Procopi de Cesarea: La Guerra Gòtica. I, 2 (1-17)

 La història d'Amalasunta (1)

Amb la mort de Teodoric, la corona passà a Atalaric, nét seu per part de filla, un nen de vuit anys, criat per Amalasunta, la mare, perquè ja havia perdut el pare¹. Poc temps després Justinià assumí el comandament de l’imperi a Bizanci. Com a tutora del nen, Amalasunta detenia el poder amb el màxim nivell d’intel·ligència i equitat, demostrant masculinitat per sobre de la seva natura. Durant tot el temps que regí el govern de l’estat no infligí cap pena corporal ni multa pecuniària a ciutadans romans, ni tampoc s'acoquinava davant els gots delerosos d’encruelir-s’hi: fins i tot restituí els bens de Símmac i Boeci als fills. Amalasunta, que segurament desitjava per al seu fill un estil de vida similar al dels notables romans, el feia atendre a les classes d’un mestre de lletres². Escollí després tres ancians, dotats, segons el que ella creia, d’intel·ligència i equilibri per sobre de la majoria dels gots, i els envià Atalaric a viure-hi.

Però als gots, no els agradava gens això: preferien que manés algú més “bàrbar”, per poder-se aprofitar de la població sotmesa. Un dia que va sorprendre el fill fent alguna cosa malament a l’habitació de matrimoni, el bufetejà i aquell se’n anà plorant als apartaments dels homes. Els gots que se'l trobaren s’enfadaren moltíssim i, després de dir-li el nom del porc a la mare, començaren a sostenir que volia fer desaparèixer el seu fill com més aviat millor, per casar-se amb algú altre i regnar amb ell sobre gots i italians. Els nobles gots, tots junts, es presentaren a Amalasunta per afirmar que, segons ells, no estava educant el rei com calia ni com els convenia. Continuaren dient que la cultura és molt menys important que el coratge, i que l’ensenyament d’uns vells com a conseqüència té més aviat la vilesa i la mesquinesa. Per ells no hi havia dubte que un home que vol ser valent com a soldat i destinat a la glòria, s’ha d'exercitar amb les armes i restar lluny de les pors que creen els mestres. Afirmaven que tampoc Teodoric hauria enviat uns nens gots a les classes d’un mestre, car deia a tothom que si els agafava el temor de l'assot, mai més sentirien com un honor menysprear una espasa o una llança. Li demanaven que es donés compte que el seu pare Teodoric, que s’havia fet senyor d’un país tan gran i havia conquerit una corona que no li corresponia, havia mort sense ni tant sols haver sentit el so d’una lletra de l’alfabet. Van afegir: “Sí, altesa real, deixeu estar tots aquests institutors i doneu a Atalaric uns companys de la mateixa edat i dels mateixos estils de vida que, en la mesura que es facin grans, el portaran a l’excel·lència, però segons els costums barbàrics.”

1 Eutaric, mort el 521.

2 Mestre elemental, mestre de γράμματα.

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 1-17)