El sàtrapa que es converteix al cristianisme
Quan la foscor més pregona s'apoderava doncs de la terra dels indis, amb els fidels perseguits per tot arreu i els soldats de l'impietat arrasant, i mentre l'aire s'infectava de la olor de la sang i del fum dels sacrificis, un membre de la cort reial, que detenia la dignitat de sàtrapa, destacava, ben plantat i formós com era, també per totes les qualitats per les quals solen caracteritzar-se la joventut d'un cos i la noblesa d'una ànima valenta. Quan s'assabentà de la iniquitat d'aquell decret, renunciant a aquell esplendor i al luxe insensats i mundans, s'uní als millors entre els monjos, exiliant-se al desert i, mentre d'una manera sublim purificava els sentits amb dejunis, vigílies i la cura diligent de la paraula de Déu, il·luminava la seva l'ànima amb la llum de la pau espiritual, allunyant-la completament dels efectes de les passions.
El rei, que segurament l'estimava i el tenia en molta consideració, quan en va ser informat, es dolgué fins a l'ànima per la pèrdua d'un amic i se li avivà encara més l'odi pels monjos. És més, el va fer buscar per tot arreu, va aixecar totes les pedres, com en diu la dita1, per tal de trobar-lo. Al cap d'uns quants dies, quan els homes enviats a la seva recerca descobriren que habitava al desert, després d'investigar, l'atraparen i el dugueren davant el tribunal de l'emperador.
En veure'l vestit amb roba tan aspra, d'indigent - ell, que s'abillava amb esplèndides túniques i es mudava tan luxosament, deteriorat per la dura disciplina ascètica i ostentant les senyals de la vida monàstica - el dolor i l'odi l'inundaren alhora i, tot barrejant-los al seu pensament, li digué:
“Sou un ximple, un malalt mental! Per quina raó heu canviat l'honradesa per la ignomínia, la fama més esplendorosa, per aquesta imatge indecorosa? Vós, el primer ministre del regne, el comandant de l'exèrcit, us heu tornat una joguina per als mocosos, no només oblidant-vos absolutament de la nostra amistat, la nostra familiaritat, sinó fins i tot rebel·lant-vos a la natura, amb cap pietat pels vostres fills, i tot menystenint la riquesa i la fama de la vostra història de vida, heu preferit tota aquesta mediocritat a la glòria que atreu les mirades. Per a què feu això? I què hi guanyareu, anteposant aquell que li diuen Jesús a tots els déus i els homes i aquesta disciplina rígida i malgirbada a les satisfaccions i als plaers que fan la vida feliç?”
L'home de Déu escoltà i contestà, amable i equànime alhora: “Majestat, si voleu discutir2 amb mi, feu fora d'aquesta aula els vostres enemics, aleshores contestaré a tot el que vulgueu saber; car amb aquells davant vostre, no diré ni una paraula. I sense paraules, vengeu-vos, degolleu-me, feu el que vulgueu, ja que el món està crucificat per a mi, i jo, per al món3, diu el meu diví mestre.” I quan el rei digué: “Quins són aquests enemics que em recomaneu fer fora?” L'home diví contestà: “L'ira i el desig. Totes dues coses al principi van ser cridades pel Creador a ser aliades de la natura, allò que continuen sent per als qui no viuen d'acord amb la carn, sinó d'acord amb l'Esperit4. Peró en vosaltres, que sou només carn, sense res d'Esperit, esdevenen adversaris i actuen com a odiosos enemics. El desig en vosaltres, quan assoleix l'objectiu, produeix plaer, i quan no, genera ira. Allunyeu-los doncs de vós avui mateix i el seny i l'equilibri governaran qui escolti i jutgi allò que es digui. Si llavors feu fora l'ira i el desig, atraureu el seny i l'equilibri i jo us explicaré tot amb tota veritat.” Contestant a això el rei digué: “Mireu, us faré cas i faré sortir de l'aula l'ira i el desig, mentre que deixaré intervenir el seny i l'equilibri. Digueu-me per tant, amb confiança, com us vau embolicar en un error tan gros i vau preferir vanes esperances a allò que teníeu segur?”
1 Es tracta d'una dita molt usada, especialment en època bizantina. L'origen ens l'expliquen la Suda (Π,222 i Π,223) i diferents col·leccions de proverbis: corria la veu que Mardoni, després de la derrota de Platea, havia abandonat l'acampament enterrant-hi un tresor. Polícrates (alguns diuen que atenès, per altres era tebà) va comprar el terreny, justament per cercar-hi aquell tresor, però no el trobava. Va enviar doncs una delegació a Delfos per preguntar on fos això i la resposta, sibil·lina, com no, va ser: “Mou totes les pedres (Πάντα λίθον κίνει)”.
2 λόγον προς με συνᾶραι. Traduït segons Lampe sv Συναίρω 2.
3 Gàlates 6, 14.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada