El sàtrapa es defensa davant el rei (1)
A la pregunta, l'eremita contestà: “Majestat, si em demaneu l'origen de la idea per la qual vaig deixar d'ocupar-me d'allò contingent de la vida per dedicar-me, anima i cos, a aconseguir la vida eterna, escolteu! Fa temps, quan encara era molt jove, vaig sentir unes paraules de bondat i redempció que em captivaren fins al fons i, com una llavor divina, el seu record, sembrat al cor, es mantingué, inseparable per sempre, fins a arrelar, brotar i donar els fruits que ara esteu veient. La força d'aquelles paraules anava en aquest sentit: Als insensats els sembla bé menysvalorar allò que és, com quelcom que no és, i perseguir allò que no és, com quelcom que és. Qui no frueix de la dolcesa d'allò que és, no podrà percebre la naturalesa d'allò que no és. Si no ho percep, com podrà prescindir-ne? Aquelles paraules deien doncs que allò que és etern i estable, és, allò contingent, la bona vida, la felicitat enganyosa, tot això no és, i això, ai Majestat, omple el vostre cor. Jo també abans perseguia aquests valors, però la força d'aquelles paraules, que em burxava l'ànima incessantment, empenyé la meva ment, la guia, a elegir allò que era millor. La llei del pecat, que combat contra la llei de la meva raó1, m'encadenava, com si amb grillons de ferro, i em tenia presoner al servei de les coses d'aquest món.
Quan Déu, Salvador nostre, en la seva magnanimitat i la bondat, va decidir treure'm d'aquella dura reclusió, em refermà la ment en superar la llei del pecat i m'obrí els ulls per tal de separar el bé del mal. Tot just aleshores, vaig percebre i veure que, vet aquí, tot allò contingent és en va, és buscar el vent2, com diu també el savi Salomó, en els seus llibres. Llavors, del cor em va caure el vel del pecat; es va dispersar la obnubilació, deguda al pes d'allò corporal, que em tapava l'ànima. Així mateix, vaig saber la raó per la qual jo era al món i que havia de tornar al Creador, aplicant-ne els manaments. Per això ho vaig deixar tot per seguir-lo i dono les gràcies a Déu, a través de Jesucrist Senyor nostre, perquè em rescatà de l'argila i de la fàbrica de maons3, de les mans del feroç, fatal, senyor de l'obscuritat, senyor del present; m'ensenyà el camí breu i fàcil per on podria arribar a abraçar, amb aquest cos de terrissa, la vida dels àngels; per tal d'assolir-la abans, vaig triar passar pel camí estret i dur4, conscient de la vanitat de les coses d'aquest món, dels seus canvis i girs imprevisibles, convençut que no es pot dir que és bo res que no sigui el bé veritable, de què lamentablement, Majestat, us vau separar. Així, jo també em vaig separar de vós, perquè havíeu caigut en una evident i incontestable ruïna i igualment estàveu abocat a obligar-me a córrer perill. En efecte, fins que vaig estar allistat a l'exèrcit, el d'aquest món, no vaig faltar en res d'allò que era el meu deure; podeu testimoniar, fins i tot vós, justament que mai se'm va acusar de desídia o de negligència.
1 Romans 7, 23.
2 Cohelet, 1, 14.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada