Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 2,18-29)

La història d'Amalasunta (2)

Amalasunta escoltà això i no ho aprovava però, tement els plans d'aquells homes, feia veure que aquelles paraules li agradaven i anava acceptant tot el que li exigien. Els ancians deixaren Atalaric; ara l’acompanyaven uns joves que havien de compartir-hi el mateix estil de vida: eren encara impúbers, però una mica més grans que ell. Justament aquests, tan bon punt va ser un adolescent, començaren a convidar-lo a borratxeres i al sexe amb dones, convertint-lo en un poca vergonya que faltava estúpidament al respecte a la seva mare; fins al punt de desinteressar-se completament d'ella, mentre que els bàrbars, units en contra d’ella, li demanaven de deixar la cort reial espontàniament. Amalasunta, no s’espantà pas per la conxorxa dels gots ni tampoc, tot i ser dona, es va descoratjar, ans els contrari, continuant exhibint dignitat de reina, identificà entre els gots les tres persones més influents, que segons ella tenien màxima responsabilitat en la insubordinació, i ordenà que fossin enviats a les fronteres d’Itàlia, i no pas tots junts, sinó separadament: hi foren enviats amb l’excusa de la vigilància del país dels atacs enemics. Però aquests homes, mitjançant amics i parents (tots aquests continuaven a reunir-se amb ells, tot i haver de recorre grans distàncies), no pararen ni un moment els preparatius de la conxorxa contra Amalasunta. Com que ja no podia aguantar més la situació, excogità una solució: envià una ambaixada a Bizanci per saber de l’emperador Justinià si podia acceptar que Amalasunta, la filla de Teodoric, vingués a la seva cort¹, car se'n volia anar d'Itàlia, com més aviat millor.

L’emperador, quan va rebre la sol·licitud, invità la dona a venir, ordenant que se li preparés la casa més bella d’Epidamne², per tal que s’hi allotgés i, després de passar-hi tot el temps que volgués, vingués a Bizanci. Quan Amalasunta en fou informada, reuní els gots més ben disposats i absolutament fidels i els envià a matar aquells tres que acabem d'esmentar, com a responsables que eren del motí en contra seva. Després carregà un sol vaixell amb 40.000 libres d’or, entre d’altres riqueses, i hi embarcà les persones més fiables, ordenant que navegués fins a Epidamne. Una vegada arribat, havia de fondejar-hi al port, sense que ningú en tragués la càrrega fins que no ho ordenés ella mateixa. Feia això perquè si s’assabentava que havien mort tots tres, es quedaria allà, fent tornar el vaixell, perquè ja no tindria cap por dels enemics. Si en canvi sobrevivia un dels tres, sense tenir més esperances, es faria de seguida a la mar, posant-se fora de perill, ella i el seu patrimoni, a les terres de l’imperi. Amb més o menys aquest pla, Amalasunta havia enviat el vaixell a Epidamne, i quan ingressaren al port d’aquella ciutat, els encarregats del tresor compliren les ordres. Poc després, amb l’execució dels assassinats tal com ella desitjava, feia tornar el vaixell i, restant a Ravenna, enfortí el seu poder.

FI DEL CAPÍTOL SEGON DEL PRIMER LLIBRE

1 Παρὰ αὐτὸν.

2 Durazzo. Epidamnos, Dyrrachium (llatí).

(Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 2, 18-29)