Els cristians prosperen malgrat les prohibicions. L'ira del rei.
La gloriosa família dels cristians i la multitud dels monjos, sense deixar-se enlluernar pel rei, ni fer-se acoquinar per les seves amenaces, avançava en la gràcia del Senyor, car llur nombre augmentava i, tot donant poca importància al rei, dedicaven molta més atenció a qui es posava al servei de Déu. Per això molts que seguien la regla monàstica menyspreaven igualment els plaers del moment i es delien només per una cosa: la recta fe1. Aspiraven a la mort per Crist i cercaven l'estat de beatitud divina2 que en derivarien. Proclamaven el nom salvador de Déu, i no pas amb temor o dissimulant, sinó amb tota franquesa. A les seves boques no hi havia res més que Crist, explicaven a tothom sense ambages la naturalesa inconstant i deteriorable de la realitat present i la solidesa i incorruptibilitat de la vida que ha de venir. Creaven d'alguna manera els pressupostos per ser família de Déu i ser dignes de la vida que s'amaga en Crist3. Aleshores molta gent, fruïa d'aquells ensenyaments i es sostreia de l'amarga foscor de l'engany, tot atansant-se a la dolça llum de la veritat: fins i tot alguns aristòcrates i membres del Consell es van despullar de tot els pesos de la vida per ser monjos per al resta de la seva vida.
El rei, quan se'n assabentà, aïrat com una fúria, fora de si per la ràbia, promulgà tot seguit un decret perquè tots els cristians abjuressin de la recta fe. Per a ells excogità i dissenyà llavors nous sistemes de tortura i els amenaçà amb noves modalitats d'execució. Envià així mateix unes missives per tot el territori sota la seva jurisdicció, als governadors i als senyors, explicant-los els càstigs i les injustes execucions reservats per als practicants de la recta fe. És més, en la seva lluita obstinada contra els líders dels ordres monàstics, els declarà una guerra fulminant i sense treva. I així començaren a trontollar molts dels fidels en els seus principis, uns altres, no podent resistir a les tortures, es plegaren al decret sacríleg del rei. Els abats dels ordres monàstics, uns assoliren la beatitud eterna suportant el suplici amb el martiri per acusar el crim del rei; d'altres s'amagaren als deserts i a les muntanyes, no pas per les amenaces de tortura, sinó per atendre un designi diví.
1 εὐσέβεια. Segons Lampe sv i Montanari sv.
2 Μακαριότης. Veure Lampe sv: summum bonum.
Felicitats per traduir parts (i per què no tot!) d'aquest llibre tan important. El vaig seguint i cada dia resulta més atractiu. Enhorabona per l'elecció!
ResponEliminaMoltes gràcies, Ramon. Sí, és veritat. És captivador, en la seva simplicitat; tot i no ser una novel·la, en té els registres. Això de traduir-lo tot, no ho sé. Depèn també de quant de temps tindré la capacitat de mantenir aquest blog. Saps que passa? El ventall que ofereix la literatura bizantina és tan ampli, que sap greu deixar enrere algú...
ResponElimina