El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (IV)

  Lleó gaudia de certa fama i feia ufana de ser una persona admirada per ser comandant dels federats, ell que havia estat pobre i humil, sense demostrar tampoc gratitud, car devia aquella admiració al seu benefactor. Però, al cap i a la fi, era famós. Encadenant una batalla rere l’altra contra els ismaelites [1], es distingia perquè en aquest terreny demostrava una gran eficàcia que li venia de les seves qualitats naturals i de l'experiència.
  El fet és que, quan la persona al poder, és a dir Nicèfor, l'encarregà  del pagament dels sous dels soldats, com que no es preocupava gens de les ordres imperials, no les executà, ans el contrari, passava el temps a la vila d’Eucaita [2] amb indiferència i fins i tot negligència, diferint els pagaments previstos de l'exèrcit. No mostrava cap afany ni per cuidar els diners públics, ni per la seva pròpia incolumitat, ni per res que fos sota el seu poder i, quan els agarens passaren les fronteres saquejant els dominis bizantins, ell, i qui si no? els va facilitar la feina, però no pas fent alguna cosa (que s’havia posat fora de perill gràcies a una ràpida fuga), sinó deixant-se els  diners de l'exèrcit que gairebé posà a les mans dels enemics. Per això va rebre el càstig, encara que insuficient, de Nicèfor, que havia confiat en ell, sent sotmès a unes fuetades a l’esquena i al pit i condemnat amb l’exili perpetu.
   Nicèfor tanmateix  morí en una expedició contra els Escites [3], en ser ferit al camp de batalla, el vint-i-sis de juliol de 811 [4] i el seu fill Stauraci, va ser ferit mortalment en guerra, sobrevivint tan sòls dos mesos i vuit dies, després de vuit anys i set mesos de regnat conjunt amb el seu pare. I després de la mort de Stauraci la segona quinzena d’octubre [5], quan Miquel el Curopalata [6], gendre de Nicèfor, membre de la família del Rangabé i aposentat al barri de Mangana [7], assolí el poder imperial el mes d’octubre de 811 [8], Lleó va ser alliberat de l’exili, segons el costum imperant, gràcies a la generositat dels emperadors romans. Tornà doncs del lloc de confinament i s’incorporà als lictors que escortaven Miquel al palau imperial i no gaire desprès va ser elevat al rang de patrici. També va ser nomenat general del tema de l’Anatòlia i quan Miquel [9] va renovar la seva antiga amistat amb qui s’havia criat amb ell - aquell Miquel qui havia estat nomenat komes tes kortes [10] gràcies a la deserció del bàndol de Bardanes - tot fent-lo fins i tot partícip dels secrets d’estat, ell en les seves actuacions, demostrà ser el més fiable en les qüestions internes i el més eficaç en les externes. Era però destinat a sucumbir en futur a l’acusació d’ingratitud [11], educat a la insensibilitat i criat en la crueltat, l’infame superaria les seves primeres malifetes amb tot allò que faria després.

[1] Altre sinònim per àrabs.
[2] Avui Beyözü al nord de Turquia.
[3] És un anacronisme. Vol dir els búlgars.
[4] La quarta indictio.
[5] Hi ha una clara confusió sobre la data de la mort de Stauraci que pot ser deguda al manuscrit originari. En tot cas, sobre les circumstàncies de la mort de Stauraci i la proclamació de Miquel no hi ha unanimitat sinò molta confusió entre les fonts.

[6] No confondre amb Miquel el Tartamut. Miquel I Rangabé era fill del patrici Teofilacte i es casà amb Procòpia, una filla de Nicèfor; v. Oxford Dictionary of Byzance s.v.
[7] Oxford Dictionary of Byzance, s.v.: Region of Constatinople named after a depot of military engines (μαγγάνα) situated on the east declivity of tha Acropolis hill. The family of Michael I Rangabe owned a mansion there...
[8] La cinquena indictio.
[9] És Miquel el Tartamut. Veure capítols anteriors.
[10] Κόμης τῆς κόρτης. Veure capítol anterior.
[11] Es refereix aquí a com acaba l'amistat entre els dos personatges. Ja ho veurem...

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 10-12]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (III)

  Bardanes va dir doncs que no fessin cas de les paraules d’aquell home i el dinou de juliol de l’any 803 [1], després d’haver reunit una gran força contra l'emperador Nicèfor i desprès de convèncer amb les seves paraules  quatre dels seus temes [2], menys el tema dels Armenis (que no era gaire condescendent amb ell), va donar inici a la rebel·lió.
   El poble, que patia el pes dels impostos, odiava Nicèfor i va ser una raó concomitant per a la rebel·lió; però hi havia també un altre motiu: Bardanes s’havia distingit en la guerra contra el agarens [3], repartint amb justícia el gran botí que se n’havia obtingut, i establint que els premis corresponien als qui havien lluitat en batalla, sense tenir en compte qui eren. Per aquesta gent era digne doncs d'obtenir l’imperi. Llavors, amb el poble que fins i tot l’aclamava emperador i li reservava tota mena de privilegis i d’honors, com ara fundar i construir una església en honor seu, marxà en direcció de Nicomèdia.
   Malauradament, Nicèfor li sortí a l’encontre amb efectius adequats i no inferiors als seus, i el va fer dubtar sobre el resultat de la batalla, persuadint-lo així que s'havia d'afanyar a demanar-li perdó. Segurament el fet és que no estava tranquil per les recents desercions cap al costat de l’emperador de Lleó i Miquel, que hi havien guanyat, el primer, el comandament dels federats [4], la mansió imperial de Zenó i el Daguisteu, i l'altre, el càrrec de komes tes kortes [5] i la casa de Carià [6]. Així que demanà perdó per a ell i per als seus soldats i se’n tornà fins a Malagina [7]. Un cop allà, malgrat haver rebut garanties d'immunitat i, com a aval de la paraula donada, el crucifix daurat que solia portar Nicèfor, fugí de nit al monestir d’Heracli, només amb Tomàs com a company en el perill. Es disposava a treure’s tot ornament del cap, però l’abat no li ho deixà fer: ell mateix li tallà els cabells traient-li l’espasa que portava; vestit pobrament es dirigí cap a l’illa de Prote [8], on tenia una finca ben cultivada. També l’emperador ordenà que restés confinat allà.
   Després doncs de traslladar-se i un cop adoptades les oracions habituals i la santa regla dels monjos, amb el nou nom de Sabbas, es distingí per practicar els exercicis espirituals [9] amb freqüència. Al cap de poc temps, i amb l'emperador perfectament al corrent [10], va ser agredit i eixorbat per uns individus vinguts de Licaònia, que anaren tot seguit a demanar refugi al sant i gran temple de Déu: es complia la profecia del monjo de Filomelion. Però ell els donà les gràcies com a uns benefactors i s’aplicà a la disciplina de manera encara més estricta, abstenint-se totalment del vi, el peix i l’oli, anant sempre amb el cap i els peus nus, per més rígid que fos l’hivern. Vestia a més a més una sola túnica: a l'estiu en portava una de pell i a l’hivern el cilici [11]. No vivia del blat, es feia pa de farina d’ordi cuit a les brases. Així va dur la seva vida, fins que Lleó agafà el poder. Va fer prendre l’hàbit a la seva dona Dominica, juntament amb la filla i els fills que tenia a casa, i li posà el nom d’Atanàsia. Òbviament repartí tot el seu patrimoni als pobres. Pel que fa a Bardanes, doncs, les coses van ser així.

[1] Literalment, l'onzena indictio. Indictio: cicle de 15 anys dintre del qual es busca l’any exacte.
[2] Ja hem vist que Bardanes era monostrategos dels cinc temes orientals.
[3] Sinònim de musulmans, en aquest cas, els àrabs.
[4] A l'època dels fets descrits els φοιδεράτοι són cossos especials (generalment a cavall), formats principalment, però no exclusivament, per bàrbars (v. Oxford Dictionary of Btzantium, s.v. Foederati).
[5] Κόμης κόρτης. Oxford Dictionary of Byzantium, s.v.: offical in the staff of a strategos, probably a civil official with judicial and police duties.
[6] Καριανός.
[7] A la regió de Bitínia.
[8] L’hodierna Kinali, al Mar de Màrmara.
[9] ἀγῶνας ἀσκητιούς.
[10] γνώσει καὶ εἰδήσει.
[11] τρίχινον χιτώνα.

 [Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 8-10]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (II)

  [Lleó, Miquel i Tomàs] Es dedicaven ànima i cos a Bardanes, ancorant en ell les seves esperances de guanys materials. D’altra banda, amb la seva dèria pel poder, Bardanes consultà un que practicava la vida monàstica i vivia pels volts de Filomelion [1] sobre el seu projecte i desig i l'exhortava a elevar a Déu unes súpliques, que guiarien els seus passos i li assegurarien l’accés al poder. Però l'altre li digué tot seguit que havia de desistir d’intencions d'aquella mena, per les quals, “Bardanes, perdràs la prosperitat i els ulls, entre altres desgràcies. Si vols escoltar algun consell, deixa-ho estar, i treu-te del cap qualsevol idea que vagi en aquest sentit.”
  En sentir aquelles paraules l’agafaren decepció i tristor i finalment sortí de la cel·la desanimat i preocupat. El monjo, que s’havia quedat observant com Lleó, Miquel i Tomàs, dels quals ja he dit, portaven el cavall a Bardanes perquè hi pugés, cridà el general, tot dient-li que tornés, i ell, pensant que escoltaria una cosa nova i inesperada, tornà immediatament. Però només el pregà novament que no es busqués les desgràcies que l'estaven esperant i no canviés la felicitat actual per la perversió i l’error i, pel que feia aquells altres, amb paraules profètiques afirmà solemnement i amb seguretat: “L'imperi que cobeges, el tindran el primer i el segon dels que sou aquí, no pas tu, i el tercer només rebrà lloances i aclamacions, però no ho aconseguirà, fins i tot perdrà l'ànima de mala manera.”
  Afectat profundament per aquelles paraules, amb la cara que se li posava de tots colors agafà el camí del retorn. Tot renegant, llançava insults contra l’home i alhora, tot rient-se’n, revelava als companys les profecies sobre ells.

[1] Akşehir: ciutat de l’Àsia Menor a Pisídia.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 7-8]

Joan Tzetzes: Posthomèrica 136-208 - Pentesilea (4)

    Més tard, quan la Filla del Matí [1] sortí impetuosa,
a dalt del seu carro – l'arrossegaven rabents els cavalls,
Lampe i Faetont que alhora el tiraven, tots dos sota el jou,
en canvi Pegàs, nouvingut, corria a la corda [2] -,
aleshores s'armava la jove Pentesilea.
Mentre agafava les armes, l'elm li va caure del cap
i el seu destrer renillà, semblant a algú que plorava.
Per a ella, infaustos presagis, quan agafava les armes;
i quan sortia a escometre els argius en el cos a cos,
una àliga, després d'atrapar una coloma, l'estava plomant,
així com Aquil·les l'hauria massacrat amb la llança allargada.
Vet aquí que, encetada la pugna salvatge,
anà a l'atac dels argius vora la llera de Xant;
darrera, portadores d'arcs encorbats, les dones guerreres
venien gitant ses sagetes; hi va caure un gran alarit.
Ella envestí els homes armats, també els escudats,
i afrontà els cavallers, ufanosos de llurs javelines.
Lluitaven, aquells, al costat dels seus capitostos,
amb tot, a cavall, amb les dones temptà d'envestir els aqueus
agafant-los al mig, tots quants n'hi havia, per tal de matar-los.
I en veritat hauria acomplert el que en la ment s'esperava:
d'una banda Enees duia l'esquadra de cavalleria,
de l'altra Deífob, amb els soldats escudats,
i alhora Paris empenya l'atac amb arquers musculosos;
tots ells, els argius, lluitaven amb fúria, si bé a contracor,
contra els troians, car l'angoixa és quelcom d'homicida -
els caps d'herois valerosos volaven pel terra,
nombrosos, de dànaus, i de troians generosos-,
i ella, duent bel·licoses les dones, els empaitava
i, tots, els anava a matar després d'haver-los tancat.
Però Aquil·les va veure i n'ofegà l'embranzida.
Vet aquí que quan l'albirà empaitant i atacant,
es girà, deixà el primer reng i restà a la ressaga,
i després, amb uns pocs cavallers, entre escuts ben serrats,
s'apropà i s'hi encarà d'improvís,
atacà aleshores la reina, quan ella llançava el seu dard,
i la colpí en diagonal amb la llança, al costat de la dreta.
Tot d'una, caigué de cavall, però continuà respirant.
La deixà allà mateix i es va dirigir vers les dones restants,
llavors li vingueren darrere uns genets de gran valentia.
    Després van caure Hipotoe i Antianeira,
tot seguit va morir Toxofone i també Toxoanaxa,
i Goritoessa i Iodoce amb Faretre,
Andrò, Ioxia, Biostrofe, Androdaixa,
també Aspidicarme caigué amb Enquesimargos,
Cnemis, Torece, Calacàor, Eurilofe,
Ecate, Anquimaque i Andromaque la reina [3].
Aquestes noies van caure: la flor de les amazones,
princeses i reines, una multitud innombrable.
    I els troians, quan van veure les reines de les amazones
massacrades per mà dels argius generosos,
tot  i no tenir més alè dins dels cossos,
van fugir, lliurant-se als genolls i als ràpids unglots dels cavalls,
cada u pel seu compte. Però per darrera els estalonaven
el argius generosos, passaven pel mig dels cadàvers,
fins que uns quants en van esclafar a la vora de les torres de Troia,
d'altres en capturaren sense matar-los, lluny de les torres,
i tothom se'ls va repartir amb les amazones.
    Però, quan acabà la batalla d'aquella guerra cruenta,
tornaren enrere per veure Pentesilea.
S'agitava convulsa, encara, al mig d'aquell extermini,
brillava per sa bellesa, mentre espirava l'últim alè,
la mamella amagada: era indòmita encara la verge.
I plorava l'Eàcida, tot demanant als companys
que en cavessin la tomba, per enterrar-hi la dona,
mes el túmul fou per a Tersites, no pas per a ella.
Doncs, vet aquí que, tal com esqueia, Aquil·les plorava
joventut, gallardia i més encara bellesa d'aquella
noia, però Tersites la va insultar des de lluny.
Aquil·les doncs, d'un cop a la testa, li va treure la vida [4].
Llavors el fill de Tideu, enfurismat per allò de Tersites,
llançà a l'Escamandre l'amazona Pentesilea:
i allà, entre les ones de l'Escamandre, l'abandonà l'alè de la vida.

[AQUÍ ACABA L'EPISODI DE PENTESILEA] 

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

[1] Ἠριγένεια, l'Aurora.
[2] παρῄορος: és l'equivalent de funalis en llatí.
[3] Els noms de les amazones que participaren a la guerra de Troia varien segon l'autor.
[4] Existeixen versions diverses d'aquest episodi, tant en l'antiguitat com en època medieval.

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 22-23]

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 3,13-30)

La història d'Amalasunta (4)

  Es donava el cas que amb Hipati i Demetri havia vingut Alexandre, un senador. El motiu era que l’emperador, quan fou informat que el vaixell d’Amalasunta estava fondejat a Epidamne i que ella encara dubtava, tot i haver passat bastant de temps, envià Alexandre amb el mandat d'investigar-ho i d'explicar-li tot sobre ella. Però oficialment, l’emperador l’havia enviat com a membre de la delegació, perquè preocupat per la situació del Lilibeu [1] (que he explicat en els llibres anteriors), i també pel fet que deu Huns desertors de l’exèrcit d'Àfrica havien arribat a la Campània on els havia acollit Uliaris, el responsable de la defensa de Nàpols, sense cap objecció per part d'Amalasunta. Estava inquiet així mateix perquè en la guerra que els gots havien iniciat contra els gèpides pel volts de Sírmium, havien tractat  Gratiana, situada als confins de l’Il·líric, com a ciutat enemiga. Li retragué això en una carta, enviant-li Alexandre que, quan arribà a Roma, va deixar els delegats ocupats en allò per a què havien vingut, viatjà cap a Ravenna i vingué a la presència d’Amalasunta, referint-li en privat les paraules de l’emperador i entregant-li en públic la carta, que deia textualment:

  “Teniu ocupada amb la força la plaça forta del Lilibeu [2], que és nostra; en cap moment i fins i tot ara, no us heu mostrat disposats a entregar-nos uns bàrbars fugitius a qui heu donat acollida, encara que ens pertanyen, i àdhuc heu portat la desgràcia a la meva Gratiana que no tenia res a veure amb vós: és hora doncs que reflexioneu sobre com acabarà tot això.”

  Un cop li fou lliurada, la dona llegí la carta i contestà:

  “Allò normal és que un rei gran i valerós es preocupi per a un nen orfe que no entén gairebé res de tot el que s'esdevé, més que ser-li enemic sense raó. La veritat és que una victòria en una lluita és sense mèrit, si no s’obté amb un adversari equivalent. Vós, per culpa del Lilibeu, per deu desertors i per l’error comès contra una ciutat amiga, per desconeixement, per un soldats que perseguien els seus enemics, esteu amenaçant Atalaric. No Majestat, no podeu pensar això, vós no! Al contrari, considereu que a l’època de la vostra expedició contra els vàndals, no només no us obstaculitzàrem, sinó que amb tota la disponibilitat us obrírem el camí cap a l’enemic i cedírem els recursos més necessaris, entre d’altres el gran nombre de cavalls, gràcies als quals, més que altres coses, aconseguíreu la victòria sobre els rivals. Sigui com sigui, justament pot dir-se aliat i estimat no només qui té un tractat d’aliança amb els veïns, sinó també qui es mostra disposat a col·laborar en allò que calgui per a la guerra. Compteu d’altra banda que en aquella època la vostra flota no podia atracar enlloc més que a Sicília, ni s'hauria pogut dirigir cap a Àfrica sense les provisions comprades a Sicília. Així la base d'aquella vostra victòria és nostra, car és just que qui donà solució als problemes en derivi uns mèrits. Majestat, què hi ha de més dolç per l’home que la victòria sobre els enemics? Però n’hem sortit ben perjudicats en aspectes no secundaris, ja que no ens hem reservat la nostra part del botí seguint les lleis de guerra. I ara fins i tot preteneu sostreure'ns el Lilibeu de Sicília que pertoca des de fa temps als gots, res més que una roca, Majestat, que no té valor i, per bé que hagi estat antigament propietat del vostre imperi, és si més no raonable que sigui el vostre pagament a Atalaric pels seus favors en una situació tan difícil.”

  Amalasunta, públicament expressava això per escrit a l’emperador, però en privat acordà entregar-li tot el territori italià. Els delegats, quan tornaren a Bizanci ho explicaren amb detall a l’emperador Justinià: Alexandre, les opinions d’Amalasunta, mentre que Demetri i Hipati, tot el que havien escoltat de Teodat, tot afegint que aparentment disposava de molta força a la Túscia, sent senyor de gran part de la regió, i semblava que no li seria difícil complir amb els acords. L’emperador, content amb les explicacions, sense pensar-s’ho dues vegades, envià Pere [3] a Itàlia, un il·liri que venia de Tessalònica i era advocat a Bizanci, especialment intel·ligent i afable i per natura molt versat en l’art de convèncer.
 
[1] Procopi narra en la Gerra Vandàlica (II, 5, 11, Haury) que hi havia un contenciós per una plaça forta al Lilibeu (Sicília) entre gots i romans.
[2]  Promontori prop de Marsala.
[3] Es tractaria de Pere el Patrici autor d'una obra d'història de la qual ens ha restat ben poc (v. Impllizzeri, pàg. 230) i uns tractats sobre història del càrrec de Magister Officiorum (v. Khazdan, The Oxford Dictionary of Byzantium, 1991, s.v.).

[Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 3, 13-30]

Cassia: Els armenis

Quina raça més odiosa els armenis*,
purulenta i dolenta com poques,
delirant, bipolar i malparlada,
arrogant de les que més i farsaire.
Deia d'ells i amb raó un filòsof:
“Els armenis són dolents, quan anònims,
però són més dolents quan famosos,
són dolentíssims en tot, quan són rics,
i quan són molt rics i plens d'honors
són per a tothom els pitjors dels pitjors.”

* No coneixem la causa d'aquesta animositat amb els armenis. Podria ser en relació amb el conflicte de les imatges: Cassia, monja i per tant iconòdula, podria referir-se a l'emperador Lleó V l'Armeni, iconoclasta, que va regnar entre el 813 i el 820.

[Medieval and Modern Greek Poetry, Ed. C.A Trypanys, Oxford, 1951, pàg. 43]

Anna Comnena: Alexiada primera (I, 1-3)

  Aleix, basileu i pare meu, abans de rebre el ceptre imperial, havia ja estat molt útil a l'imperi romà. Entrà a l'exèrcit a l'època de Romà Diògenes¹: per la gent del seu temps era un home admirable i valent. Per exemple, acabats de  fer els catorze anys², ja frisava per seguir l'emperador Diògenes en una important campanya militar contra els Perses³, tot manifestant la seva furiosa agressivitat contra els bàrbars dient que mullaria amb la sang la seva espasa si se'ls trobaria en el cos a cos. Així era de bel·licós el noi! Però en aquella ocasió l'emperador Diògenes no el deixà participar, per culpa de la desgràcia terrible que havia afectat la seva mare que plorava llavors la pèrdua del fill primogènit Manel, un home que havia demostrat gran eficàcia servint a l'imperi romà. Perquè aquella dona no restés sense consol - sense saber on enterrar un fill i a punt d'enviar l'altre a la guerra, amb la por que al noi li passés quelcom dolent i que no podria saber en quin lloc del món seria-, per tot això obligà el jove Aleix a tornar amb la seva mare. Llavors en aquella ocasió, a contracor, es va separar dels seus companys d'armes, però, des d'aleshores es començà a veure un munt d'accions de gran valor per part seva i, sens dubte, sota l'imperi de Miquel Ducas, després de la deposició de Diògenes, la història de Roussel⁴ demostrà tot el seu coratge.
  Aquell era un home d'origen franc⁵, allistat a l'exèrcit romà, que havia millorat, i molt, la seva condició i, després d'haver arreplegat forces al seu voltant i un exèrcit considerable tant entre la gent de la seva terra, com també de qualsevol altre país, ja era un rebel⁶ molt perillós. Aprofitant-se del fet que l'hegemonia dels romans sofria molts alts i baixos, quan els turcs començaven a tenir més sort que ells, fets fora com la sorra que s'espolsa dels peus⁷, aleshores ell també atacà l'imperi romà. D'altra banda, tenint ja un temperament insubmís, esperonat doncs encara més a una rebel·lió en plena regla per l'estat de confusió⁸ de l'imperi, anava saquejant els territoris orientals, gairebé per tot arreu. I, per bé que molts fossin acreditats i considerats guerrers prou valents per a actuar contra ell, i tot i la l'experiència militar que se'ls reconeixia, aquest home demostrava tenir més capacitats que tots ells. Ja sia perquè ell mateix, atacava, repel·lia i s'afuava com un huracà al damunt dels seus contraris, ja sia per haver contret una aliança amb els turcs, s'havia tornat invencible als atacs; fins al punt que var fer presoner algun alt dignitari, tot desbaratant-ne les falanges.
  Justament aleshores el meu pare Aleix estava servint com a subaltern al seu germà⁹, que era encarregat de tots els contingents orientals i occidentals,  directament a les seves ordres. Llavors, com que la situació era en aquell moment desesperada pels romans, amb aquell estranger que passava per tots els territoris com un llampec, Aleix, persona notòriament excepcional, va ser considerat capaç d'oposar-s'hi i nomenat comandant suprem¹⁰ per l'emperador Miquel¹¹. Ell mateix, després de millorar els coneixements i l'experiència en estratègia i qüestions militars, que havia assolit en tot cas en poc temps (però, ja que era un home treballador i eixerit, segons els millors soldats romans havia assolit el màxim domini de les tècniques militars, com el famós Emili el romà, de la mena d'Escipió, com Hanníbal el Cartaginès; i això que era molt jove, gairebé, com qui diu, de primer pèl¹²) capturà el famós Roussel, l'home que havia envaït grans extensions de les terres de Bizanci, i restablí l'imperi a orient, sense tampoc trigar gaires dies. De quina manera el capturà, ho explica més àmpliament el Cèsar¹³ en el segon llibre de la seva història i ho explicarem també nosaltres, en la mesura que sigui pertinent amb la narració.

1 Romà IV Diògenes (1067-1071).
2 L'any 1070.
3 En realitat són els turcs. Es tracta d'un anacronisme molt difós entre els historiadors bizantins d'aquesta i d'èpoques posteriors (fins i tot Jordi Paquímeres l'utilitza sistemàticament). En la sensibilitat bizantina el perill que ve d'orient és el persa. Dir persa és parlar d'algú que ve d'orient.
En aquest cas no traduïm “turcs” perquè Anna més endavant farà servir “correctament” la paraula “turcs”. Per tant, el fet que aquí utilitzi el mot “perses” representa un èmfasi o un matís especial que hi pretén donar.
4 Οὐρσέλιος. Roussel de Bailleul (? - 1078), mercenari normand que anteriorment havia estat a les ordres de Robert Guiscard en la conquesta de Sicília. És Ρουσέλιος per Nicèfor Botaniates, que el descriu (pàg. 48, Bekker, 1853) com un home εὐσθηνὸς κατὰ χείρα, de mà vigorosa, tot dedicant-li vàries pàgines.
5 Κέλτος. Anna Comnena utilitza aquest mot per referir-se de manera genèrica als Latini (italians de qualsevol regió i francesos) o als normands.
6 Τύραννος, que l'Index graecitatis de l'edició Kambylis tradueix al llatí com usurpator. Hi ha versions que tradueixen com "tirà". En època bizantina, normalment preval el significat que donem a la nostra versió.
7 ὥσπερ ψάμμου ποδῶν ὑποσπασθείσης. Citació literal de Gregori Nazianzé (Contra Iulianum Imperatorem II (orat. 5), 24), represa en tot cas, també literalment, per Miquel Psel·le en un parell d'ocasions, en els seus textos teològics.
8 διὰ τὸ κατηφές. Després de la ruïnosa derrota bizantina de Manzikert, aprofita per fer-se senyor d'un petit potentat al voltant de la ciutat d'Ankara.
9 El germà gran de d'Aleix, Isaac.
10 Στράτεγος αὐτοκράτωρ.
11 Miquel VII Ducas (1071-1078), successor de Romà Diògenes.
12 Πρώτως ὑπηνητην. Expressió proverbial que espot trobar mes o menys en nombrosos autors, Homer entre d'altres (Il. 24, 348, πρώτον ὑπηνητὴν, ...).
13 Nicèfor Brienni. Veure Pròleg de l'Alexíada.

[Annae Comnenae Alexias Ed. Reinsch D.R. et Kambilis A. Berlí, 2001. ΑΛΕΞΙΑΣ ΠΡΩΤΗ, I, 1-3]

Joan Tzetzes: Posthomèrica 80-135 - Pentesilea (3)

     Gaudi en sentia doncs l'eixam troià, tot mirant-la,
mes als argius se'ls glaçava el cor, quan la veien.
Es desplegaren, és obvi, en tres parts, i amb desgana.
És a dir, Menelau, Teucre i Merione - i, amb aquells,
també el fill de l'Arcísida¹, home de ment arterosa,
duien totes les colles d'arquers musculosos;
Àiax, en canvi, empenya els soldats que duien l'escut,
i també Nèstor i Idomeneu, Ialmen i Agamènnon.
Mnesteu duia genets, i així l'estol de l'Eàcida
i el Tidida, a més d'uns altres experts en cavalleria.
    Com deia, desplegats d'aquesta manera², tancaven les files,
ben junts³; tanmateix no podien frenar aquella dona.
Creieu-me, era gent de nova lleva, sense experiència,
que quan, de dalt de grans cavalls de genolls vigorosos,
van veure Pentesilea, la seva reina,
assaltant frontalment, amb puixança, els rengs de guerrers,
van anar a l'atac dels argius esgotats després de deu anys,
entre alarits formidables i els embats dels cavalls,
al mig de la pluja de llances i el pedregar de sagetes,
arrasaren la infanteria i els esquadrons de cavalleria.
    Aleshores, Pentesilea i les dones i els homes
que anaven amb ella, els destrossaren, sense frenar-se.
El sòl troià era doncs tot ple de cadàvers.
Quina boca diria quants aqueus varen caure?
Com quan la violència del vent - de Bòrees que brum amb estrèpit -
una nit d'hivern, bufant d'improvís,
congela les aigües clares, canviant-les en neu,
i aquí, allà, arreu, embolcalla tota la terra;
així aleshores Pentesilea, una dona -qui ho diria⁴-,
gelà la fúria dels aqueus, apagant-ne el coratge,
folrà de cadàvers la plana: d'homes mortals i cavalls.
    Vet aquí que una noia els va massacrar per tres dies,
i es refugiaven, de nit, entre el mar i la platja.
Mes quan va venir el vespre de la quarta jornada
i ella dormia en un llit, contenta per la victòria,
segura d'acabar d'aterrar els aqueus l'endemà,
tot just aleshores, a Príam i a ella, a Pentesilea,
Hera els va enviar un somni d'esglais i de plors,
presagi de mort de la generosa Pentesilea.
És a dir, Príam va veure que Hèctor encara era viu
i tenia imatge de dona, però era fort, tal com era.
Gaudi en sentia Príam i la resta del poble troià,
tanmateix el fill de Peleu, el matà igual que l'altra vegada.
En canvi, Pentesilea va tenir aquest somni:
li va semblar veure la generosa Otrore, sa mare,
concedint-la a un guerrer robust i formós, per ser-ne companya,
un nuvi de cabellera bonica, per bellesa igual a les Caris⁵,
i ella acceptava; però en va venir un altre, cruel,
del color la pega, immens i terrible,
de cent caps; aquest, aixecant la llança de coure,
a dalt d'un destrer d'esbufec implacable,
la raptà, enfonsant-se després als palaus infernals.
Aquestes van ser les nocturnes visions de llurs somnis.

[CONTINUARÀ]

N.d.T.: Per saber més sobre el tractament i les reelaboracions del mite de Pentesilea en la cultura europea, veure l'interessant article dels amics del blog “De Troia a Ítaca”.

1 Laertes pare d'Odisseu era fill d'Arcisi.
2 Torna a referir-se als troians. Veure fragment 2, traduït anteriorment.

3 Encara que pugui semblar un anacronisme de Tzetzes, la tècnica de combat amb files tancades, és descrita ja en la Ilíada on el mot falange és expressament citat en dues ocasions: Il. 6,6 i Il. 13.145, per descriure-hi una distribució tancada dels guerrers a peu. És molt probable que la falange d'Homer no sigui, en realitat, la mateixa que la de Tucídides, però, en tot cas, no es pot dir que Tzetzes, quan parla de falange, estigui traint Homer.

4 ἐπ`ἄελεπτα φανεῖσα. Lehers, més literalment, proposa: praeter opinionem visa.

5 Són les Charites, les Gràcies.

[Joan Tzetzes, Antehomerica, Homerica et Posthomerica, Ed. F. S. Lehrs, París, 1861, pàg. 21-22]

Cristòfol de Mitlilene (5)

A Sant Simeó l'estilita

Verb Diví,
l'home, el vas igualar quasi als àngels*,
diu David.
Simeó ho va refutar amb sa vida,
revelant tenir més alçada que els àngels.

* Salm 8, 6.

[Die Gedichte des Chrystophoros Mytilenaios, Ed. Eduard Kurz, Liepzig, 1903, núm. 5]