Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 132-205)

Coneixement i amistat entre Cratandre i Dosicles

  Al jove que així es lamentava, se li apropà un noi d'aspecte noble, capturat i empresonat des d'abans, crec; el presoner Cantandre, grec de Xipre, s'hi asseu al costat i li diu: “Foraster, deixa de sospirar, atura finalment aquest riu de llàgrimes. T'han separat de ta pàtria, però mira, aquí nosaltres també estem igual que tu. Has estat capturat en el saqueig d'uns pirates feroços, tots hem estat capturats per les armes dels bàrbars. Et trobes en unes masmorres, nosaltres també. Sigui com sigui, compartir desventures consola qui les viu¹, alleuja l'ànsia pel problema i l'aigua del conhort, regalimant, apaga el braser del dolor. Prou de dol i de tantes llàgrimes (ja que els rius de llàgrimes son coses de dones). Explica'ns doncs el teu cas desgraciat; l'estaràs contant a un home encara més desgraciat.”

“Grec és el foraster, pels déus salvadors,” digué Dosicles, “grec². Però per què no expliques tu, foraster, el teu cas primer? car potser em trauràs la pena i curaràs els meus gemecs tan forts.”

Cratandre narra la seva història

“Explicaré doncs el meu cas ara mateix, Dosicle,” respongué Cratandre, '“Xipre és la meva pàtria, Crató el meu pare, Estale la mare. Vivia a prop meu Crisocroe, filla d'Androcles i Mirtale. Ella em conquerí (no és cap vergonya explicar-ho a un jove que desitja i que sent el mateix) i jo, vençut, revelo a la jove, amb un missatger, la flama que porto al pit. La noia escoltà i aprovà la proposta: es va prometre com a esposa meva. Tan bon punt es va fer de nit doncs, en la qual donaria i rebria el compromís, quan vaig estar al portal d'entrada, vaig obrir els batents tancats, traient-ne la balda i vaig entrar de puntetes afanyant-me a arribar a Crisocroe.

Però Bria, la guardiana, se'n adona. Amb xiscles violents, treu del llit de seguida el patró Androcles amb tots els seus desgraciats familiars; s'abriven a la persecució del lladre, que ja ha fugit, per matar-lo amb pals i pedres. Un arrossega una clava o un batent del portal, un altre, cavant i trencant la casa, va amb unes pedres a la mà: tots armats amb allò que troben, van a l'atac del lladre nocturn.

I no enxamparen Cratandre (com havien d'haver fet, en efecte; perquè havia de seguir encara vivint?), però sí, malaurats, atraparen la jove. La mà desgraciada de Lesti, buscava Cratandre i matà Crisocroe, ai ai! el súmmum de la desgràcia! li trencà el cap amb una gran pedra. Sota una torxa que donava llum a la casa, els presents, esgarrifats al veure el succés (i cóm podien no tenir esgarrifança i temor els homicides de la seva ama?), tot d'una, aixecaren un crit a l'uníson, bramaren sobtats, cridaren el pare Androcles a veure la filla, ja sense alè, i acusaren Cratandre d'aquella mort.

[CONTINUARÀ] 

1 Conca destaca que es tracta d'un tòpic utilitzat pels novel·listes antics: Aquil·les Taci VII, 2, 3 i Heliodor I, 9. El tema també retornarà més endavant: III, 135-136.

2  És molt significativa aquesta frase, car els bizantins no tenien la costum de autodefinir-se grecs, i aquest és un dels primers passos que trobem en aquest sentit. Tot i ser una referència no literal a Heliodor I, 8, 6 (Ed. Ratenbury – Lumb), com destaca Carolina Cupane, la frase és un indicador de la nova consciència nacional grega, que poc a poc va naixent, paral·lelament a la crisi de l'imperi bizantí.

 [Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 132-205]