Miquel Psel·le: Basili II (1)

  L'emperador Joan Zimisces, que aportà tants beneficis a l'imperi bizantí i en va fer créixer el poder, lliurà aleshores la vida. La incumbència de l'imperi requeia clarament sobre Basili o Constantí, els fills de Romà. Ambdós havien superat l'adolescència, però tenien caràcters diferents: Basili, més gran, era considerat actiu i seriós, mentre que Constantí als ulls de la gent era una persona superficial, que es prenia la vida a la lleugera i es preocupava més aviat per passar-s'ho bé. Cap dels dos es postulà com a emperador, però el fet era que Basili, qui detenia el poder absolut, compartia amb el germà el títol d'emperador només nominalment, perquè, altrament, no haurien pogut donar un rumb al govern imperial, si no s'hagués assignant tota la gestió al més gran i més seriós. Aquí es pot aplaudir Constantí perquè, penso jo, malgrat li fos lícit, per igualtat de drets heretats pels pares¹, compartir el poder amb el germà, hi renuncià gairebé completament en favor d'aquell; això tot i ser molt jove que és quan crema més fort el desig de poder, i no pas quan va veure el germà en edat adulta, sinó encara amb els primers pèls, com qui diu, en la primera adolescència. Constantí doncs es mereix un elogi des del principi d'aquesta història.

  Basili, en canvi, quan ja fou coronat emperador, preferí no compartir amb ningú les funcions imperials, ni com a conseller per a les qüestions d'estat. No podia però confiar en si mateix, no tenint experiència de qüestions militars, ni tampoc d'ordenació civil; vet aquí que es fixà en el parakoimòmenos² Basili. Aquest home ocupava un rang molt alt en l'imperi en consonància amb el seu nivell intel·lectual, la prestància física i la manera de ser propis d'un rei. Nascut del mateix pare que Basili i Constantí, era fill de mare diferent: per això havia estat castrat encara molt jove, perquè el fill de la concubina no s'emportés la primacia dels dos legítims. Però estava content del seu destí i estava lligat a la família imperial, la seva família. Es dedicava completament al seu parent Basili i el tractava com un íntim seu i se'n feia càrrec amb l'afecte d'una dida. Per tot això Basili, mentre li entregava el gruix del govern, fins i tot aprenia amb l'exemple del compromís d'aquell home. El parakoimòmenos era com un atleta o un lluitador, Basili, l'emperador, era un espectador, però no pas per proclamar-lo campió, sinó per poder corre i lluitar ell mateix i afrontar la competició seguint-ne les petjades. Basili doncs coneixia els afers públics en tots els seus aspectes i l'emperador, quedant-se al seu costat, veia el funcionament de la política i dominava l'entrellat de les qüestions militars. S'ocupava del pagament d'impostos i de la millora de l'estat, tenint-se en primer pla, o bé³ tot sol també; l'emperador a totes les qüestions hi aportava la seva veu o la seva mà, ara aprovant les decisions, ara ratificant-les per escrit.

 

1 Diferent de la traducció del Ranauld, per una diferència de text (τὸν πατρῴων κλήρων), que es manté.

2 Encarregat del dormitori imperial, que s'ocupava de vàries coses, entre d'altres, de la seguretat.

3 Εἰ καὶ. Renauld: ἢ καὶ. Seguim el Renauld.

  

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 3-5]

Dígenes Acrites: Llibre quart (1 - 18)

D'aquí endavant de l'Acrites comencen les gestes:

el llibre quart ens explica com va raptar aquella famosa

bellíssima noia i com va ser llur casament.

Vinga, fixeu-vos en el desig:

és l'arrel de l'amor, i n'és l'inici,

d'on neix afecte i finalment d'on brolla passió,

creix a poc a poc, tot duent, com a fruits,

neguits cada dia, temors i angoixes,

perills incomptables i llunyania dels parents.

La joventut en la flor sacseja els cors

i s'aventura a tot allò que ningú intenta:

a arribar fins al mar, sense por ni del foc;

la passió, insatisfeta, no es preocupa ni gens

ni mica dels dracs, dels lleons i d'altres feres,

fins i tot menysprea els bandolers més audaços,

la nit li sembla el dia, els ports de muntanya, planícies,

l'insomni, descans, la llunyania, veïnatge;

per passió hi ha qui renega la seva fe.

[Digenis Akritas, Ed. P.Odorico, Florència, 1995, 1 - 18 ]

Constantí Manassès: Aristandre i Cal·litea (Fr. 3)

Car el dolor, quan cau damunt de l'ànima,

prem el cor com una llosa

i fa callar fins la boca més xerraire.

[Der Roman des Konstaninos Manasses, Ed. O. Mazal,Wien, 1967. Fr. 3]

Constantí Manassès: Aristandre i Cal·litea (Fr. 6)

Una bellesa tan ufana, tan plena d'encant,

no només és capaç de seduir i dominar un home,

sinó, crec, fins i tot una lleona furiosa que alimenta els cadells,

i un senglar d'ullal prominent o un bou bramador.

És un dard no d'acer, i percudeix les entranyes,

enverina la psique i entenebra la vista.

 [Der Roman des Konstaninos Manasses, Ed. O. Mazal,Wien, 1967. Fr 6]

Constantí Manassès: Aristandre i Cal·litea (Fr. 8)

Així que ningú – sigui impiu, traïdor, assassí,

o estafador -, no s'esmuny de la presa del déu¹,

ni duent a l'esquena les ales de l'àliga,

per obrir-les pels deserts, ni pujant fins als núvols,

ni arraulit en la foscor o encovat sota terra:

l'instint famolenc, espantós, l'empeny a sortir.

1 Es refereix a Eros.

 

[Der Roman des Konstaninos Manasses, Ed. O. Mazal,Wien, 1967. Fr 8]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 8-9.1)

Apareix Hismine¹

I pel que fa a menjars i delícies², perquè ho hem de valorar en detall? Sostenes encarregà Hismine, la filla encara verge, de servir el vi. Ella es va estrènyer la cinta de la túnica, descobrí els braços fins als colzes, lligant les mànigues al coll³ amb un llaç subtil, es rentà les mans asseguda a la vora del colom, amb la boca del volàtil ajudant en l'operació. Després agafà un gerro d'argent i el posà al bec de l'àliga i en un moment l'omplí d'aigua que es vessà així per la font. Acompanyà el gerro amb les copes que netejà amb gran cura i, amb elegància, es disposà a servir.

Sostenes començà a beure, perquè no em va convèncer a començar abans que ell, Pàntia també begué abans meu i jo m'hi vaig unir en tercer lloc. La noia vingué i mentre em servia la beguda em murmurà “Salut!” jo ho vaig sentir però no vaig dir res, vaig continuar bevent amb gran plaer, la copa era agradable: la beguda deliciosa, l'aigua transparent i fresca i no hi ha res millor per a un home assedegat i mort de calor. Cratístenes m'acompanyava bevent nèctar: així en dic jo del vi d'Aulicomis.

Gaudírem una estona d'unes viandes que eren abundants i delicioses,  sobretot a les que eren especials, i després tornàrem a beure. Vingué doncs la noia i em va dir lacònicament: “Agafa la copa de les mans de la noia amb el mateix nom”, posant el seu peu sobre el meu i el tingué pitjat mentre jo bevia. Jo m'hagués posat vermell, sí pels déus, i l'hauria mirat per un moment, si hagués pensat que allò no era casual.

1El títol és del traductor, no hi és en el text.

2Joc de paraules amb l'assonància τροφή τρυφή

3No queda clara aquesta operació. Literalment no diu “les mànigues”, sinó “el teixit al voltant dels braços”. S'hauria de tractar d'unes falses mànigues, bastant comuns en els quitons.

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 8-9.1. Munchen, 2001)

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 132-205)

Coneixement i amistat entre Cratandre i Dosicles

  Al jove que així es lamentava, se li apropà un noi d'aspecte noble, capturat i empresonat des d'abans, crec; el presoner Cantandre, grec de Xipre, s'hi asseu al costat i li diu: “Foraster, deixa de sospirar, atura finalment aquest riu de llàgrimes. T'han separat de ta pàtria, però mira, aquí nosaltres també estem igual que tu. Has estat capturat en el saqueig d'uns pirates feroços, tots hem estat capturats per les armes dels bàrbars. Et trobes en unes masmorres, nosaltres també. Sigui com sigui, compartir desventures consola qui les viu¹, alleuja l'ànsia pel problema i l'aigua del conhort, regalimant, apaga el braser del dolor. Prou de dol i de tantes llàgrimes (ja que els rius de llàgrimes son coses de dones). Explica'ns doncs el teu cas desgraciat; l'estaràs contant a un home encara més desgraciat.”

“Grec és el foraster, pels déus salvadors,” digué Dosicles, “grec². Però per què no expliques tu, foraster, el teu cas primer? car potser em trauràs la pena i curaràs els meus gemecs tan forts.”

Cratandre narra la seva història

“Explicaré doncs el meu cas ara mateix, Dosicle,” respongué Cratandre, '“Xipre és la meva pàtria, Crató el meu pare, Estale la mare. Vivia a prop meu Crisocroe, filla d'Androcles i Mirtale. Ella em conquerí (no és cap vergonya explicar-ho a un jove que desitja i que sent el mateix) i jo, vençut, revelo a la jove, amb un missatger, la flama que porto al pit. La noia escoltà i aprovà la proposta: es va prometre com a esposa meva. Tan bon punt es va fer de nit doncs, en la qual donaria i rebria el compromís, quan vaig estar al portal d'entrada, vaig obrir els batents tancats, traient-ne la balda i vaig entrar de puntetes afanyant-me a arribar a Crisocroe.

Però Bria, la guardiana, se'n adona. Amb xiscles violents, treu del llit de seguida el patró Androcles amb tots els seus desgraciats familiars; s'abriven a la persecució del lladre, que ja ha fugit, per matar-lo amb pals i pedres. Un arrossega una clava o un batent del portal, un altre, cavant i trencant la casa, va amb unes pedres a la mà: tots armats amb allò que troben, van a l'atac del lladre nocturn.

I no enxamparen Cratandre (com havien d'haver fet, en efecte; perquè havia de seguir encara vivint?), però sí, malaurats, atraparen la jove. La mà desgraciada de Lesti, buscava Cratandre i matà Crisocroe, ai ai! el súmmum de la desgràcia! li trencà el cap amb una gran pedra. Sota una torxa que donava llum a la casa, els presents, esgarrifats al veure el succés (i cóm podien no tenir esgarrifança i temor els homicides de la seva ama?), tot d'una, aixecaren un crit a l'uníson, bramaren sobtats, cridaren el pare Androcles a veure la filla, ja sense alè, i acusaren Cratandre d'aquella mort.

[CONTINUARÀ] 

1 Conca destaca que es tracta d'un tòpic utilitzat pels novel·listes antics: Aquil·les Taci VII, 2, 3 i Heliodor I, 9. El tema també retornarà més endavant: III, 135-136.

2  És molt significativa aquesta frase, car els bizantins no tenien la costum de autodefinir-se grecs, i aquest és un dels primers passos que trobem en aquest sentit. Tot i ser una referència no literal a Heliodor I, 8, 6 (Ed. Ratenbury – Lumb), com destaca Carolina Cupane, la frase és un indicador de la nova consciència nacional grega, que poc a poc va naixent, paral·lelament a la crisi de l'imperi bizantí.

 [Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 132-205]

La història de Cal·límac i Crisorroe (3)

Doncs bé, els tres germans se'n van

  Passaren per força indrets, variats i de difícil abast, i finalment - deixo de banda molts detalls de la història - arribaren a una contrada deserta, a una muntanya escarpada i dura d'escalar. Era altíssima, sense accessos i feia por, tan dura, rocosa, obscura i salvatge, com era. Es consultaren tot seguit els germans sobre què fer. El primer digué: “No es pot pujar a la muntanya; car el seu cim no és escalable: es diria que el seu pic va cap al cel i els arbres duen les branques fins dins del cel. Marxem doncs d'aquest lloc, dirigim-nos cap un altre que sigui pla, anem!” El segon sentí això i de seguida digué: “Penso el mateix i deixaré aquest indret: qui pujarà tan amunt de tan immensa muntanya - un pic per sobre dels núvols, un indret rocallós, un cim que no es pot franquejar amb els arbres que toquen el cel - amb tot l'exèrcit i tan carregats com anem, amb una munió de camells? Perquè si a prop de la muntanya, d'aquest indret, hi visquessin homes, segur que aquest bosc tindria alguna clariana o bé algun buit o, si més no, hi trobaries petjades de caçadors, però aquesta muntanya és erma del tot.”

  El tercer digué: “Crec que és una actitud de porucs, ni que em passi quelcom, ni que vegi la mort, no temeré la muntanya, l'indret no m'acoquinarà. Car si la muntanya em guanya - un lloc, res més, em fa fugir -, com podré afrontar la batalla o mostrar-me valent? Com aguantaré la mirada? com miraré als ulls el meu pare terrible? Ignoraré doncs el decret del meu pare? N'ignoraré el savi consell? I l'herència? L'herència paterna i real, se l'emportarà una muntanya? Una cosa sense ànima? Pare! Rei pare, quins fills més porucs teniu! Es giren davant la guerra, fugen de la batalla! Dóna el poder, aleshores, a un altre, un estrany, no pas a un fill teu, ni un familiar, un nou-vingut, un foraster, però valent per natura, oblideu-vos de nosaltres, senyor, i no ens digueu “fills”. Car, pel que sembla de tot això, tenim cor de dones, tenim por fins dels arbres! Perdré la cara doncs davant els soldats i la tropa, deshonoraré el coratge patern davant l'exèrcit. I tu, rei pare, veient-nos tots tres fugint, fugint de què, no ho sé, vençuts i derrotats, a qui donaràs el poder? Qui proclamaràs el primer? I jo, sigui com sigui, no miraré el meu pare amb ànim poruc, no atrauré la infàmia sobre els meus, i avui no em jugaré el regne, per la mesquinesa d'un ànim poruc. La tropa arrenglada i el gruix de l'exèrcit, les joies amb les caixes plenes de diners, no poden superar aquests llocs escarpats, les dureses del penyal, la boscúria atapeïda? Tropa i generals i camells i carretes i queviures, i tota la resta, que s'aturin aleshores aquí! Nosaltres sols, només amb les armes que tenim, els nostres cavalls i les nostres muntures tan sols, escalem aquest aspre penyal rocallós.

 [La stroria d'amore di Callimaco e Crisorroe (75 - 137), Romanzi Cavallereschi Bizantini, Ed. C. Cupane, Torí, 1995]

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 2,18-29)

La història d'Amalasunta (2)

Amalasunta escoltà això i no ho aprovava però, tement els plans d'aquells homes, feia veure que aquelles paraules li agradaven i anava acceptant tot el que li exigien. Els ancians deixaren Atalaric; ara l’acompanyaven uns joves que havien de compartir-hi el mateix estil de vida: eren encara impúbers, però una mica més grans que ell. Justament aquests, tan bon punt va ser un adolescent, començaren a convidar-lo a borratxeres i al sexe amb dones, convertint-lo en un poca vergonya que faltava estúpidament al respecte a la seva mare; fins al punt de desinteressar-se completament d'ella, mentre que els bàrbars, units en contra d’ella, li demanaven de deixar la cort reial espontàniament. Amalasunta, no s’espantà pas per la conxorxa dels gots ni tampoc, tot i ser dona, es va descoratjar, ans els contrari, continuant exhibint dignitat de reina, identificà entre els gots les tres persones més influents, que segons ella tenien màxima responsabilitat en la insubordinació, i ordenà que fossin enviats a les fronteres d’Itàlia, i no pas tots junts, sinó separadament: hi foren enviats amb l’excusa de la vigilància del país dels atacs enemics. Però aquests homes, mitjançant amics i parents (tots aquests continuaven a reunir-se amb ells, tot i haver de recorre grans distàncies), no pararen ni un moment els preparatius de la conxorxa contra Amalasunta. Com que ja no podia aguantar més la situació, excogità una solució: envià una ambaixada a Bizanci per saber de l’emperador Justinià si podia acceptar que Amalasunta, la filla de Teodoric, vingués a la seva cort¹, car se'n volia anar d'Itàlia, com més aviat millor.

L’emperador, quan va rebre la sol·licitud, invità la dona a venir, ordenant que se li preparés la casa més bella d’Epidamne², per tal que s’hi allotgés i, després de passar-hi tot el temps que volgués, vingués a Bizanci. Quan Amalasunta en fou informada, reuní els gots més ben disposats i absolutament fidels i els envià a matar aquells tres que acabem d'esmentar, com a responsables que eren del motí en contra seva. Després carregà un sol vaixell amb 40.000 libres d’or, entre d’altres riqueses, i hi embarcà les persones més fiables, ordenant que navegués fins a Epidamne. Una vegada arribat, havia de fondejar-hi al port, sense que ningú en tragués la càrrega fins que no ho ordenés ella mateixa. Feia això perquè si s’assabentava que havien mort tots tres, es quedaria allà, fent tornar el vaixell, perquè ja no tindria cap por dels enemics. Si en canvi sobrevivia un dels tres, sense tenir més esperances, es faria de seguida a la mar, posant-se fora de perill, ella i el seu patrimoni, a les terres de l’imperi. Amb més o menys aquest pla, Amalasunta havia enviat el vaixell a Epidamne, i quan ingressaren al port d’aquella ciutat, els encarregats del tresor compliren les ordres. Poc després, amb l’execució dels assassinats tal com ella desitjava, feia tornar el vaixell i, restant a Ravenna, enfortí el seu poder.

FI DEL CAPÍTOL SEGON DEL PRIMER LLIBRE

1 Παρὰ αὐτὸν.

2 Durazzo. Epidamnos, Dyrrachium (llatí).

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 18-29)

La història de Cal·límac i Crisorroe (2)

Inici de la història doncs i de les seves circumstàncies

Vet aquí que un gran rei bàrbar, sobirà presumptuós, amo d'una enorme fortuna, gran terratinent, persona arrogant i de caràcter altiu, tenia tres fills encantadors, que estimava immensament¹: enamoraven per bellesa i formosor, tan admirables com eren en moltes coses i d'allò més valents. El pare, que els veia iguals per gallardia, bellesa, estatura i gran coratge, els reservava en igual mesura amor patern. Li hauria agradat que el primer heretés la corona i que el segon també l'heretés amb el primer, i finalment desitjava amb tot el seu cor donar en herència el poder real al tercer. Tots tres eren per ell dignes de la corona i del poder; és a dir que no volia preferir un a un altre, però tampoc no veia oportú fer-los tots tres hereus alhora, ni pensava que era útil, car això és anarquia i porta tempestes.

Assegut al tron, féu venir aleshores els fills, i amb tot l'afecte de què era capaç els digué: “Fills, perles de l'ànima meva, carn de ma carn, us vull lliurar insígnies, regne, honors i poder, però un sol és l'amor i igual és l'afecte pels tres; qui elevaré, qui posaré en primer lloc, qui escolliré per portar la corona, no ho sé pas. No vull lliurar el poder absolut a tots tres, car la corona i el regne vull que estiguin en pau i hi restin també, en el futur immediat i llunyà²: allò compartit porta enrenous i desastres, car si compartir no té espai en amor, tampoc aleshores en tindrà en el govern d'un regne. Aquí teniu tots els recursos, les forces militars i tot el que cal per a empreses heroiques: riqueses, estris i gran part de l'exèrcit. Aneu, marxeu, amb un bon cabàs de diners i tot el que us calgui en l'empresa. A qui mostrarà gran valentia en la lluita, força, agudesa i saviesa com cal, i demostrarà actuar com un rei, fent més mostra d'heroisme, li lliuraré el govern d'aquest regne en lloc meu.”

Ningú es va desesperar amb les paraules del pare, els seus decrets, les seves ordres, ans al contrari, amb goig i molt d'afecte, de bona gana, de tot cor, amb una gran tropa, un gran exèrcit, plens de utensilis i d'armes, de seguida s'acomiadaren i tots tres se'n varen anar.

1 C. Cupane destaca (pàg. 60) que aquest incipit de caire fabulós, és característic en la narrativa novel·lística grega en llengua vulgar, sense indicar una dependència específica a una obra concreta.

2 παρέκει χρόνου.

[La stroria d'amore di Callimaco e Crisorroe (24 - 74), Romanzi Cavallereschi Bizantini, Ed. C. Cupane, Torí, 1995]

Eustaci Macrembolites: Els amors d'Hismine i Hismínies (I, 5.6-7)

El jardí de Sostenes (2)

A la vora de l'estanc hi havia també una oreneta, un pavó, un colom, un gall, tots forjats per Hefest i acabats per la mà de Dèdal. L'aigua sortia dels seus becs i amb el so que emetia quan fluïa donava veu ocells. Xiuxiuejaven també les fulles dels arbres que el vent feia vibrar. En sentir-ho, hauríeu dit que els aus estaven entonant un cant melodiós. L'aigua que corria, transparent, assumia els colors de les pedres. Marbre blanc decorava el fons de l'estanc, però, aquí i allà, amb matisos negres; aquestes zones negres imitaven l'art del pintor, tant que semblava que allà l'aigua es mogués contínuament, s'agités i d'alguna manera s'inflés. Els voltants de l'estanc eren decorats amb marbres de Quios de Lacònia¹, d'una banda i, de l'altra, amb els de Tessàlia, i al mig amb marbre virolat, d'efectes policroms; tots aquests elements en perfecte equilibri entre si. Era un espectacle sorprenent, ple d'encant, un estanc de colors tan variats, uns aus que treuen aigua, una pàtera tessàlia i una àliga amb la font al bec.

Hi havia uns seients² ordenats en rotllana, no pas de fusta, ni d'ivori, sinó de marbres preciosos i lluents, amb base de marbre de Tessàlia i decorats amb braços de calcita; sota d'aquests, com unes semiesferes que un artista va modelar totes amb habilitat amb marbre pentèlic, per fer descansar els peus. Els seients per totes bandes estaven a recer d'unes plantes de murtra podades hàbilment, entrellaçades i conduïdes a pèrgola³.

Així, per Zeus, veient això, l'espectacle em va prendre la vista i per poc no em vaig quedar sense veu. Sostenes llavors em diu: “Deixa estar l'ambaixador, deixa estar l'herald i vine a seure amb nosaltres.” Deixada la corona, la túnica de l'herald i el calçat sagrat, me'n vaig a asseure, i seu amb mi el meu amic⁴ Cratístenes, jo mateix en una altra persona (això és per mi l'amistat), que s'havia embarcat amb mi des d'Eurocomis. Estem doncs asseguts Cratístenes i jo, Sostenes i la seva dona Pàntia.

1 Aquil·les Taci II, 2, 2.

2 Κλίνη no està atestat amb aquest significat en els diccionaris. Generalment és considerat quelcom on s'està estirats. Queda per tant difícil d'interpetar d'aquesta manera allò que ve després. Seguim la interpretació de Conca, que es recolza en una referència que de moment no hem comprovat.Travaux et Memoires, Tome VII, 1979, Études et Documents : José Grosdidier de Matons, Note sur le sens médiéval du mot klinè, p. 363-373.Centre de recherche d'histoire et civilisation de Byzance De Boccard, Édition-Diffusion – 11, rue de Médicis, 75006 Paris

3 Com de la vinya es diu que és conduïda a espatllera, etc. Literalment seria: dirigides, alineades per fer com un sostre.

4 Nebot? Cosí (Conca)?

(Eustatius Macrembolites, De Hysmines et Hysminiae Amoribus Libri XI, I, 5.6-7. Munchen, 2001)