Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 3,13-30)

La història d'Amalasunta (4)

  Es donava el cas que amb Hipati i Demetri havia vingut Alexandre, un senador. El motiu era que l’emperador, quan fou informat que el vaixell d’Amalasunta estava fondejat a Epidamne i que ella encara dubtava, tot i haver passat bastant de temps, envià Alexandre amb el mandat d'investigar-ho i d'explicar-li tot sobre ella. Però oficialment, l’emperador l’havia enviat com a membre de la delegació, perquè preocupat per la situació del Lilibeu [1] (que he explicat en els llibres anteriors), i també pel fet que deu Huns desertors de l’exèrcit d'Àfrica havien arribat a la Campània on els havia acollit Uliaris, el responsable de la defensa de Nàpols, sense cap objecció per part d'Amalasunta. Estava inquiet així mateix perquè en la guerra que els gots havien iniciat contra els gèpides pel volts de Sírmium, havien tractat  Gratiana, situada als confins de l’Il·líric, com a ciutat enemiga. Li retragué això en una carta, enviant-li Alexandre que, quan arribà a Roma, va deixar els delegats ocupats en allò per a què havien vingut, viatjà cap a Ravenna i vingué a la presència d’Amalasunta, referint-li en privat les paraules de l’emperador i entregant-li en públic la carta, que deia textualment:

  “Teniu ocupada amb la força la plaça forta del Lilibeu [2], que és nostra; en cap moment i fins i tot ara, no us heu mostrat disposats a entregar-nos uns bàrbars fugitius a qui heu donat acollida, encara que ens pertanyen, i àdhuc heu portat la desgràcia a la meva Gratiana que no tenia res a veure amb vós: és hora doncs que reflexioneu sobre com acabarà tot això.”

  Un cop li fou lliurada, la dona llegí la carta i contestà:

  “Allò normal és que un rei gran i valerós es preocupi per a un nen orfe que no entén gairebé res de tot el que s'esdevé, més que ser-li enemic sense raó. La veritat és que una victòria en una lluita és sense mèrit, si no s’obté amb un adversari equivalent. Vós, per culpa del Lilibeu, per deu desertors i per l’error comès contra una ciutat amiga, per desconeixement, per un soldats que perseguien els seus enemics, esteu amenaçant Atalaric. No Majestat, no podeu pensar això, vós no! Al contrari, considereu que a l’època de la vostra expedició contra els vàndals, no només no us obstaculitzàrem, sinó que amb tota la disponibilitat us obrírem el camí cap a l’enemic i cedírem els recursos més necessaris, entre d’altres el gran nombre de cavalls, gràcies als quals, més que altres coses, aconseguíreu la victòria sobre els rivals. Sigui com sigui, justament pot dir-se aliat i estimat no només qui té un tractat d’aliança amb els veïns, sinó també qui es mostra disposat a col·laborar en allò que calgui per a la guerra. Compteu d’altra banda que en aquella època la vostra flota no podia atracar enlloc més que a Sicília, ni s'hauria pogut dirigir cap a Àfrica sense les provisions comprades a Sicília. Així la base d'aquella vostra victòria és nostra, car és just que qui donà solució als problemes en derivi uns mèrits. Majestat, què hi ha de més dolç per l’home que la victòria sobre els enemics? Però n’hem sortit ben perjudicats en aspectes no secundaris, ja que no ens hem reservat la nostra part del botí seguint les lleis de guerra. I ara fins i tot preteneu sostreure'ns el Lilibeu de Sicília que pertoca des de fa temps als gots, res més que una roca, Majestat, que no té valor i, per bé que hagi estat antigament propietat del vostre imperi, és si més no raonable que sigui el vostre pagament a Atalaric pels seus favors en una situació tan difícil.”

  Amalasunta, públicament expressava això per escrit a l’emperador, però en privat acordà entregar-li tot el territori italià. Els delegats, quan tornaren a Bizanci ho explicaren amb detall a l’emperador Justinià: Alexandre, les opinions d’Amalasunta, mentre que Demetri i Hipati, tot el que havien escoltat de Teodat, tot afegint que aparentment disposava de molta força a la Túscia, sent senyor de gran part de la regió, i semblava que no li seria difícil complir amb els acords. L’emperador, content amb les explicacions, sense pensar-s’ho dues vegades, envià Pere [3] a Itàlia, un il·liri que venia de Tessalònica i era advocat a Bizanci, especialment intel·ligent i afable i per natura molt versat en l’art de convèncer.
 
[1] Procopi narra en la Gerra Vandàlica (II, 5, 11, Haury) que hi havia un contenciós per una plaça forta al Lilibeu (Sicília) entre gots i romans.
[2]  Promontori prop de Marsala.
[3] Es tractaria de Pere el Patrici autor d'una obra d'història de la qual ens ha restat ben poc (v. Impllizzeri, pàg. 230) i uns tractats sobre història del càrrec de Magister Officiorum (v. Khazdan, The Oxford Dictionary of Byzantium, 1991, s.v.).

[Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 3, 13-30]