Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) tercera part

El general allà era Marules, investit també de la dignitat de gran arcont. Aquest home atenia i servia Roger de Flor en gairebé tot, com un subordinat – així ho havia establert el decret de l'emperador – , i al mateix temps, com que li sabia realment greu pels seus homes, tractats de manera lamentable pels catalans, els recolzava bastant i els reconfortava: també els havia afectat la ruïna general; allistats com a soldats, sent uns combatents realment bons, havien estat desarmats i aquells altres els havien privat dels seus bens, com uns pagesos, uns vagabunds, tot fent-se els fatxendes davant dels seus ulls. Ells certament eren cohibits per por del sobirà i del perill que representaria una guerra intestina, de crear una situació sense sortides, però de moment esperonats per la còlera, frisaven per revenjar-se. I finalment, amb l'enemic que s'anunciava a prop, als peus del castell de Goulielmou, no van hesitar, juntament amb el seu general Marules, a envestir l'exèrcit adversari des de totes les direccions, mentre que els catalans, sí, certament havien fet creure que sortirien i s'afegirien a la lluita, però no, no es van oblidar dels seus costums: es posaven les cuirasses a poc a poc, els costava ensellar els cavalls, tot preocupant-se per la seva incolumitat personal, pel que sembla; i com que eren encara a mig camí, el seu retard va permetre als primers tenir èxit en la batalla tots sols. Amb tot, mentre els altres trigaven a venir, ells tornaren després de l'èxit aconseguit; llavors hom va veure la mala índole dels aliats i que actuaven no pas com a amics nostres, allò que seria normal, sinó com enemics. Els vencedors que tornaven, es trobaren els altres; era per tant inevitable retreure'ls la seva falta d'empenta i desídia. Els catalans llavors van cometre allò inaudit, decidint agredir els seus aliats com si fossin un enemic més. La idea de la baralla, tal com es va veure, era per a quedar-se el botí dels altres. Qui obeïa lliurant el seu botí quedava salvat; qui s'oposava, per cobdícia o bé per dignitat personal, a deixar-se prendre vilment el fruit de la victòria després de posar en perill la pròpia vida davant l'enemic, era eliminat i acceptava la mort, preferint justament caure en la glòria, que ser privat vergonyosament del botí.

En tot cas, aquests eren els èxits dels catalans entre tardor i primavera, quan justament una certa part d'ells, gens menyspreable, ja que no podien continuar fent certes coses com abans, mentre els autòctons se n'anaven gràcies a un permís momentani que havien obtingut d'ells, estibaven a les naus càrregues importants, sobretot de cereals i de béns de primera necessitat i, seguint l'exemple dels homes de l'Eiximenis, també agafaven la mar, sense preocupar-se gaire dels pactes amb el megaduc. La resta es va quedar inactiva durant tot l'hivern a Cízic. L'excusa per aquesta inactivitat era que, transcorregut ja el trimestre pel qual havien cobrat el sou, no els havien pagat per anticipat la soldada, segons allò acordat amb l'emperador, per la col·laboració del període successiu.

Per això, tot i la vergonya per la inactivitat, el seu cabdill es dirigí ràpidament cap a Constantinoble. Fent cas omís, pel que li era possible, d'unes coses, presentà informes i sol·licituds només en relació a la qüestió dels salaris. A més a més, com que volia rebre provisions per als alans, perquè eren un recurs militar temible – i és que l'home semblava no tenir confiança ni tan sols en els seus –, un cop decretat que una part l'agafés allà mateix i que obtingués la resta de les illes, se'n tornà enrere, convençut que rebria aviat els cavalls destinats als alans, tal com ho havia demanat. Les coses van anar així. I després que, durant tota la quaresma va estar donant-se demostracions recíproques de perseverança i de zel amb els qui volien cobrar, el repartiment dels salaris el va fer d'aquesta manera. Als catalans, els va donar a cada qual dues o tres unces d'or per a cada mes; quant als alans, pagà a cada ú només tres nomismes al mes, afegint els cavalls rebuts segons allò acordat, que es lliuraren a alguns d'ells. No cal dir que això creà, entre uns i altres, desordres importants avivats per l'egoisme, com explicarem una mica més endavant.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 459, 461)

 

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) segona part

És per això que el sobirà, incapaç de fer front a tota aquella ruïna, envià un tal Sgouros, stratopedarca dels ballesters¹ i persona molt ben considerada, pagant-li uns diners, a la recerca de gent que s'afegís a la lluita. Quan llavors els seus homes arribaren pels volts de Katoikia², la gent recuperà la confiança: clarament, es van creure que estarien segurs. Però això va ser per a ells la més ruïnosa calamitat. De nit, es desplegà una multitud de soldats enemics, com uns cinc mil i, completament desapercebuts, ocuparen les vies que duien a la ciutat fortificada. I agredint-los en direcció oposada, amb tota la intenció, deixaren oberta una via de fuga cap a la plaça forta per als qui buscarien refugi, a la banda sud. Era impossible adonar-se'n i, donat el cas, era impossible salvar-se: els qui feren resistència van ser massacrats; dones i nens que fugien en gran nombre cap al castell eren una presa fàcil per als enemics que havien ocupat les posicions prèviament³. Finalment els qui eren encarregats de donar-los suport decidiren buscar la seva pròpia salvació retirant-se, perdent a més a més els emoluments que els pagaria l'emperador. Després d'això, l'enemic aniquilà tot el que hi havia de bonic en aquell indret, calant-hi foc. Aleshores Osman⁴, tot i retirar-se amb els seu, com que els belocomites eren aliats d'aquella ciutat que acabava de conquerir, assaltà Belokomis, ja abandonada pels civils; la va prendre amb la força, assassinant, quedant-se totes les grans quantitats de bens que va trobar i finalment aconseguint una garantia de seguretat pel que fa a les places fortes enemigues de la regió.

També Prusa⁵ tastà d'aquestes calamitats, l'única que havia estat estalviada entre les belleses de fora. De contrarietats semblants, n'havia experimentat fins i tot la ciutat costanera de Peges. Quan la gent dels voltants hi quedà tancada, tanta concentració generà un brot pestilencial i així cada dia els qui s'havien salvat fins i tot de l'espasa queien de cent en cent per la fam, els sofriments i ara, a més a més, per la pesta. I és més: l'emperador els va imposar una sanció de milers de nomismes per no haver volgut deixar entrar al megaduc⁶, quan de fet això ho havia decidit l'emperador Miquel⁷, tornant d'aquella ciutat, car temia que patís els mateixos accidents de Cízic⁸. Les barbaritats que se n'havien explicat eren inadmissibles i, fins i tot, d'alguna manera intolerables: es robaven els bens de primera necessitat, es violaven les dones, es desfloraven les noies. Qui tenia era depredat automàticament, i si era interessant allò que tenia se li perdonava la vida. Qui no tenia, per desconfiança en el fet de no tenir, era denunciat i l'investigaven amb cadenes i tortures, sota l'acusació de negar-se a pagar diners per procurar-se la impunitat. Tots els seus cabals, tant si se'ls havien guanyats com si els havien agafats, acabaren a les mans dels almogàvers; així es deia aquest poble, agafant el seu nom dels àvars⁹. Això no només ho patien els autòctons, sinó, per dir-ho d'alguna manera, tot l'orient bizantí, car tothom s'hi havia precipitat, fent servir la plaça forta com a refugi: pels seus habitants, això era una altra conquesta de la ciutat per part dels qui fugien de l'enemic. Deixem corre mutilacions, assassinats i la brutícia pestilencial, amb què els encarregats de la seguretat perseguien amb cruesa els pobres desgraciats assetjats. Pel que fa al cabdill d'aquella gent¹⁰, si bé és veritat que la seva intenció era de posar-se al servei dels ciutadans de Cízic, que li havien lliurat el poder, però com que temia problemes de part dels seus, en el cas que haguessin tardat a rebre allò que se'ls devia –mentre que ell en canvi cobrava còmodament la seva part pels serveis prestats–, no s'atrevia de cap manera a retenir-los i els deixava fer el que volien; i de totes formes, rebien el salari de l'emperador, quan encara no havien tingut cap èxit especial ni havien fet res. Però, tornem a la narració per entendre-ho bé.

1 Τζαγγρατόρες. Vd. nota a pàg. 204, Codinus Curopalates, De officialibus palatii cosmopolitani et de officis magnae Ecclediae liber. Bonn 1839.

2 La fortalesa de Kara-Çepüş, a prop de Nicea, segons Halil Hinalcik, The struggle between Osman Gazí and the Byzantins for Nicaea, pàg. 72. Istanbul, 2003. http://www.inalcik.com/images/pdfs/18732736THESTRUGGLEBETWEENOSMANGAZiANDBYZANTiNES.pdf

3 Aquesta maniobra, explicada molt sumàriament per Paquímeres, va ser, segons Failler, una tenalla en la qual van ser agafats els bizantins, entre dues ales dels turcs, una desplegada d'amagat a prop de Katoikia, i l'altra més lluny. Aquesta empeny les víctimes cap a Katoikia que es troben l'altra esperant.

4 Osman I, Osman Gazí, fundador de la dinastia osmanlí.

5 Bursa, a 30 km al sud de Quis (Gemlik).

6 Roger de Flor. Veure capítols anteriors.

7 Recordem que en aquest moment a Bizanci hi ha dos coemperadors: Andronic i Miquel. Quan Paquímeres diu l'emperador, en general en es refereix a Andronic. Quan es refereix a Miquel diu l'emperador Miquel.

8 Veure el capítol 17. Es torna a tractar dels almogàvers. Muntaner l'anomena Artaqui.

9 Extemporània etimologia, fent derivar ἀμογάβαρος de ἄβαρος i no del mot àrab al-mughawir.

10Roger de Flor.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 455, 457, 459)

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) primera part

 [Comença un capítol molt llarg i complex dels relats històric de Paquimeres que, justament per això, he dividit en vàries parts. Com veureu més endavant, els almogàvers i Roger de Flor en són els protagonistes. De fet, ho són de tots els capítols que resten del llibre XI i també dels llibres XII i XIII, els darrers de l'obra, que l'historiador terminà el 1307. Aquí es narra la situació general als voltants de Constantinoble i a l'Anatòlia abans de la batalla de Filadèlfia]

Dels fets preocupants de la banda asiàtica de Constantinoble i explicació dels que se succeïren arreu

Cada dia tornava a augmentar la inquietud pels turcs¹, tant que les esperances de recuperació s'allunyaven del tot; d'altra banda quina desgràcia encara hi faltava? A orient ja feia temps, però la situació era aquesta també a les portes de la ciutat i al pati imperial. Per qui feia la travessada per l'estret del Bòsfor, això era immediat en baixar de la barca, ja que corries perill així que tocaves terra. Els turcs corrien per tot arreu a la banda asiàtica² de la ciutat i acampaven allà on volien. En tot cas no actuaven en gran nombre, sinó desordenadament, en petis grups, amb la conseqüència que la banda asiàtica de Bizanci era ja un proverbial desert dels escites³, amb ningú que gosés enfrontar-s'hi. Aleshores va ser quan, alguns començaren a actuar de manera més agosarada i a atrevir-se a fer sortides, car ho demanava el sentit de responsabilitat o, més aviat, era la necessitat que hi empenya, pel pas del temps i l'exhauriment de les provisions que s'havien dut des de fora. Es prenien doncs més riscos. És a dir, mentre uns quants es feien enrere, cohibits per la por i l'actitud amenaçadora dels qui manaven, uns altres, quan hi havia algú que semblava capaç d'actuar de manera expeditiva – allò que hom diria un líder –, d'amagat, agafaven la iniciativa; i així, en algun cas tenien èxit, amb pocs soldats desprotegits i sense armes, i més sovint sucumbien.

   Gairebé no hi havia dia que no se sentia parlar d'atacs per mar de les places fortes, de segrestos, o de massacres, i encara més – allò desesperant – justament quan adreçàvem a Déu les nostres súpliques. I només ens separava d'ells aquest estret⁴. Durant el dia⁵, els guaites veien sovint soldats a peu i a cavall. I si mai algú, empès per les dificultats i en l'esperança de quedar-se els bens aliens que havien estat abandonats, gosava anar-hi, per compte d'altri o en benefici propi, el capturaven o el mataven. Es podien veure nombroses persones massacrades o ferides a mort, algun cop, fins i tot sense cap i testes sense coll⁶.

   La ciutat era plena de pagesos i gairebé no hi havia lloc per a una gent que s'entaforava a tot arreu, allà on fos, al carrer, que es veien vius només perquè respiraven: la fam i la pesta es repartien aquells malaguanyats. Els habitants també gaudien⁷ de la ruïna: uns ja sentien l'angoixa de la tragèdia, l'afrontaven sense opcions de sortir-se'n i sense mitjans; altres comptaven que els passaria aviat⁸ allò que ja s'havia esdevingut als seus veïns.

Els turcs, en els seus atacs contra Queles i Astrabetes i fins i tot la plaça-forta de Hieron, cometien tota mena d'atrocitats, i l'emperador, com si dormís o s'hagués mort. Nicomèdia⁹, afeblida per la fam i la falta d'aigua, s'abocava cap a una situació sense sortida. La cèlebre Nicea¹⁰, esquilada de l'encant que l'envoltava, també les passava magres. I ara Belokomis, després Angelokomis, després Anagourdis, i Platanea i Melangeia¹¹ i totes les ciutats dels voltants, abandonades pels seus habitants, feien plorar qui se n'assabentava. Això van patir també Krul·la¹² i Katoikia i fins i tot pitjor.

Ja que la via d'Herakleion i Neankomis¹³ cap a Nicea estava tancada i els camins habituals antigament eren sota l'amenaça d'atacs –perill aquest que es corria permanentment– s'havia obert el camí de Quios¹⁴, que passava a l'ombra de les boscúries amb un traçat una mica erràtic, i encara i així¹⁵ hi havia por i desconfiança –car els bebrics¹⁶, els que diem de Pile¹⁷ i de Pítia, patien el mateix que els calcedonis i els halizons¹⁸–. Qui es deixava enrere el mar per agafar el camí de Quios havia de confiar a la nit la seva seguretat després d'esperar tot el dia; baixar a la platja, navegar pel llac Ascani¹⁹ i, un cop desembarcat en front de la porta sobre el litoral, escapolir-se dins Nicea, car aleshores les portes havien d'estar tancades, pel perill que corrien els niceans sota l'amenaça imminent dels enemics.

1 Lit.: perses. Anacronisme.

2 Quan es refereix a la Pera dels llatins Paquímeres fa servir la precisió geogρàfica δυτικὴ περαία. ἀνατολικὴ παραία és la part asiàtica de la ciutat.

3 Expressió proverbial que Hesiqui Alexandrí explica de la següent forma: Σκυθῶν ἐρημία· παροιμία, ἀπὸ τῶν φυγόντων ἐξ Ἐφέσου Σκυθῶν διαδοθεῖσα· φοβηθέντες γὰρ καὶ ταραχθέντες κατὰ γνώμην· (K. Latte, Lexicon Π~Ω) 1161.

4 El Bòsfor.

5μεθ`ἡμέραν.

6 κόρσας ἀνάυχενας. És una expressió que es troba en més d'un autor. És una cita d'Aristòtil que cita Empedocle d'Agrigent.

7 παραπηλαύον. Enlloc amb aquest significat, però molt documentat en diferents autors bizantins.

8 ὅσον οὕπω. Quasi immediatamente (Montanari).

9 Izmit.

10 Iznik.

11 Belokomis = Bilecik, a 50 km sud-est; Angelokomis = Inegöl, a 40 km sud-oest; Melangeia = Yanishir, entre Iznik i Gemlik.

12 Gürle, entre Gemlik i Iznik.

13 Herakleion = Eregli; Neankomis: vàries lliçons per aquest nom, en tot cas ambdós indrets a la costa meridional del golf Nicomèdia.

14 Gemlik. La via oberta havia de passar pel Llac d'Iznik.

15 οὕτω καὶ τότε.

16 Antic nom d'un poble de la Bitínia.

17 Pylai (Topdji Iskelesi) és a l'entrada del Golf de Nicomèdia i Pythia (Yalova), 15 km a l'oest.

18 The inhabitants of the region of Sangarius are mentioned as Alizones and commonly as Mesothynites. See Παχυμέρης, Georges Pachymérès Relations Historiques, Failler, A. (ed.), (Corpus Fontium Historiae Byzantinae 24/2, Paris 1999), p. 402, 405.

19 El llac d'Iznik.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 451, 453, 455)

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (9)

La bruixa

   Així que la muller malvada s'assabentà de l'ordre del rei, va anar a veure'l corrents el tercer dia i li va dir:

   “Els vostres saberuts consellers són més aviat uns ximples en mala fe i intenten crear-vos un gran perjudici.”

   “I com pot ser, dona?” contestà el rei.

   I ella:

   “Hi havia un rei que tenia un fill a qui li agradava molt i molt la cacera. Un dia el fill diu al conseller més savi del rei pare seu:

   'Demana al rei i pare meu que em deixi anar a caçar.'

   El conseller ho demanà al rei que li contestà:

   'Bé, si hi vas tu amb ell, llavors endavant!'

   El conseller del rei se n'anà doncs amb el seu fill i quan ja havien sortit a caçar van veure un ase salvatge i el conseller diu al noi:

   'Ves darrere d'aquest ase salvatge i caça'l tu sol.'

   Aquell anà de seguida a perseguir l'ase salvatge. Però al cap d'una estona es va trobar aïllat dels altres companys de cacera i, sense saber on l'havia portat la seva cursa, trobà un camí i el va seguir; i vet aquí que per aquell mateix camí es trobà una noia plorant. Llavors li preguntà:

   'Per què plores? D'on ets?'

   'Sóc filla d'un rei, anava a dalt d'un elefant i he caigut sense voler; quan he tornat a aixecar el cap per cercar algun criat no he vist ningú. Llavors, completament perduda, sense saber on anava, he corregut esbojarradament, fins quan, ara fa un moment, m'he esvaït.'

   En sentir aquella explicació, el fill del rei en sentí pena i la va fer pujar amb ell; la noia que el tenia ja ben entabanat, va fer de manera que sortís del camí i parés a la vora d'una gruta, tot dient al noi:

   'Haig d'entrar en aquesta cova.'

   Un cop que ella baixà del cavall i entrà allà, ell va sentir una cridòria i uns alarits provinents de la cova. Va anar doncs a treure-hi el nas per saber què era això i va veure que la noia aquella era de fet una bruixa, en companyia de dues bruixes més, a qui els deia:

   'Vet aquí que us he portat un noiet a cavall.'

   I elles:

   'Porta'l doncs a l'altra cova, aquella.'

   El noi aleshores, en sentir dir això, retornà a lloc on era abans, on havia fet baixar la noia del cavall, la qual tot seguit tornà i continuà darrere d'ell, com abans. Però ell li tenia molta por i tremolava. La noia llavors li va dir:

   'Què són aquestes pors i aquestes tremolors?'

   'M'estic recordant d'un company meu que em fa por; per això les tremolors', li va contestar el fill del rei.

   'Per què no adorms tanta arrogància amb uns quants regals? Car dius que ets fill d'un rei i que estàs ple de diners.'

   'És que ell no farà les paus amb mi per uns regals.'

   'Demana al teu pare que t'ajudi contra ell: t'alliberarà de la insolència d'aquest personatge.'

   'Però, el meu pare no el pot vèncer.'

   'Doncs, fes servir Déu, que farà fora aquest maleït.'

   'Tens tota la raó', contestà el fill del rei, i aixecant tot seguit les mans i la mirada al cel, va llevar la seva súplica:

   'Déu Senyor, concediu al vostre servidor de vèncer aquest dimoni malvat i traieu-me dels seus paranys!'

   Així que ell pronuncià la seva súplica, la dona es llançà al terra, rebolcant-se en la pols i, per ben que ho intentava, no podia tornar aixecar-se. Mentrestant, el noi soltà de prompte les regnes i esperonà el cavall amb decisió, per marxar d'allà i fugir del dimoni malvat fins que va trobar refugi a la casa paterna – i encara tremolava per por de la bruixa.

   Doncs, d'aquesta història que us he explicat, Majestat, heu de descobrir el pervers engany dels vostres consellers i saber que, enganyant-vos amb els seus discursos, van en contra dels interessos de sa Majestat. Per la qual cosa, informo sa Majestat que, com que heu deixat impunida la insensatesa contra mi i contra vós, em trauré la vida, sigui com sigui.”

   Després d'escoltar una altra vegada les argumentacions de la dona, el rei Cir ordenà d'executar el seu fill.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 24 - 27]

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (8)

La daga

   Després d'explicar al rei aquestes coses, el savi conseller hi afegí:

  “Sé que els trucs de les dones són nombrosos i variats, Majestat i, com a exemple, us explicaré una història.

   Una dona tenia un amant que pertanya a la guàrdia reial. Vet aquí que un dia aquest home envià el seu criat a casa de l'amant per veure si el marit era a casa. La dona quan va veure l'esclau, l'agafà i l'obligà a fer-hi l'amor. El criat doncs, totalment ocupat amb ella, trigava a tornar. Llavors l'amo anà a buscar-lo. Quan ella es va adonar que l'home havia irromput a casa seva, digué al criat:

   'Ves al traster del pati interior¹.'

   Un cop fet això, arribà l'amo de l'esclau que no tardà a tenir ganes; aleshores, amb ells dos fornicant i el criat retingut al traster, de sobte, es presentà el marit. L'adúltera tanmateix no volia dir-li a l'amant que se n'anés al pati interior, perquè no hi trobés el criat; llavors excogità arreglar el seu problema d'una altra manera, i li va dir:

   'Treu la daga, fes com si estiguessis sortint d'aquí ple de ràbia, fes veure que m'insultes i al meu marit, no li diguis res.'

   Va fer com li havia ordenat: sortint de casa amb la daga a la mà, la insultà amb grolleria. El marit, doncs va anar allà on era la dona i la interrogà:

   'Dona, què hi feia aquest desconegut aquí i perquè aquells insults i l'espasa en contra teu?'

   'Home, l'esclau d'aquell senyor havia fugit, refugiant-se aquí tot espantat i jo l'havia amagat aquí dins, però l'home aquell ha intentat amb violència emportar-se'l i matar-lo. Com que jo li he impedit d'entrar, ha començat amb les insolències, allò que has vist, cobrint-me d'insults.'

   'On és l'esclau?'

   'Al traster'

   L'home aleshores sortí a veure si l'amo de l'esclau ja no hi era, mirà per aquí i per allà i no va veuré ningú. Llavors, tornat a dins, el cridà i li va dir:

   'Ara ves-te'n en pau, el teu amo ja està lluny d'aquí.'

   I va dir a la muller:

   'Dona, has fet una molt bona acció amb aquest esclau!'

   Vet aquí doncs que es demostra a Sa Majestat que no ens hem de deixar entabanar pels enganys de les dones.”

   Després d'haver-se divertit escoltant aquesta nova història del segon conseller, el rei de nou ordenà que no executessin el seu fill.

1οἰκίσκιον ἐνδότερον. Difícil entendre de què es tracta exactament.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 22 - 24]

Quan Buda era un sant cristià. Silvia Ronchey

[Amb aquesta entrada vull presentar-vos, traduït al català, aquest article de Silvia Ronchey, bizantinista, historiadora i escriptora, que parla d’un dels textos que he estat publicant durant els darrers mesos: Barlaam i Ioasaf. Aquest article, escrit en coincidència amb la publicació de la seva nova edició italiana de Barlaam i Ioasaf – La vita bizantina del Buddha (la introducció del qual conté algunes de les idees seguidament expressades) es pot trobar en versió original a la web de la professora Ronchey.

Bona lectura!]

Quan Buda era un sant cristià            

“Perquè no podem dir-nos cristians”, escrivia el laic Benedetto Croce, tot reflexionant sobre les arrels comuns d’Europa. Amb igual objectivitat hauríem  de reflexionar seriosament avui sobre “perquè no podem no dir-nos budistes”. Més que una filosofia i menys que una religió, el budisme és tal vegada la doctrina compartida del món contemporani. N’és imbuïda, molt més que del cristianisme, la filosofia moderna, tant la existencialista, com la que no ho és. Un bestseller silenciós, Siddharta de Hesse, ha orientat espontàniament la formació de les dues darreres generacions. Ratificat per la New Age, però ja anticipat per pioners del modernisme catòlic com Thomas Merton, l’acolliment cultural i cultual del budisme ha produït una hibridació confessional, en què el ioga cristià i les formes de meditació mixtes són finalment un costum acceptat. De Yahoo Answers fins als cercles parroquials, la pregunta “podem ser budistes i cristians alhora” està escampada de manera viral i la resposta és gairebé sempre que sí.

En general, es fa remuntar l’influx del budisme sobre el pensament, la cultura i la manera de sentir d’occident, a l’impuls dels estudis d’orientalística, pels quals hom diu que era influenciat, ja des de jove, Schopenhauer. Però, en realitat el budisme ja havia penetrat, des de fa segles, a occident, n’havia impregnat la psique col·lectiva i s’havia inserit en el seu ADN cultural, tot predisposant subliminalment el terreny al tomb vuitcentista definitiu. Ja des de l’onzè segle el Buda s’havia tornat un sant de l’església cristiana. El seu nom havia estat només lleugerament emmascarat: Ioasaf, de bodhisattva — budasaf – iudasaf, travessant les diferents versions que havien dut la seqüència de fets, circumstàncies, arquetips i símbols, diguem-ne la tira originària de la vida del Buda, fins a Bizanci.

Mai fixada abans en un text sagrat, allà es va fer llibre. El budisme mai no havia tingut una Escriptura, car no és una ortodòxia, sinó una ortopraxi, on allò que importa és l'harmonia del comportament, no pas la de les doctrines: fet per adaptar-se a cultures diverses, es reflectia diversament en les seves escriptures. Però la força plasmadora de Bizanci, la civilització del llibre per excel·lència, generà un nou text original: la Història de Barlaam i Ioasaf, elaborada, entre la fi del Xè segle i l’inici del XIè, per Eutimi d’Iviron, un hostatge aristòcrata circassià, educat a l’alta cultura dels palaus de Constantinoble, que després es va fer monjo del Mont Athos. És justament a partir de quan, per primer cop, es cala l’empremta budista dins el motllo bizantí que la seqüència narrativa de la vida del Buda es multiplicarà en progressió geomètrica en la literatura occidental, i que Buda estendrà la seva predicació a occident en travesti, en forma de sant cristià.

La història del bodhisattva Ioasaf seria un dels llibres més difusos de l’edat mitjana global, un Siddharta ante litteram elevat a la màxima potència. Del text grec passaria a l’eslau eclesiàstic, d’aquí al rus i al serbi. A l’orient del món, la versió d’Eutimi seria traduïda a l’àrab i a més a més a l’etiòpic, l’armeni, l’hebreu i el siríac. Dites i fetes de l’àlies cristià de Siddharta ressonarien en tots els idiomes occidentals amb una difusió que mai ha assolit cap altra llegenda. Mitjançant el llatí, però amb la influència del maniqueisme, la seva història assoliria la Provença dels càtars i dels albigesos. Es transmetria a les primeres chansons de geste, als poemes èpics medievals en langue d’oïl, a aquells mig-alt-alemanys, fins al Barlaam und Josaphat de Rudolf von Ems. Seduiria la Itàlia més mística, el Tres-cents senès de Caterina de Siena, i mitjançant el Novellino es transmetria al Decameron de Boccaccio. Es lliuraria del llatí en els fabliaux, en els resums dels Leggendari, en els misteris populars, en les balades i en els ludi medievali del Maggio. Sorprendria el públic a les places i en les sagrades representacions. Travessaria les fronteres septentrionals d’Europa i arribaria fins al teatre de Shakespeare. En segle disset veuria la seva màxima fortuna, de Port-Royal fins a Espanya, on Lope de Vega en trauria el seu Barlán y Josafá, a través del qual, el jove príncep aïllat del món i absorbit en el somni, trobaria el més complet retrat occidental a La vida es sueño de Calderón de la Barca. Seria mitjançant Calderón que la trama del la vida del Buda — aquesta llegenda de mil cares, aquest punt de l’espai literari que conté tots els altres punts, justament com l’Aleph de Borges — es transmetria a la literatura dels segle dinou i vint i encara trobaria intèrprets amb Hugo von Hofmannsthal i amb Marcel Schwob.

Mentrestant, repertoris com l’Speculum de Vincenç de Beauvais i la Legenda aurea de Jacopo da Varazze havien reflectit i nebulitzat en el seu perdurable radi d’influència no només la història del Gautama Sâkyamuni, sinó també el lluent polsim llegendari i sapiencial de les deu faules o paràboles que la marquen, la més famosa del les quals, l’apòleg del Caminant i l’Unicorn -avui coneguda sobretot en la seva versió zen-, justament a través del Barlaam i Ioasaf, s’ha escampat a totes les literatures del món.

Un home és perseguit per un unicorn embogit. En la fugida rellisca i cau a un barranc. Tot precipitant, aconsegueix agafar-se a un arbust. Mirant avall,  però, s’adona que dos ratolins, un blanc i l’altre negre, n’estan rosegant les arrels. Al fons del barranc veu un drac que l’espera amb la gola oberta. Examinant el punt on es recolza amb els peus, veu quatre caps de serps que surten de la paret de roca. Aixeca els ulls al cel i veu que està regalimant mel de les branques de l’arbust.  Deixa de pensar a tota la resta i es concentra en la dolçor d’aquella gota de mel.

Haver dut a occident aquesta paràbola, d’origen potser jainista, és un dels mèrits més exquisits de Bizanci. Aquell eco místic arribà fins a Baudelaire, per insinuar-se dins Mon coeur mis à nu, i fins a Tolstoj, la Confessió del qual és, tal vegada, la més clara enunciació del budisme cristià: conegut via la tradició ortodoxa dels Menaioi, el Buda bizantí, escriu, “li revelà el sentit de la vida”.

Sílvia Ronchey

La Stampa, 13 de novembre de 2012