   ὡς τοῦ Θεοῦ μήτερ οὖσα.

[Ed. E. Bouvy, Anacréontiques toniques dans la vi de S. Jean Damacène, Bizantinische Zeitschrift, XVIII, 1909, pàg. 111]

Lèxic Suda: Hipàtia (Y, 166)

  La filla de Teó, el filòsof d'Alexandria, ella mateixa era filòsofa i apreciada per moltes persones; casada amb Isidor el filòsof¹. Va assolir la seva màxima activitat durant l'imperi d'Arcadi. Va escriure un comentari sobre Diofante, un Cànon astronòmic i un comentari sobre les Seccions còniques d'Apol·loni. La gent d'Alexandria la va esquarterar, i el seu cos ultratjat va ser repartit per tota la ciutat. Això ho patí per culpa de l'enveja per ser superior als altres en saviesa, sobretot pel que fa a l'astronomia. Segons expliquen uns quants, va ser per culpa de Ciril² i, segons uns altres, va ser per la pocavergonya i el fanatisme innats dels alexandrins. En efecte van fer van fer el mateix també a molts dels seus bisbes: penseu a Jordi i Proteri³.

  Sobre la filòsofa Hipàtia. Explicació, del fet que els alexandrins són uns fanàtics. Va néixer, créixer, i formar-se a Alexandria. Tenia unes qualitats superiors a les del seu pare i per això no es conformà amb els ensenyaments científics que en rebia, sinó que s'inicià amb profit també en altres branques de la filosofia. Amb el mantell posat⁴, ella, una dona, feia les seves presentacions al bell mig de la ciutat, comentant, per a qui la volia escoltar, Plató, Aristòtil o coses de no importa quin filòsof. Més enllà de la seva cultura, excel·lí igualment en la vida, amb equilibri i sentit comú, tot mantenint la virginitat. Era tan casta i tan bonica que un dels seus freqüentadors se'n enamorà; no pogué amagar el seu amor i fins i tot li va revelar llavors els seus sentiments. Segons unes històries de poca fiabilitat Hipàtia l'hauria guarit d'aquesta malaltia amb la música. La versió real dels fet explica que això de la música és fals, i que ella, traient-se allà mateix la compresa menstrual⁵ que duia posada, li va ensenyar la prova la impuresa original⁶, i li va dir: “Però, si és això que busques, xiquet, no és gens bonic!” l'home, avergonyit i consternat per la sorprenent demostració, es va desencaterinar, recuperant el seny. Hipàtia, tal com era, penetrant i dialogant en el debat, sensata i responsable en la vida, era justament estimada i fins i tot especialment venerada pels seus conciutadans; els dignitaris de la ciutat l'anaven a veure cada vegada que eren elegits, com a primer acte, tal com passava a Atenes.

  Però, tant de bo la cosa pública s'hagués ensorrat i tot, si almenys el de “filosofia” hagués estat encara un nom esplèndid i admirable pels polítics de la ciutat! I és que, justament aleshores, succeí que Ciril, bisbe de la corrent oposada, passant al costat de la casa d'Hipàtia, va veure un gran tropell davant de la porta, un batibull d'homes i cavalls⁷, gent que amunt i avall i gent badant allà. Preguntà doncs què era la gentada i per a què la cridòria i va saber d'uns que anaven allà que la filòsofa Hipàtia havia de parlar en aquell moment i aquella era casa seva. Aleshores, un cop va saber això, la ràbia li punxà l'ànima tant fort, que immediatament en planejà l'assassinat, el més imperdonable⁸ entre tots els assassinats.

  Quan, tal com solia fer, va sortir, fou agredida per una banda de salvatges que venien en gran nombre, uns autèntics animals! I, com si no sabessin res del càstig dels déus i de la condemna dels homes, mataren la filòsofa, fent recaure aquest horror i aquesta vergonya sobre llur pàtria. Fins l'emperador hauria fet sentir la seva indignació, si Edele no s'hagués deixat subornar. Estalviant el càstig als massacradors, el guanyà per a ell i la seva estirp: així que va ser el seu fill qui expià la condemna.

1 450-520. És segurament un error, com argueix J.R. Martindale Prosopography of the Later Roman Empire, 628. Aquest filòsof neix molt després que Hipàtia.

2 Ciril bisbe d'Alexandria (380-444).

3 Fins aquí, la atribució del text no és clara (Hesiqui Milesi, Onomatologos?). D'ara endavant el text és atribuït a Damasci (Fr. 52, 163 i 164, Asmus, Byzantinische Zeitschrift, XVIII i XIX).

4 El del filòsof. És un tòpic.

5 προενεγκαμένεην τι τῶν γυναικείων ῥακῶν...

6 τὸ σύμβολον ... τῆς ἀκαθάρτου γενέσεως.

7 És una referència homèrica: Il. 21, 16; 23, 242.

8 ἀνοσιώτατον. 

[Suidae Lexicon, Pars IV, Ed. Ada Adler, Stuttgart, 1971, pàg. 644-645]

Pau Silenciari: Antologia Palatina, V 231 (232)

A una dona que té molts amants: Hipomenes, Leandre, Xante

Tot besant Hipomenes, fixa és la ment en Leandre;

  i quan m'enganxo als llambrots de Leandre

és la imatge de Xante que porto dins; m'embolico

  així amb en Xante, i és a Hippomene que vaig amb el cor.

Fujo de qui tinc dominat; rebent i donant abraçades,

  sempre a llocs diferents i amb algú diferent,

em guanyo els favors de la rica Citèria. I qui em critiqui,

  que resti un pobre monògam.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, V, 231)

Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 2 (1-17)

 La història d'Amalasunta (1)

Amb la mort de Teodoric, la corona passà a Atalaric, nét seu per part de filla, un nen de vuit anys, criat per Amalasunta, la mare, perquè ja havia perdut el pare¹. Poc temps després Justinià assumí el comandament de l’imperi a Bizanci. Com a tutora del nen, Amalasunta detenia el poder amb el màxim nivell d’intel·ligència i equitat, demostrant masculinitat per sobre de la seva natura. Durant tot el temps que regí el govern de l’estat no infligí cap pena corporal ni multa pecuniària a ciutadans romans, ni tampoc s'acoquinava davant els gots delerosos d’encruelir-s’hi: fins i tot restituí els bens de Símmac i Boeci als fills. Amalasunta, que segurament desitjava per al seu fill un estil de vida similar al dels notables romans, el feia atendre a les classes d’un mestre de lletres². Escollí després tres ancians, dotats, segons el que ella creia, d’intel·ligència i equilibri per sobre de la majoria dels gots, i els envià Atalaric a viure-hi.

Però als gots, no els agradava gens això: preferien que manés algú més “bàrbar”, per poder-se aprofitar de la població sotmesa. Un dia que va sorprendre el fill fent alguna cosa malament a l’habitació de matrimoni, el bufetejà i aquell se’n anà plorant als apartaments dels homes. Els gots que se'l trobaren s’enfadaren moltíssim i, després de dir-li el nom del porc a la mare, començaren a sostenir que volia fer desaparèixer el seu fill com més aviat millor, per casar-se amb algú altre i regnar amb ell sobre gots i italians. Els nobles gots, tots junts, es presentaren a Amalasunta per afirmar que, segons ells, no estava educant el rei com calia ni com els convenia. Continuaren dient que la cultura és molt menys important que el coratge, i que l’ensenyament d’uns vells com a conseqüència té més aviat la vilesa i la mesquinesa. Per ells no hi havia dubte que un home que vol ser valent com a soldat i destinat a la glòria, s’ha d'exercitar amb les armes i restar lluny de les pors que creen els mestres. Afirmaven que tampoc Teodoric hauria enviat uns nens gots a les classes d’un mestre, car deia a tothom que si els agafava el temor de l'assot, mai més sentirien com un honor menysprear una espasa o una llança. Li demanaven que es donés compte que el seu pare Teodoric, que s’havia fet senyor d’un país tan gran i havia conquerit una corona que no li corresponia, havia mort sense ni tant sols haver sentit el so d’una lletra de l’alfabet. Van afegir: “Sí, altesa real, deixeu estar tots aquests institutors i doneu a Atalaric uns companys de la mateixa edat i dels mateixos estils de vida que, en la mesura que es facin grans, el portaran a l’excel·lència, però segons els costums barbàrics.”

1 Eutaric, mort el 521.

2 Mestre elemental, mestre de γράμματα.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 1-17)

Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles (I, 83-131)

Plany de Dosicles

Què els passava doncs a tots els captius? Dormien (quina mena de són! Quina enorme desgràcia!), ajaguts al terra, com si fos un llit quan, després de pondre’s el sol, la nit posseïa l’univers. Però no pas Dosicles, ell entre plors cridava:

“Fortuna, hostil i cruel, on m’arrossegues? Quin final em reserves? M'allunyes de la pàtria, m'obligues a l'exili i a una vida de vagabund, em separes dels parents, dels germans, dels amics, de la mare enyorada, del pare estimat. Un altre cop estic presoner en un lloc hostil, a les mans d'uns bàrbars i dormo al terra en comptes que en un llit suau.

I això és poca cosa: per al futur, una gran por m'aterra quan penso al cor sanguinari dels bàrbars, a la dura impassibilitat dels pirates, al seu posat feréstec. Quan la vegi, el capitost podria ser agafat per un desig sobtat i furiós que li encengui al cor un foc impetuós i potser obligarà Rodante a fer-hi l'amor¹. Si és així, mort a Dosicles! rematat per l'espasa estrangera o per la seva pròpia mà; si no és així, mort a la verge! Els bàrbars són propensos a passions que els abrusen i, si no, a l'homicidi.

Però jo suportaré la violència, per mal que Mistil cruelment ordeni cadenes i pallisses de càstig per a Dosicles, malaurat presoner. Car soc home preparat per a la guerra, he lluitat en milers de batalles; però Rodante com suportarà la prova? És una dona dedicada a la vida  de casa sense preocupacions, de cos delicat, propens a la malaltia en qualsevol ocasió, per insignificant que sigui.

Pateixes tot això, jove Rodante, pateixes tot això per amor de Dosicles; dorms al terra i decaus per la fam, però dus als llavis² el nom de Dosicles. Sovint n'invoques l'aparició mentre dorms, reclames dels somnis que portin només una imatge: la cara de Dosicles. Jo t'he fet caure, o verge, en unes fatalitats doloroses i un destí homicida. Com pots estimar l'enemic teu Dosicles?”

[Continuarà]

1 γάμος: amb aquest valor, posa en relleu Conca, es troba ja en la novel·la antiga. Veure també Montanari, s.v.

2 Lit: “portes a la boca”, “portes a la llengua”.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 83-131]

Joan de Damasc: Cànon per al Nadal (1)

Aquest himne de belles paraules amb càntics celebra

  el Fill de Déu, nascut pels mortals

a la terra i els allibera de les penes del món, doloroses;

  salva doncs els cantors d'aqueix treball.

                            1. 

El Senyor amb un miracle salvà el poble,

secant, un dia, les ones vaporoses del mar;

nascut d'una verge, com volia,

el camí al cel ens ha marcat qui, en l'ésser,

considerem igual al Pare i als homes.

Un ventre consagrat ens dugué el Logos,

l'esbarzer que no es crema, n'és imatge fidel;

els homes celebrem Déu, encarnat

en forma humana, que llava el pobre

ventre d'Eva de l'antiga, amarga culpa.

Abans de l'hora del sol, l'astre mostrà

el Logos, que venia a posar fi al pecat,

misèrrim en una cova, als mags:

compassiu, embolcallat en faixes,

et van veure amb goig, alhora, home i Senyor.

[Anthologia Graeca Carminum Christianorum, Christ et Paranikas, Liepzig, 1871, pàg. 205]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (I)

La pàtria de Lleó, a qui acabem de fer esment, segurament era Armènia i els seu pares eren siris d’una banda i, és clar, armenis de l’altra. Arran d’una idea blasfema, aquests havien assassinat els seus propis pares i per això havien estat condemnats al desterrament. Llavors, entre els dolors d’una vida de misèria – sent, a més a més, uns exiliats - engendraren aquella fera.

Així que va ser un efeb¹, Lleó s’allistà, deixant la seva pàtria per la vila que es diu Pidra del tema² de l’Anatòlia. Arribat a l’edat adulta, tot i ser un home especialment agressiu i sanguinari, es guanyà fama de persona dotada de noblesa.

En aquell temps Nicèfor, aquell que es va tornar un trofeu de guerra a Bulgària³, duia les regnes de l’imperi i tenia Bardanes, conegut com El Turc, en destacament, com a monostrategos⁴, pel valor demostrat en guerra i altres mèrits preclars, encarregat del govern i la cura dels cinc temes d’Anatòlia. Aquest últim, com que desitjava vèncer els enemics i es delia⁵ per assolir el poder absolut, va incloure Lleó, justament el de la nostra història, a la seva guàrdia personal i entre els seus col·laboradors, perquè tenia un aspecte terrible, alhora un portament noble i, a més a més, demostrava bones maneres quan parlava. Abans o, en tot cas, poc després, va fer el mateix amb Miquel el Tartamut i Tomàs del llac de Gaziura⁶, ambdós d’origen plebeu, que recentment s’havien guanyat una reputació als ulls dels alts manaments militars.

1 εἰς ἐφήβους. L’edat anterior a l’adulta. Pot canviar segons l’època i el poble

2 Subdivisió administrativo-militar que s'instaurà a Bizanci amb la reforma d'Heracli.

3 Nicèfor I Logotetes, va morir el 811. Crum, el rei de Bulgària es va fer una copa amb el seu crani: per això allò del "trofeu de guerra".

4 És un grau de l'exèrcit que ha anat canviant en la història. En l'antiga Grècia i època hel·lenística era proper al Comandant en cap. A Bizanci, l'època de la reforma del temes el monostrategos, era un militar amb responsabilitats alhora de govern civil,que governava un tema. Enaquest cas, sembla ser quelcom més que això perquè semblaria controlar 5 temes.

5 Traduït una mica lliurement: ἑκάστοτε ὀνειροπολῶν. Lit. “somiant en tot moment”.

6 Gazziura, Gazur, Gaziora, Gazouron, Zagoron. L’onomàstica no està clara. Tampoc la col·locació, en el Pont. Pot ser la moderna Turhal. Tomàs és conegut com Tomàs l’Eslau, ja que el tema Armeníac havia estat ocupat per soldats/colons eslaus.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 6-7]

El Continuador de Teòfanes: Cronografia, Preàmbul

CRONOGRAFIA ESCRITA PER ORDRE DE CONSTANT͹, AMANT DE CRIST I PORFIROGÈNIT SENYOR, FILL DE LLEÓ² SAVI SENYOR I EMPERADOR

INICIANT ON TERMINÀ TEÒFANES, AMB MIQUEL FILL DE TEÒFIL CUROPALATES, ÉS A DIR A PARTIR DE L’IMPERI DE LLEÓ L’ARMENI

PREÀMBUL

Majestat d’inigualable saviesa, sens dubte és un mèrit vostre, entre de molts altres d'importants, treure a una nova vida i al seu renaixement allò que per efecte del temps havia passat i ja no era, i haver-vos compromès pel bé de la història, si més no, no l'heu deixada desatesa, com els vostres predecessors en el govern de l'imperi: hem d’excloure sens dubte els qui han actuat per enveja, cosa no envejable per qui és persona de bé; uns altres no s’han esforçat gens a diferenciar-se de la massa, per no ser avesats a les lletres i, al contrari, sent exemples de vulgaritat.

Què és propi de la formació d’un emperador així, ...³ que no aporti benefici per a qui és dotat d'enteniment? S’ha d’atendre als homes i a la raó especialment, que és d’on ve justament el poder imperial, perquè els homes, privats de llur racionalitat, no caiguin, sense adonar-se'n, a un precipici, amb el perill que pugui quedar mut allò que ens distingeix de qualsevol altre ésser.

Amable sobirà, amb la mesura del vostre esforç per la raó i per la cura dels homes - per no dir més coses⁴ -, els savis sabran que vós també ho sou, o més aviat, vós tindreu l'evidència del fet que, sí, ells també són savis⁵. Sou vós que, tot i utilitzar la meva mà únicament per fer-vos un servei, narreu fets anteriors a la vostra època, per ordinaris i poc edificants que siguin, car les persones atentes també hi poden trobar la utilitat. De totes maneres, preferint la cura per la raó a qualsevol mena d'ocupació o de lleure, com que això certament genera ambició i excel·lència en els súbdits que estimen la filosofia i la història, com si això fos una escola, heu decidit explicar a tothom de la millor manera allò que teniu reunit de la tradició escrita i oral. Heu considerat així mateix que el millor inici d’aquest relat històric és el final escrit pel beat Teòfanes⁶, que honoreu amb les vostres accions - a l'alçada de la parentela i la proximitat amb ell⁷, ja que en sou descendent - i de qui rebeu alhora certa fama. Terminà doncs amb el regnat de Miquel Curopalates i la derrota que patí contra els búlgars, per la traïció dels seus, fent esment únicament a la proclamació de Lleó i sense aclarir res als lectors de quina origen era i quina educació havia rebut.

Nosaltres, unint d’alguna manera el cap amb la resta dels membres, presentem aquella narració completa, sense llacunes, transferint l’època antiga a la següent, per als qui no viuen en la superficialitat, procurant-los beneficis, no pas perjudicis, car és bo i és útil per mantenir-se en el temps conèixer a fons la vida de de les bones i de les males persones.

FI DEL PREÀMBUL

1 Constantí VII Porfirogènit (911-959).

2 Lleó VI el Savi (865-911).

3 Llacuna del text.

4 Llacuna del text. La frase és probablement: ἵνα τἆλλα ἐάσω, seguint la hipòtesi del Combefis (ut alia praetermittam).

5 Obscur. El Combefis, sovint tan prolix, deixa el text en la seva literalitat, sense aclarir el concepte; nosaltres ens hi atrevim.

6 Teòfanes Confessor (760 aprox.-817/18), autor d'una Cronografia.

7 No s'ha verificat aquesta afirmació.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 3-5]

Agaties Escolàstic: Antologia Palatina V, 215 (216)

Epigrama de recomanacions: com s'ha d'estimar

Si ames, no empenyis, no, de genolls el teu ànim per terra,

  inflat de súpliques sense futur,

ans has de ser enigmàtic sobre el que penses, arrufa

  les celles i mira amb esguard esquiu.

Car a les dones, els cal menystenir qui va ple de confiança

  i també fan escarni de qui és massa humil.

L'enamorat perfecte és aquell qui en fa una barreja:

  té humilitat conjugada amb un xic d'atreviment.

(Anthologia Graeca Epigramatum Palatina cum Planudea. Ed. H. Stadtmüller, Lípsia, 1894. Vol. I, I 215)

Joan Mauròpode (Mauropus) (4)

A la casa que el poeta ha hagut de vendre

No la prenguis amb mi, casa meva,

deixada, així, abandonada i buida

car aculls avui un dolor, el teu,

tan decebuda, com ets, pels teus amos

i sense amor per qui et compra,

finalment no pots donar el teu servei.

Car no has nascut per restar amb els amos,

ans has de passar d'un a l'altre,

com un servent dolent que s'esfuma.

Abans que traeixis l'amo i el deixis,

ell, savi, t'evita, com una desertora.

Per no haver de patir la pèrdua teva,

a posta, et llença i un cop llençada, se'n va,

però no sense planys ni laments.

Es lamenta per tu i molt, o estimada,

hisenda agradable i llar dels seus pares,

do i única herència de la família.

Em remou les entranyes i el cor,

càlid l'amor per tu, i familiar:

tu ets llevadora i nodrissa, estimada,

tu sola, preceptora i mestra,

dins teu he suportat penes i angúnies,

dins teu he passat, senceres, nits en vigília

dins teu he passat dies escrivint amb fatiga

ordenant frases, donant-los la volta,

explicant als alumnes, discutint amb els mestres,

amb la resposta parada per a quisvulla,

absorbit per la literatura.

Dins teu assolia el saber amb l'estudi,

i escampant-lo després a qui en volia,

mostrava que els savis són un do per al joves.

Amb tot això m'encantes, casa paterna.

Amb això em plegues i em trenques, estimada.

La Paraula i el desig de Déu vencen tot,

i afegeix al tercer la por de morir.

Per això me'n vaig, com si picat pels tàbacs,

aquí ho deixo, cap on Déu em porti,

inquilí d'algú altre, ja no l'amo d'ahir,

vagabund, foraster sense un sostre,

quan jo mai el vaig negar als estrangers.

Ja que és l'hora de marxar lluny d'aquí,

adéu, que tinguis sort, amiga,

des d'avui, més aviat estranya.

Tant se val, adéu, adéu, mare adoptiva,

la qui m'ha crescut i nodrit

la qui fins a l'extrem, des del bressol,

m'ha perfeccionat i enfortit.

Ara en tindràs uns altres per formar i criar,

a uns altres inspiraràs el moment per crear

si és que el volen, a mi ja no.

Sort! a tu també, meu sòlid trencaones,

fins ahir, vivia la vida al teu recer.

Bons veïns meus, que tingueu sort!

I no poseu mala cara al comiat;

la mà de Déu té tothom agafat,

i li és fàcil fer proper el que és llunyà,

fins portar tothom a l'únic judici.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 162)