Joan Mauròpode (Mauropus) (4)

A la casa que el poeta ha hagut de vendre

No la prenguis amb mi, casa meva,

deixada, així, abandonada i buida

car aculls avui un dolor, el teu,

tan decebuda, com ets, pels teus amos

i sense amor per qui et compra,

finalment no pots donar el teu servei.

Car no has nascut per restar amb els amos,

ans has de passar d'un a l'altre,

com un servent dolent que s'esfuma.

Abans que traeixis l'amo i el deixis,

ell, savi, t'evita, com una desertora.

Per no haver de patir la pèrdua teva,

a posta, et llença i un cop llençada, se'n va,

però no sense planys ni laments.

Es lamenta per tu i molt, o estimada,

hisenda agradable i llar dels seus pares,

do i única herència de la família.

Em remou les entranyes i el cor,

càlid l'amor per tu, i familiar:

tu ets llevadora i nodrissa, estimada,

tu sola, preceptora i mestra,

dins teu he suportat penes i angúnies,

dins teu he passat, senceres, nits en vigília

dins teu he passat dies escrivint amb fatiga

ordenant frases, donant-los la volta,

explicant als alumnes, discutint amb els mestres,

amb la resposta parada per a quisvulla,

absorbit per la literatura.

Dins teu assolia el saber amb l'estudi,

i escampant-lo després a qui en volia,

mostrava que els savis són un do per al joves.

Amb tot això m'encantes, casa paterna.

Amb això em plegues i em trenques, estimada.

La Paraula i el desig de Déu vencen tot,

i afegeix al tercer la por de morir.

Per això me'n vaig, com si picat pels tàbacs,

aquí ho deixo, cap on Déu em porti,

inquilí d'algú altre, ja no l'amo d'ahir,

vagabund, foraster sense un sostre,

quan jo mai el vaig negar als estrangers.

Ja que és l'hora de marxar lluny d'aquí,

adéu, que tinguis sort, amiga,

des d'avui, més aviat estranya.

Tant se val, adéu, adéu, mare adoptiva,

la qui m'ha crescut i nodrit

la qui fins a l'extrem, des del bressol,

m'ha perfeccionat i enfortit.

Ara en tindràs uns altres per formar i criar,

a uns altres inspiraràs el moment per crear

si és que el volen, a mi ja no.

Sort! a tu també, meu sòlid trencaones,

fins ahir, vivia la vida al teu recer.

Bons veïns meus, que tingueu sort!

I no poseu mala cara al comiat;

la mà de Déu té tothom agafat,

i li és fàcil fer proper el que és llunyà,

fins portar tothom a l'únic judici.

(Poeti bizantini, Ed. Raffaele Cantarella, Milà, 1948, Vol. I, pàg. 162)