Miquel Psel·le: Basili II (4)

La rebel·lió d'Escleros (2)

   Ja que els uns i els altres llavors estaven confiats, els generals dels dos exèrcits fins i tot acordaren fer un duel individual. I en efecte es desplaçaren fins a un punt al mig, es veieren i entraren en combat. I sí, Escleros, el rebel, no pogué retenir l'impuls i va ser el primer, però infringint tot seguit les regles del duel individual: tant bon punt va ser a prop de Focas el colpí, així com venia, al cap, potenciant l'impuls de la mà amb el moviment. Focas, rebut un cop que no s'esperava, va perdre per un moment les regnes, però immediatament recuperà el control i colpejant el seu agressor en el mateix punt del cos, en frenà l'impuls guerrer i el va fer fugir. Ambdós duelistes assumiren que, en si, el veredicte del duel havia estat irrefutable i crucial¹; Escleros a més a més es trobava en greu dificultat i no podia continuar la guerra amb Focas, però era per a ell un deshonor acceptar unir-se a l'emperador. Llavors prengué una decisió, que no va ser ni sensata ni prudent: s'allunyà dels territoris romans i entrà a Assíria amb tot l'exèrcit i, presentant-se al rei Còsroe², en provocà la difidència; en efecte, li feia por el gran nombre d'efectius del seu exèrcit i potser en temia un atac massiu. Per això els va fer arrestar, retenint-los en un presidi segur.

1 Batalla de Pincàlia de 979.

2 És clarament un anacronisme. Segons Renaud, es tractaria del califa Abdhoud Eddaulé.

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 7-8]

Lleó Filòsof (2)

Centó homèric¹

Mare meva, madrastra, que tens un cor insensible²,

em fa mal la ferida, un mortal me l'ha oberta³

en la nit tenebrosa, quan dormen els homes mortals⁴,

nu, sense casc, sense escut, fins i tot sense llança⁵.

Tot el glavi va escalfar-se amb la sang⁶, i després

va alliberar un líquid⁷ innocent i tebi⁸.

1 És un centó, és a dir un collage de versos homèrics: era una pràctica bastant comú en època medieval compondre poemes unint diferents versos d'un o més poemes. En aquest cas l'objectiu és tenir un efecte més aviat goliardesc, diguem-ho així.

2 Μήτερ ἐμὴ δύσμητερ, ἀπηνέα θύμον ἔχουσα. Odissea 23, 97 (versió de C. Riba).

3 λίην ἄχθομαι ἕλκος ὅ με βροτὸς οὔτασεν ἀνὴρ. Ilíada 5, 361 (versió M. Peix).

4 νύκτα δι’ ὀρφναίην, ὅτε θ’ εὕδουσι βροτοὶ ἄλλοι. Ilíada 10, 81

5 γυμνὸς ἄτερ κόρυθός τε καὶ ἀσπίδος, οὐδ’ ἔχεν ἔγχος. Ilíada 21, 50 (versió M. Peix)

6 πᾶν δ’ ὑπεθερμάνθη ξίφος αἵματι. Ilíada 20, 476 (Versió M. Peix).

7 Tot i que està citant literalment un vers homèric, juga amb l'ambigüitat del mot οὖρον, que en Od. 5.268 s'entén com “brisa” i aquí en canvi es pot entendre com “líquid”.

8 οὖρον δὲ προέηκεν ἀπήμονά τε λιαρόν τε. Odissea 5, 268.

[Ed. R. Cantarella, Poeti bizantini. Vol. 1 Milà, 1948, Pàg. 146]

Miquel Psel·le: Basili II (3)

La rebel·lió d'Escleros (1)

   Per aquest motiu¹, els dos membres de la família li van fer unes guerres sagnants. Primer va ser Escleros, un home resolut i eficaç, ple de diners -tal com cal a qui aspira usurpar el poder-, fort del prestigi que dóna la sang real, que havia dirigit amb èxit importants operacions bèl·liques i tenia l'aquiescència de tot l'exèrcit al seu projecte. Així doncs, comptant amb el suport de molta gent desitjosa de revolta com ell, va ser el primer a gosar entrar en guerra contra Basili: hi dugué la cavalleria i la infanteria alhora i anava decidit a conquerir la corona, com si fos quelcom que tingués ben a prop.

   Al principi doncs els col·laboradors de l'emperador, eren convençuts que no hi havia possibilitats de recuperar-se, conscients que totes les forces d'infanteria havien confluït a la banda d'Escleros. Però després s'animaren i canviaren d'opinió sobre la situació, admetent, com solia passar en els moments de dificultats, que hi havia una sortida per salvar-se: van considerar que un tal Bardas, home noble i generós, nebot de l'emperador Nicèfor², seria capaç d'afrontar la lluita contra el rebel Escleros. Li van dur les forces que restaven i les hi lliuraren i, tot nomenant-lo general de tot l'exèrcit, l'enviaren a afrontar Escleros. Però com que, respecte a ell, no hi tenien menys por que d'Escleros, perquè justament era d'estirp d'emperadors i segurament no tindria predisposició a ser subaltern, el despullaren formalment de qualsevol paper polític i de tot allò que pogués fer recordar la insubordinació al poder legal i l'allistaren a la clerecia eclesiàstica; és més, l'obligaren a uns juraments terribles, pels quals no es tacaria mai de la culpa de traïció o de transgressió dels pactes. Així doncs, després de rebre'n les garanties, l'havien enviat amb tot l'exèrcit.

   Segons explica la història, aquest home, que es fixava en el seu oncle emperador, era sempre vigilant i atent, previsor i intel·ligent, no era incompetent en cap de les arts militars, ans al contrari, tenia familiaritat amb tot tipus de guerra de setge, guerra de guerrilla, combat de falanges, i en el cos a cos era més eficaç i millor que el seu oncle; qui rebia un cop d'ell moria en l'acte; i un crit seu, encara que de lluny, espantava una falange sencera. Bé doncs, aquest home, després de triar les seves forces i desplegar-les en batallons, provocà la fuga de l'exèrcit enemic, no un cop, sinó repetidament, i això tot i la superioritat numèrica dels oponents: com més es trobava en inferioritat respecte als enemics, més es demostrava superior, per tècnica i estratègia militars, i per coratge.

1 Veure capítol anterior.

2 Nicèfor II Focas (963–969).

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 6-7]

Barlaam i Ioasaf: Llibre tercer

La predicció

   A la mateixa festa per al naixement del nen es presentaren davant el rei uns cinquanta-cinc homes, dels millors, experts en la ciència astrològica caldea. El rei doncs, els va fer venir a la seva presència i els demanà que, un per un, diguessin què seria el seu fill recent nascut. Després d'estudiar-ho amb gran atenció, digueren que seria una persona important per cabal i poder i que superaria tots els reis anteriors. Només un dels astròlegs, superior a tots els seus companys, digué: “Pel que m'ensenya el curs dels astres, Majestat, l'èxit del nen que us acaba de néixer, no serà al vostre regne, sinó en un altre més alt, que el supera infinitament. També crec que es convertirà a la fe cristiana, la que perseguiu, i no fallarà ni en l'objectiu ni en les expectatives.” Això va dir l'astròleg, com ho va fer antigament Balaam¹, no perquè l'astrologia diu la veritat, sinó perquè Déu mostra la veritat a través dels seus enemics, per tal de treure qualsevol excusa als infidels.

   El rei escoltà això, però es va prendre la profecia molt malament; el dolor li tallà la joia. Amb tot això, en una ciutat allunyada va fer construir un palau magnífic, amb uns edificis de disseny brillant, i hi va posar el seu fill a viure quan arribà a l'adolescència; ordenà que era prohibit sortir-ne, donant l'encàrrec d'ocupar-se d'ell a mestres i servents, tots joves i de bella presència. Els intimà així mateix de no revelar-li res de les afliccions de la vida: ni vellesa, ni malaltia, ni pobresa, ni rés més de dolorós, que podria interrompre'n la felicitat, i de proposar-li tot allò agradable o delectable; això perquè la seva ment, feliç i satisfeta, no pogués pensar al futur, ni escoltar, ni el més mínim esment, la història de Crist i la seva doctrina. Es proposava amagar-li sobretot això, ja que temia la predicció de l'astròleg. Si passava que un dels seus servents es posava malalt, ordenava de treure'l immediatament d'allà i el substituïa amb un altre de jove i amb bona salut, perquè els ulls del fill no notessin absolutament res d'estrany. El rei ho havia preparat i ho posava en pràctica d'aquesta manera. Mirava però no veia, escoltava però no entenia².

   Informat que uns monjos havien sobreviscut, quan pensava que no n'havia quedat ni rastre, s'omplí de ràbia i els envestí amb violència: envià els pregoners a recórrer totes les ciutats i contrades del país, anunciant que en tres dies allà no hi seria, en cap cas, cap membre de l'ordre monacal. I si se'n trobés algú després dels tres dies marcats, hauria de ser lliurat a la mort pel foc o l'espasa, “perquè aquests”, deia ell, “convencen el poble a seguir el crucificat com si fos Déu”. Mentrestant va succeir un fet pel qual va créixer encara més l'hostilitat i l'odi del rei contra els monjos.

1 Nombres, 22 i següents.

2 Referència a Iasïes 6, 9.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  32, 34, 36]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (4)

La ràbia del rei i el naixement de Ioasaf

   Malgrat la pertinència i l'amabilitat emprades per l'home de Déu donant aquells consells, el rei fou sacsejat per la ràbia i desitjava castigar el sant amb duresa. Però dubtava i esperava, ja que desconfiava de la venerabilitat i notorietat de l'altre. Llavors li contestà:

   “Que infeliç! Realment, mentre procuraves la teva autodestrucció, empès, pel que sembla, pel Destí, sí que has afilat la ment i la llengua! T'empatolles unes coses sense solta ni volta i si no fos que t'he promès al principi de la teva oració que faria fora la ràbia de l'aula, ara estaria tirant el teu cos a les flames. I com que t'has anticipat i m'has ensarronat amb aquelles paraules, estic suportant la teva descaradura en nom de la nostra antiga amistat. Aixeca't i després ves-te'n, surt de la meva vista, que jo no pugui tornar-te a veure i matar-te.”

   L'home de Déu, un cop que sortí d'allà, se'n tornà al desert, trist per no haver rebut el martiri, però era màrtir cada dia en consciència, tot lluitant contra contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes¹, com diu el beat Pau. Quan doncs se'n anà, el rei, encara més enutjat, organitzà una persecució molt dura contra l'ordre dels monjos, mentre premiava servents i conserges dels ídols amb més honors.

   El rei estava immers en aquell error terrible i il·lusori quan li va néixer un fill, bonic; justament el florir de la seva bellesa era premonició del que havia de venir. Es deia que enlloc, en aquell país, hi havia un nen amb un encant i una bellesa semblants. El rei, feliç pel naixement del fill, l'anomenà Ioasaf i, com un ximple, anava personalment als temples idòlatres a retre sacrificis als seus déus, encara més insensats, i a dedicar himnes d'acció de gràcia, sense saber qui era en veritat la causa d'aquella joia a qui hauria d'haver retut el sacrifici espiritual. I, imputant el naixement del fill als objectes inanimats i sense sentit, ordenà d'anar a tot arreu a convocar el poble a les festes pel naixement. Es podia veure que tothom corria a reunir-se per por del rei, tot duent el necessari per preparar els sacrificis, segons les possibilitats de cada u i la seva bona predisposició envers el rei. I, d'altra banda, ell n'estimulava força el punt d'honor, duent enormes braus, com més millor, a sacrificar. Així, celebrant la festa per tot el país, era generós en regals amb tots els qui formaven part del seu consell o eren alts càrrecs, i també amb els militars, els pobres i gent sense importància. 

1 Efesis 6, 12.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 28, 30, 32]

Miquel Psel·le: Basili II (2)

Un retrat de Basili en joventut

   L'emperador Basili, a molts dels qui l'analitzem als nostres dies ens sembla certament un home aspre i de tracte eixut, irascible i obstinat, auster en l'estil de vida i del tot aliè al luxe. Pel que he pogut sentir d'ell de part d'historiadors més antics, al principi no era del tot així, sinó que va passar de la disbauxa i el luxe a l'austeritat, com si les responsabilitats li haguessin enrigidit¹ el comportament, envigorit allò tou, tensat allò fluix i n'haguessin canviat del tot l'estil de vida. És justament en aquella època inicial que participava als tiberis sense amagar-se'n, era sempre al darrere d'alguna noia², pensava només als sopars, es dividia entre diversions i ocis de cort i treia de la joventut i de la corona tot allò que li convenia. Tanmateix, des que van aparèixer el famós Escleros³, després Focas⁴ i, de nou, Escleros, i tots els altres començaren a cobejar el poder i l'atacaren separats en dos bàndols, en un tres i no res deixà la bona vida i es dedicà a treballar amb gran aplicació. Així, després de passar a l'ofensiva contra els seus propis parents que s'havien instal·lat al poder, tot seguit, es disposà a destruir tota la família d'aquella gent⁵.

1 Ἐπιστύφω.

2 ἀπαρακαλύπτως ἐκώμαζεν καὶ θαμὰ ἤρα. Coincideix amb un fragment de Filòstrat (Vitae sophistarum, 1, 4, 11), referent a la joventut d'Iseu: ...ἐν μειρακίῳ χρόνον ἡδοναῖς ἐδεδώκει, γαστρός τε γὰρ καὶ φιλοποσίας ἥττητο καὶ λεπτὰ ἠμπίσχετο καὶ θαμὰ ἤρα καὶ ἀπαρακαλύπτως ἐκώμαζεν... en joventut s'havia dedicat a la bona vida, li encantava menjar i beure, estava sempre al darrere d'alguna noia i participava als tiberis, sense amagar-se'n. Se'ns delata així un dels molts models de la prosa de Psel·le.

3 Bardas Sklerós.

4 Bardas Phokas.

5 Es refereix al clan d'Escleros i Focas, que són nebots de l'emperador Nicèfor Focas.

 [ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 5-6]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (3)

El sàtrapa es defensa davant el rei (2)

   “Tanmateix, ja que us heu obstinat a treure'ns el nostre principal bé, la recta fe, i privar-nos de Déu, punició exagerada aquesta, i ara, amb dita intenció, m'esmenteu els càrrecs i l'amor propi, com podria dir, sense equivocar-me, que coneixeu el bé? Car compareu les coses sense matisar, és a dir, la recta fe en Déu, amb l'amistat entre persones o la glòria esmunyedissa igual que l'aigua. Com podríem estar junts nosaltres sense, al contrari, renegar de l'amistat, dels honors i, si hi ha res més potent que això, de l'amor pels fills, quan veiem que vós sou deslleial envers Déu? Ell, que us permet fins i tot ésser i respirar, que és Jesucrist, Senyor de l'univers, coengendrat i coetern amb el Pare, que va col·locar els cel i la terra amb la seva paraula, i amb les seves pròpies mans creà l'home, el premià amb la immortalitat, el va fer rei de tot allò que es troba a la terra, tot assignant-li, com un autèntic regne, el més bonic de tots: el Paradís. Però, segrestat per la malícia i seduït pel plaer (ai pobre de mi!), fou míserament apartat de tot això, aquell qui abans era admirat es veia ara un miserable, mereixedor de planys per la seva desgràcia. Qui ens va plasmar i ens va crear, mirant amb ulls bondadosos l'obra de les seves mans i, sense alterar el fet de ser Déu - allò que era des del principi -, es va fer igual a nosaltres, però sense pecat i, tot suportant voluntàriament la creu i la mort, tombant l'enemic que des de sempre intenta provocar l'espècie humana, restituí generosament l'antiga llibertat; ens rescatà de nou, amb la seva bondat, d'allà on havíem caigut per desobeir, i ens reservà encara més honors que abans.”

   “Ell menysteniu, aquell qui va patir així en bé de nosaltres i ens va tornar a premiar d'aquella manera? Us burleu de la seva crucificació? Vós, que hedonisme i passions destructives us han completament derrotat, proclameu com a déus els ídols del deshonor i la vergonya? No només us heu demostrat hostil a la unió amb el bens del cel, sinó que hi heu impedit l'accés als qui han obeït als vostres decrets, posant-ne les ànimes en perill. Sapigueu doncs que, per part meva, no us obeiré ni m'uniré a vós en semblant demostració de desagraïment envers Déu. Tampoc renegaré del meu benefactor i salvador, ni que em féssiu morir entre les feres o em lliuréssiu a l'espasa o al foc, coses que són en vostre poder. De fet, no tinc por de morir, ni desitjo les coses d'aquest món, ja que en menyspreo la feblesa i la insensatesa. Què tenen de vàlid, estable o durador? És més, la seva pròpia essència, inclou també grans dolors, grans afliccions, profundes angoixes inacabables. L'alegria i la fruïció que donen són vinculades a tota mena de tristesa i de dolor; llur riquesa és pobresa, llur sublimitat és humiliació extrema. Qui ens en pot enumerar tots els mals que justament el meu teòleg m'ensenyà amb poques paraules? I en efecte diu 'El món sencer està sotmès al Maligne'¹ i també 'No estimeu el món ni res del que hi pertany. Perquè allò que pertany al món són els desigs carnals, l'afany de posseir, les ostentacions. Tot això no ve del Pare, sinó del món. El món i els seus desigs passen, però els qui fan la voluntat de Déu viuen per sempre.'² Procurant això, la voluntat de Déu plena de bondat, ho vaig deixar tot i em vaig unir a gent dominada pel mateix desig i que procurava el mateix Déu. En ells no hi ha odi o enveja, ni tampoc dolor ni angoixa, ben al contrari, tots corren a la mateixa cursa per aconseguir les mansions eternes que el Pare de les llums ha reservat per als qui l'estimen. Són aquests els pares, els germans, els amics, els coneguts que tinc; dels meus amics i germans d'un temps, he fugit, errant ben lluny i he habitat al desert³, tot acollint el Senyor, qui m'ha salvat del desànim i la tempesta.”

1 I Carta de Joan 5, 19.

2 Ibidem 2, 15-17.

3 Salms, 55 (54), 8

 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 22, 24, 26, 28]

Barlaam i Ioasaf: Llibre segon (2)

El sàtrapa es defensa davant el rei (1)

  A la pregunta, l'eremita contestà: “Majestat, si em demaneu l'origen de la idea per la qual vaig deixar d'ocupar-me d'allò contingent de la vida per dedicar-me, anima i cos, a aconseguir la vida eterna, escolteu! Fa temps, quan encara era molt jove, vaig sentir unes paraules de bondat i redempció que em captivaren fins al fons i, com una llavor divina, el seu record, sembrat al cor, es mantingué, inseparable per sempre, fins a arrelar, brotar i donar els fruits que ara esteu veient. La força d'aquelles paraules anava en aquest sentit: Als insensats els sembla bé menysvalorar allò que és, com quelcom que no és, i perseguir allò que no és, com quelcom que és. Qui no frueix de la dolcesa d'allò que és, no podrà percebre la naturalesa d'allò que no és. Si no ho percep, com podrà prescindir-ne? Aquelles paraules deien doncs que allò que és etern i estable, és, allò contingent, la bona vida, la felicitat enganyosa, tot això no és, i això, ai Majestat, omple el vostre cor. Jo també abans perseguia aquests valors, però la força d'aquelles paraules, que em burxava l'ànima incessantment, empenyé la meva ment, la guia, a elegir allò que era millor. La llei del pecat, que combat contra la llei de la meva raó¹, m'encadenava, com si amb grillons de ferro, i em tenia presoner al servei de les coses d'aquest món.

   Quan Déu, Salvador nostre, en la seva magnanimitat i la bondat, va decidir treure'm d'aquella dura reclusió, em refermà la ment en superar la llei del pecat i m'obrí els ulls per tal de separar el bé del mal. Tot just aleshores, vaig percebre i veure que, vet aquí, tot allò contingent és en va, és buscar el vent², com diu també el savi Salomó, en els seus llibres. Llavors, del cor em va caure el vel del pecat; es va dispersar la obnubilació, deguda al pes d'allò corporal, que em tapava l'ànima. Així mateix, vaig saber la raó per la qual jo era al món i que havia de tornar al Creador, aplicant-ne els manaments. Per això ho vaig deixar tot per seguir-lo i dono les gràcies a Déu, a través de Jesucrist Senyor nostre, perquè em rescatà de l'argila i de la fàbrica de maons³, de les mans del feroç, fatal, senyor de l'obscuritat, senyor del present; m'ensenyà el camí breu i fàcil per on podria arribar a abraçar, amb aquest cos de terrissa, la vida dels àngels; per tal d'assolir-la abans, vaig triar passar pel camí estret i dur⁴, conscient de la vanitat de les coses d'aquest món, dels seus canvis i girs imprevisibles, convençut que no es pot dir que és bo res que no sigui el bé veritable, de què lamentablement, Majestat, us vau separar. Així, jo també em vaig separar de vós, perquè havíeu caigut en una evident i incontestable ruïna i igualment estàveu abocat a obligar-me a córrer perill. En efecte, fins que vaig estar allistat a l'exèrcit, el d'aquest món, no vaig faltar en res d'allò que era el meu deure; podeu testimoniar, fins i tot vós, justament que mai se'm va acusar de desídia o de negligència.

1 Romans 7, 23.

2 Cohelet, 1, 14.

3 Πήλου καὶ πλίνθεια. Referència a Èxode 1, 14.
4 Mateu, 7, 14. Cita no literal.


 [John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 18, 20, 22]

Lleó Filòsof (1)

La vellesa és freda i jo soc mocós

per natura. A sobre, el mes de febrer

és el més gèlid: el signe de l'Aquari,

que ara gira en conjunció amb el sol,

a certes contrades congela fins els vins

i trenca les àmfores pel fred.

La casa que habito, a més a més,

és coberta per la neu i és massa freda.

El mestral és aspre i punyent, penetrant

i tempestuós, amb bufades d'infern:

el migjorn ja no hi és pels nostres indrets.

Com pot ser doncs, amic meu, que em vegis

misèrrim, tenallat per tanta fredor,

i recomanis que em begui aigua?

Car si et faig cas, esdevindré neu

o potser calamarsa; moriré

i seré intocable pels enterramorts,

ja que els semblaré com de gel,

seduït pel teu consell refrescant.

Ves-te'n llavors a les contrades de l'Índia,

als països dels agesimbes¹ i dels blemmis²,

on diuen que la vinya no floreix,

setciències, ensenya allà el teu saber mèdic.

A nosaltres no ens cal el teu art,

si volem sobreviure i veure el sol.

1 Nom de poble que no he pogut identificar.

2 Nom de poble que els escriptors antics situen a Etiopia.

[Ed. R. Cantarella, Poeti bizantini. Vol. 1 Milà, 1948, Pàg. 147]