Doncs bé, poc després totes dues parts s’estaven preparant a la guerra i Miquel decidí que el seu lloctinent Lleó tornés d’Anatòlia d’immediat, acompanyat pel seu exèrcit. Pensava que seria el seu ajudant i en canvi es trobà un enemic implacable. Vet aquí que entre tots els missatges arrogants i intimidacions enviats per Krum als romans, a més d’amenaçar de matar la gent, destruir els conreus, devastar les plantes i cremar les cases, proclamava que subjugaria tothom fent irrupció com una riuada. Però l’emperador sortí sense hesitar a afrontar-lo, donant poca importància a aquelles amenaces exagerades, obligant-lo a restar als seus territoris, sense poder-se escapolir i saquejar la nostra terra. Més d’un cop Miquel, des de la primera línia, el reptà a sortir, i ell, ja perduda l'arrogància, conscient dels seus límits, no gosava aixecar el braç contra l’emperador. Miquel pensava suficient haver-ne tancat l’agressivitat i arrogància a l’interior de les seves terres, sense entrar en batalla, ja que no n'era evident, segons ell, el desenllaç i deia: “Si no aconseguim que s’apropin, amb el nostre exèrcit desplegat, obtenint tant sòls que evitin el combat i es repleguin cap a les seves posicions, què hem de fer doncs per empènyer-los?” I mentre que ell tenia intenció, donada la situació, de retirar-se poc a poc cap a les terres de l’imperi, Lleó considerava absolutament impropi d'un emperador romà donar l’esquena als enemics. Així que mentre públicament la definia com la millor decisió – quan no tenia pas intencions rectes i sinceres, sinó malsanes i falses - treballava per fer-se amb el poder absolut de l’imperi. “Hem d’anar contra ells, Majestat,” deia, “Avui em veureu revestir-me de força contra els enemics i proclamar-me vencedor, lluitant sense por per vós, amb el vostre suport i la vostra benedicció.”
Miquel confós i afectat per aquelles paraules, ordenà de recomençar la batalla. Però ja al primer enfrontament Lleó, girà cua i es retirà: estava buscant la manera d'assolir l'imperi, encara que això no ho detectaren ni Miquel ni tampoc els enemics. De fet, com que no s’havia encara esdevingut, per part d'un dels dos exèrcits, cap acció destacable, de les que solen passar en guerra, és a dir, la batalla acabava de començar i gairebé no hi havia encara la percepció de la lluita, al ulls dels búlgars mateixos i de tothom, aquell fet semblava un engany, com si tinguessin intenció de separar-los, per tornar a envestir-los després al contraatac. Però en adonar-se tothom que no es tractava d’una retirada tàctica, sinó real, els enemics atacaren amb energia, fent estralls entre els fugitius, mentre Miquel, deixat amb pocs efectius, sense fer resistència intentava salvar-se. Una part de la tradició escrita ens dóna aquesta versió de la batalla; uns altres escriptors concedeixen a Lleó d’haver salvat els seus efectius i haver lluitat amb vigor, mentre les unitats imperials actuaven amb pusil·lanimitat, abandonant les seves posicions, però no pas les de Lleó1.
Sigui com sigui, els búlgars s’imposaren inesperadament i els romans, afectats per aquella derrota terriblement pesant, duren enrere l’emperador angoixat per salvar la vida. Malauradament es va fer escortar fins al palau imperial, deixant Lleó de guàrdia a l’exterior, a vigilar de no patir més estralls de l’enemic. I aquell, aprofitant l’oportunitat, es dedicà a provocar la soldadesca indisciplinada i a fer-los a imprecar contra l’emperador, dient que no seria bo que un cérvol, com el del compte2, fos el cap d’uns lleons, “un que s'ha retirat per buscar refugi a la falda de la seva dona, ell que ens ha deixat, nosaltres els seus soldats, a les mans dels enemics.” Les seves idees no havien arribat encara als seus íntims i ja estaven circulant, es podia veure-les en acció, escampades per la xerrameca dels llepacrestes i pel batibull popular. El resultat immediat va ser la seva proclamació, que en molt menys que un dia arribà al ciutadà particular i a l’emperador.
1 Aquesta part de la tradició, sent segurament iconoclasta, no s'ha conservat. Sorprenent aquest intent d'imparcialitat per part d'aquest escriptor.
2 Φοβερώτερόν ἐστι στρατόπεδον ἐλάφων ἡγουμένου λέοντος, ἢ λεόντων ἐλάφου: “És més temible un exèrcit de cérvols amb la guia d'un lleó, que un de lleons guiats per un cérvol”. Miquel Apostoli, 93 (von Leutsch, 1851).
[Theophanes Continuatus, Ioannes Cameniata, Symeon Magister, Georgius Monachus, Ed. I. Bekker, Bonn, 1838, pàg. 13-16]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada