Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (1)

El sàtrapa que es converteix al cristianisme

   Quan la foscor més pregona s'apoderava doncs de la terra dels indis, amb els fidels perseguits per tot arreu i els soldats de l'impietat arrasant, i mentre l'aire s'infectava de la olor de la sang i del fum dels sacrificis, un membre de la cort reial, que detenia la dignitat de sàtrapa, destacava, ben plantat i formós com era, també per totes les qualitats per les quals solen caracteritzar-se la joventut d'un cos i la noblesa d'una ànima valenta. Quan s'assabentà de la iniquitat d'aquell decret, renunciant a aquell esplendor i al luxe insensats i mundans, s'uní als millors entre els monjos, exiliant-se al desert i, mentre d'una manera sublim purificava els sentits amb dejunis, vigílies i la cura diligent de la paraula de Déu, il·luminava la seva l'ànima amb la llum de la pau espiritual, allunyant-la completament dels efectes de les passions.

  El rei, que segurament l'estimava i el tenia en molta consideració, quan en va ser informat, es dolgué fins a l'ànima per la pèrdua d'un amic i se li avivà encara més l'odi pels monjos. És més, el va fer buscar per tot arreu, va aixecar totes les pedres, com en diu la dita¹, per tal de trobar-lo. Al cap d'uns quants dies, quan els homes enviats a la seva recerca descobriren que habitava al desert, després d'investigar, l'atraparen i el dugueren davant el tribunal de l'emperador.

  En veure'l vestit amb roba tan aspra, d'indigent - ell, que s'abillava amb esplèndides túniques i es mudava tan luxosament, deteriorat per la dura disciplina ascètica i ostentant les senyals de la vida monàstica - el dolor i l'odi l'inundaren alhora i, tot barrejant-los al seu pensament, li digué:

  “Sou un ximple, un malalt mental! Per quina raó heu canviat l'honradesa per la ignomínia, la fama més esplendorosa, per aquesta imatge indecorosa? Vós, el primer ministre del regne, el comandant de l'exèrcit, us heu tornat una joguina per als mocosos, no només oblidant-vos absolutament de la nostra amistat, la nostra familiaritat, sinó fins i tot rebel·lant-vos a la natura, amb cap pietat pels vostres fills, i tot menystenint la riquesa i la fama de la vostra història de vida, heu preferit tota aquesta mediocritat a la glòria que atreu les mirades. Per a què feu això? I què hi guanyareu, anteposant aquell que li diuen Jesús a tots els déus i els homes i aquesta disciplina rígida i malgirbada a les satisfaccions i als plaers que fan la vida feliç?”

  L'home de Déu escoltà i contestà, amable i equànime alhora: “Majestat, si voleu discutir² amb mi, feu fora d'aquesta aula els vostres enemics, aleshores contestaré a tot el que vulgueu saber; car amb aquells davant vostre, no diré ni una paraula. I sense paraules, vengeu-vos, degolleu-me, feu el que vulgueu, ja que el món està crucificat per a mi, i jo, per al món³, diu el meu diví mestre.” I quan el rei digué: “Quins són aquests enemics que em recomaneu fer fora?” L'home diví contestà: “L'ira i el desig. Totes dues coses al principi van ser cridades pel Creador a ser aliades de la natura, allò que continuen sent per als qui no viuen d'acord amb la carn, sinó d'acord amb l'Esperit⁴. Peró en vosaltres, que sou només carn, sense res d'Esperit, esdevenen adversaris i actuen com a odiosos enemics. El desig en vosaltres, quan assoleix l'objectiu, produeix plaer, i quan no, genera ira. Allunyeu-los doncs de vós avui mateix i el seny i l'equilibri governaran qui escolti i jutgi allò que es digui. Si llavors feu fora l'ira i el desig, atraureu el seny i l'equilibri i jo us explicaré tot amb tota veritat.” Contestant a això el rei digué: “Mireu, us faré cas i faré sortir de l'aula l'ira i el desig, mentre que deixaré intervenir el seny i l'equilibri. Digueu-me per tant, amb confiança, com us vau embolicar en un error tan gros i vau preferir vanes esperances a allò que teníeu segur?”

1 Es tracta d'una dita molt usada, especialment en època bizantina. L'origen ens l'expliquen la Suda (Π,222 i Π,223) i diferents col·leccions de proverbis: corria la veu que Mardoni, després de la derrota de Platea, havia abandonat l'acampament enterrant-hi un tresor. Polícrates (alguns diuen que atenès, per altres era tebà) va comprar el terreny, justament per cercar-hi aquell tresor, però no el trobava. Va enviar doncs una delegació a Delfos per preguntar on fos això i la resposta, sibil·lina, com no, va ser: “Mou totes les pedres (Πάντα λίθον κίνει)”.

2 λόγον προς με συνᾶραι. Traduït segons Lampe sv Συναίρω 2.

3 Gàlates 6, 14.

4Romans 8,4. 

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 14, 16, 18]

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (3)

Els cristians prosperen malgrat les prohibicions. L'ira del rei.

  La gloriosa família dels cristians i la multitud dels monjos, sense deixar-se enlluernar pel rei, ni fer-se acoquinar per les seves amenaces, avançava en la gràcia del Senyor, car llur nombre augmentava i, tot donant poca importància al rei, dedicaven molta més atenció a qui es posava al servei de Déu. Per això molts que seguien la regla monàstica menyspreaven igualment els plaers del moment i es delien només per una cosa: la recta fe¹. Aspiraven a la mort per Crist i cercaven l'estat de beatitud divina² que en derivarien. Proclamaven el nom salvador de Déu, i no pas amb temor o dissimulant, sinó amb tota franquesa. A les seves boques no hi havia res més que Crist, explicaven a tothom sense ambages la naturalesa inconstant i deteriorable de la realitat present i la solidesa i incorruptibilitat de la vida que ha de venir. Creaven d'alguna manera els pressupostos per ser família de Déu i ser dignes de la vida que s'amaga en Crist³. Aleshores molta gent, fruïa d'aquells ensenyaments i es sostreia de l'amarga foscor de l'engany, tot atansant-se a la dolça llum de la veritat: fins i tot alguns aristòcrates i membres del Consell es van despullar de tot els pesos de la vida per ser monjos per al resta de la seva vida.

   El rei, quan se'n assabentà, aïrat com una fúria, fora de si per la ràbia, promulgà tot seguit un decret perquè tots els cristians abjuressin de la recta fe. Per a ells excogità i dissenyà llavors nous sistemes de tortura i els amenaçà amb noves modalitats d'execució. Envià així mateix unes missives per tot el territori sota la seva jurisdicció, als governadors i als senyors, explicant-los els càstigs i les injustes execucions reservats per als practicants de la recta fe. És més, en la seva lluita obstinada contra els líders dels ordres monàstics, els declarà una guerra fulminant i sense treva. I així començaren a trontollar molts dels fidels en els seus principis, uns altres, no podent resistir a les tortures, es plegaren al decret sacríleg del rei. Els abats dels ordres monàstics, uns assoliren la beatitud eterna suportant el suplici amb el martiri per acusar el crim del rei; d'altres s'amagaren als deserts i a les muntanyes, no pas per les amenaces de tortura, sinó per atendre un designi diví.

1 εὐσέβεια. Segons Lampe sv i Montanari sv.

2 Μακαριότης. Veure Lampe sv: summum bonum.

3 Colossencs 3, 3.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 10, 14] 

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (2)

El rei Abenner i la seva idolatria

   Quan es començaren a fundar monestirs a Egipte, aplegant un gran nombre de monjos, la fama de llurs virtuts i estil de vida a imitació dels àngels tocà els límits del món i arribà fins als indis, aixecant-ne un gran entusiasme, tant que molts d'ells ho deixaven tot i anaven al desert a escometre l'empresa de viure, amb uns cossos mortals, com els éssers sense cos.

   Les coses doncs anaven bé i, com se sol dir, molts volaven al cel amb ales daurades. Però va aparèixer en aquell país un rei anomenat Abenner, poderós per riquesa, força i per les seves victòries sobre els enemics, i valent en batalla, el qual, orgullós com era de la seva gran estatura i de la bellesa de son rostre, es vanava de tot tipus de qualitats terrenals transitòries. Era oprimit per una extrema pobresa espiritual i aixafat per molts pecats, car era pagà i el pertorbava la superstició herètica dels ídols. Amb tot, per bé que vivia immers en el luxe i fruïa de tot allò agradable i delitós de la vida i no es negava ni un capritx, hi havia una cosa que n'obstacolava la felicitat i li feria l'ànima amb les preocupacions: la inquietud per l'esterilitat, perquè no tenia fills. Era la seva gran obsessió, deslliurar-se d'aquella condemna i ser tractat com un pare de família, que és cosa cobejada per molta gent.

   Així era el rei i tenia aquests pensaments.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 8, 10]

Barlaam i Ioasaf: Llibre primer (1)

  L'apòstol Tomàs predica l'Evangeli entre els indis

  El país que anomenem Índia es troba molt lluny d'Egipte, és extens i populós. És envoltat per uns mars immensos i plens de naus, per la banda d'Egipte; per la banda continental confina amb Pèrsia, país antigament immers en la tenebra de la idolatria, completament decaigut en la barbàrie i corromput per les pràctiques sacrílegues.

   Quan l'unigènit Fill de Déu, que és en el si del Pare¹, no suportant veure allò que era imatge seva immers en el pecat i sentint-ne compassió, va aparèixer, sense pecat, entre nosaltres, sense deixar el tron del Pare, va ocupar per nosaltres el ventre d'una verge, per fer-nos habitants dels cels i perquè ens recuperéssim de l'antiga caiguda i ens deslliuréssim del pecat, tornant a gaudir de la condició de fills; dugué així mateix el designi fins al final, pel nostre bé, amb l'encarnació, acceptant la creu i la mort, unint sorprenentment allò humà amb allò diví, i ressuscità dels morts, fou endut al cel en la glòria i segué a la dreta de la Majestat Paterna i, com va prometre, envià l'Esperit Consolador, als testimonis oculars i als deixebles, en forma de llengües de foc, i els encarregà d'il·luminar tots els pobles sumits en la tenebra de la ignorància, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. De manera que, a uns d'ells els tocà recorre l'orient a uns altres l'occident, o escampar-se per les regions del nord o del sud, portant a terme llur mandat. Tot just aleshores, el santíssim Tomàs, un que pertanya al grup dels dotze Apòstols de Crist, fou enviat a la terra dels indis a anunciar-los la notícia de salvació.

   Ja que el Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven², es va apartar la foscor de la superstició i, tot deixant els sacrificis idolatres i altres abominis, el indis s'afegiren a la fe veritable. I així prengueren un nova forma entre les mans de l'apòstol, entraren a la casa de Crist amb el baptisme i, creixent cada cop més en fidels, progressaven en la fe perfecta i fundaven esglésies per tot el país.

1 Joan 1, 18.

2 Marc, 16, 20.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 6, 8]

Barlaam i Ioasaf: Preàmbul

HISTÒRIA EDIFICANT DE L'INTERIOR DEL PAÍS DELS ETÍOPS, CONEGUT COM EL PAÍS DELS INDIS, TRASLLADADA A LA CIUTAT SANTA PEL MONJO JOAN¹, UN HOME DISTINGIT I EXCEL·LENT DEL MONESTIR DE SANT SABA, EN LA QUAL ES NARRA LA HISTÒRIA DELS FAMOSOS I BEATS BARLAAM I IOASAF.

PREÀMBUL

Tots els qui són guiats per l'esperit de Déu, són fills de Déu², diu el diví Apòstol. Ser dignes de l'Esperit Sant i esdevenir fills de Déu són les aspiracions més altes, tal com està escrit, i per a qui hi participa, hi ha descans de tota especulació³. Els sants dels primers temps⁴ van ser distingits amb l'honor d'assolir aquest estat de beatitud excepcional, el més alt entre allò desitjable, gràcies a la pràctica de l'excel·lència: uns, amb l'afany pel martiri i en la lluita contra al pecat fins al punt de vessar la sang⁵, d'altres, amb l'exercici ascètic, recorrent la via més estreta i convertint-se en màrtirs per la seva elecció. L'Església de Crist es va encarregar de documentar llurs actes plens de valor i d'excel·lència - tant de qui es va consagrar vessant la pròpia sang, com de qui imità la vida dels àngels⁶ – i de donar un exemple de virtut per a les generacions posteriors, mitjançant els apòstols inspirats per Déu i els beats pares que per la nostra salvació van establir l'excel·lència com a llei.

El camí cap a l'excel·lència és accidentat i escarpat⁷, sobretot per qui no s'ha lliurat encara al Senyor completament i continua rebent les envestides de les passions prepotents. Per aquesta raó necessitem molts recursos dels qui ens criden allà, és a dir, consells i també relats dels fets de qui va recorre el camí abans nostre; la qual cosa ens arrossega cap allà sense pena i ens prepara perquè no hi renunciem davant la duresa del viatge. Amb tot, aconsellar i animar qui ha d'emprendre un camí difícil i accidentat pot ser poc convincent; en canvi pot ser més eficaç per convèncer-lo a començar el viatge, mostrar quantes persones el van fer, arribant després a bon fi.

Jo, doncs, seguint aquesta norma, tement el perill que amenaça el servidor - aquell qui, desprès de rebre un talent del seu patró, l'enterrà, deixant-lo amagat sense generar cap utilitat⁸ – no em callaré sens dubte una història d'aquelles que fan bé a l'ànima, que justament em van narrar uns homes timorats, provinents de la part més interior del país dels etíops - anomenats Indis en el relat - després de traduir-la de documents fidedignes. I la història és aquesta.

1 L'autoria d'aquesta translació a la cultura cristiana de la història del Buddha no és un tema resolt. Tradicionalment havia estat atribuïda a Joan de Damasc.

2 Epístola als Romans, 8, 14.

3 Gregori Nazianzé, Oratio in Laudem Athanasii, Migne Vol. 35, 1084, 23.

4 ὁι ἀπ`αἰῶνος ἅγιοι.

5 Epístola als Hebreus 12, 4.

6 ἀγγελικὴ πολιτεία.

7 “The steep and thorny way to heaven”, diria Ofèlia.

8 Mateu 25, 24.

[St. John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 2, 4]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (VII)

[Lleó] acabava de ser proclamat¹, si més no, per l’exèrcit i se li insinuaren unes angoixes i unes pors, tant si és que estava actuant, per tenir una justificació posterior, com si estava en realitat sospesant els pros i els contres d'una acció d’aquesta mena –fins i tot als lladres més atrevits se'ls estova el coratge al moment decisiu²-. Per sobre de tot el preocupava com aconseguiria el control del Palau Imperial, ja que estava acampat en camp obert i a certa distància. En tot cas era destí que s'instal·laria al Palau; i per això mateix, l’Esperit del Mal, per boca de Miquel “el Tartamut”, l'amenaçà de mort si no acceptava la proclamació de bon grat, car ell s'ocuparia de totes les qüestions que podien ser delicades i, com no, de l'ingrés al palau. I així va ser.

1 Veure capítols anteriors.
2 Semblaria una dita, però no hem pogut identificar-la.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 16-17]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (VI)

Doncs bé, poc després totes dues parts s’estaven preparant a la guerra i Miquel decidí que el seu lloctinent Lleó tornés d’Anatòlia d’immediat, acompanyat pel seu exèrcit. Pensava que seria el seu ajudant i en canvi es trobà un enemic implacable. Vet aquí que entre tots els missatges arrogants i intimidacions enviats per Krum als romans, a més d’amenaçar de matar la gent, destruir els conreus, devastar les plantes i cremar les cases, proclamava que subjugaria tothom fent irrupció com una riuada. Però l’emperador sortí sense hesitar a afrontar-lo, donant poca importància a aquelles amenaces exagerades, obligant-lo a restar als seus territoris, sense poder-se escapolir i saquejar la nostra terra. Més d’un cop Miquel, des de la primera línia, el reptà a sortir, i ell, ja perduda l'arrogància, conscient dels seus límits, no gosava aixecar el braç contra l’emperador. Miquel pensava suficient haver-ne tancat l’agressivitat i arrogància a l’interior de les seves terres, sense entrar en batalla, ja que no n'era evident, segons ell, el desenllaç i deia: “Si no aconseguim que s’apropin, amb el nostre exèrcit desplegat, obtenint tant sòls que evitin el combat i es repleguin cap a les seves posicions, què hem de fer doncs per empènyer-los?” I mentre que ell tenia intenció, donada la situació, de retirar-se poc a poc cap a les terres de l’imperi, Lleó considerava absolutament impropi d'un emperador romà donar l’esquena als enemics. Així que mentre públicament la definia com la millor decisió – quan no tenia pas intencions rectes i sinceres, sinó malsanes i falses - treballava per fer-se amb el poder absolut de l’imperi. “Hem d’anar contra ells, Majestat,” deia, “Avui em veureu revestir-me de força contra els enemics i proclamar-me vencedor, lluitant sense por per vós, amb el vostre suport i la vostra benedicció.”

Miquel confós i afectat per aquelles paraules, ordenà de recomençar la batalla. Però ja al primer enfrontament Lleó, girà cua i es retirà: estava buscant la manera d'assolir l'imperi, encara que això no ho detectaren ni Miquel ni tampoc els enemics. De fet, com que no s’havia encara esdevingut, per part d'un dels dos exèrcits, cap acció destacable, de les que solen passar en guerra, és a dir, la batalla acabava de començar i gairebé no hi havia encara la percepció de la lluita, al ulls dels búlgars mateixos i de tothom, aquell fet semblava un engany, com si tinguessin intenció de separar-los, per tornar a envestir-los després al contraatac. Però en adonar-se tothom que no es tractava d’una retirada tàctica, sinó real, els enemics atacaren amb energia, fent estralls entre els fugitius, mentre Miquel, deixat amb pocs efectius, sense fer resistència intentava salvar-se. Una part de la tradició escrita ens dóna aquesta versió de la batalla; uns altres escriptors concedeixen a Lleó d’haver salvat els seus efectius i haver lluitat amb vigor, mentre les unitats imperials actuaven amb pusil·lanimitat, abandonant les seves posicions, però no pas les de Lleó¹.

Sigui com sigui, els búlgars s’imposaren inesperadament i els romans, afectats per aquella derrota terriblement pesant, duren enrere l’emperador angoixat per salvar la vida. Malauradament es va fer escortar fins al palau imperial, deixant Lleó de guàrdia a l’exterior, a vigilar de no patir més estralls de l’enemic. I aquell, aprofitant l’oportunitat, es dedicà a provocar la soldadesca indisciplinada i a fer-los a imprecar contra l’emperador, dient que no seria bo que un cérvol, com el del compte², fos el cap d’uns lleons, “un que s'ha retirat per buscar refugi a la falda de la seva dona, ell que ens ha deixat, nosaltres els seus soldats, a les mans dels enemics.” Les seves idees no havien arribat encara als seus íntims i ja estaven circulant, es podia veure-les en acció, escampades per la xerrameca dels llepacrestes i pel batibull popular. El resultat immediat va ser la seva proclamació, que en molt menys que un dia arribà al ciutadà particular i a l’emperador.

1 Aquesta part de la tradició, sent segurament iconoclasta, no s'ha conservat. Sorprenent aquest intent d'imparcialitat per part d'aquest escriptor.

2 Φοβερώτερόν ἐστι στρατόπεδον ἐλάφων ἡγουμένου λέοντος, ἢ λεόντων ἐλάφου: “És més temible un exèrcit de cérvols amb la guia d'un lleó, que un de lleons guiats per un cérvol”. Miquel Apostoli, 93 (von Leutsch, 1851).

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 13-16]

El Continuador de Teòfanes: L'imperi de Lleó V l'Armeni (V)

Tornant a la narració, el rei de Bulgària Krum, que havia simulat fins llavors respectar acords i tractats i cercava d’obtenir un conveni de pau - en la meva opinió, només per rebre els imports anuals que ja li eren donats en concepte de tribut, tal com acordat per governants anteriors-, hi volgué afegir així mateix que en futur s'havien de fer tornar els refugiats búlgars i romans, al seu poble d'origen. Els membres del senat consideraven una absurditat això dels refugiats, per bé que l’emperador Miquel estigués en sintonia amb el rei de Bulgària, car no volia perdre l’oportunitat de la pau.

Tanmateix el senat se’n sortí amb la seva, amb Teoctiste, el magister officiorum¹, al seu costat, donant validesa i suport a la seva opinió, i es posaren d'acord per treballar per a la de guerra, deixant enrere els discursos buits. I és normal que els semblés millor això. D'altra banda, una persona que es consideri generosa i sensible, davant d’algú en ruïna per un revés, després de deixar la pàtria, el bé més estimat, juntament amb l’esposa i els fills, que es refugiés a un santuari, inviolable per les lleis romanes, com podria lliurar-lo a la crueltat dels escites, uns sers en res diferents a les bèsties? Aquests homes terribles i cruels certament s'adonen que molts dels seus no ho suporten i que per això s'aboquen en massa cap a la nostra cortesia i moderació, i sens dubte per la por que, poc a poc i d’amagat, passi tothom a la nostra banda, han repetit aquest discurs molt sovint, fins a la nostra època. Però, canten en va², com en diu la dita, ja que topen amb homes dotats de fermesa.

1 Càrrec molt consolidat en l’imperi.

2 Κενὴν... ἒψηλαν. Dita molt difosa ja en l'edat antiga present en autors com Eurípides i Licofró i en diferents reculls de proverbis.

[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 12-13]