Lléo Magistre Querosfactes: Epitalami per a les noces de l'emperador Lleó

(Part final)

   Una rosa, un encant, pell blanca de lliri,

flòrid, garrit, és el nuvi.

  La testa cenyida de roses,

tocant la lira d'Orfeu

llanço al senyor les corones¹,

car bonic n'és l'encant.

   Primavera gentil, encanteri en l'aurora,

llum agradable, vas aparèixer a tothom².

   Agafada una rosa amb la mà,

noia, porta-la al teu dormitori³,

perquè l'amor que és amb tu

et venci amb sos justos desitjos.

   Et presentes, nena rossa i amb pell de rosa,

com superes l'encant de qui encanta amb els ulls!

   Ja he après una dansa bonica

i amant del bell cant,

i sacsejo els cabells,

amb llorer rialler a la mà.

   Dolça Penèlope, astre de la casa,

escampo per l'alcova agradoses violetes⁴.
  Eros llançant ses fletxes,

desig acoblant els sexes,

concediran el goig d'unes gemmes:

uns parts amb els dits de rosa.

   Hola dansaires, entreu, veniu, piqueu les mans,

serviu al dormitori de sostre daurat.

   Dus un buirac que flameja,

que et colpeixin fletxes ardents

per nodrir l'ànima

i endolcir cada cançó.

  Homes experts en versos amens

doneu ritme a melodies balladores⁵.

   Senyora, filla de Beats,

tens la beutat de les Gràcies:

Emoció, si algú no et sent,

és que té un cor de pedra!

1 στεφάνοις ἄνακτα βάλλων. Referència a pindàrica a Ἀλκμᾶνα στεφάνοισι βαλλω de Pítiques 8, 57.

2 ξυνοτερπὲς φάος πᾶσι φαάνθης. Referència que recorda l'homèric μάχη δ’ ἐπὶ πᾶσα φαάνθη de Il. 17, 650.

3 Παλάμαις ῥόδον λαβοῦσα / ποτὶ σὰς κόμιζε κοίτας. Referència a Jordi Gramàtic, del 6º segle, (Bergk, Poetae Lyrici Graeci, pàg. 366, 100): Παλάμαις ῥόδον λαβοῦσα / ποτὶ σὰς κόμιζε ῥῖνας

4 Ἐνίοις. Incomprensible. Optem per la lectura de Bergk, Poetae Lyrici Graeci, pàg. 1093, 54 : ἴοις.

5 ποσίκρουστα. És un mot que només utilitza aquest autor. Traduït molt diferent del Cantarella.

 [Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 561, II]

Lléo Magistre Querosfactes: Epitalami per a les noces de l'emperador Lleó

(Primera part)¹

   He despenjat la lira

de veu ben afinada,

amb la núvia a la ment,

tendra, a la dolça alcova.

   Treneu tots junts les corones, nois,

canteu amb la veu i els instruments².

Guaita el punxó de la rosa,

guaita l'esperó del desig.

Vinga, amara la flama,

inflama el desig amarat.

   Acull, senyor, la núvia de túnica llarga

als tàlems adornats de llorer i garlandes de rosa.

   Doneu-me una rosa per dur,

doneu-me una arpa a tocar,

deixa'm, tocaré com m'agrada

deixa'm, tocaré com jo vull.

   Donzella de cant melodiós, daurat branquilló,

acull aquests cants acompanyats pel cèmbal

   Mira com desig és desitjat

mira com amor és amat;

Ella rep, de les Gràcies, l'encant,

ell torna l'encant amb escreix.

   Sol, has trobat un company ple de llum,

per això ofereixo un cant amb lira daurada.

   Desitjo, desitjo dansar

desitjo picar les mans³,

cantar un cant nupcial, perquè

s'hi uneixin tots els presents.

   Esplendor colorit, flor de la pell,

fulgor del cos en mareperla.

   Cantaré amb versos sensats⁴

la icona santa de saviesa:

dels hermetismes dels savis⁵,

en canvi, se'n riuen les Gràcies.

1 Sembla haver esta compost (segons l'edició de “Poeti Bizantini” de 1992, vol. II, pag. 655) per a les noces de Lleó VI amb amb Zoe Carbonopsina (ulls lluminosos).

2  ὀργανοφώνον ἔπος.

3 κρότους ἐγείρειν. Podria ser també “suscitar aplaudiments”, però així és més lògic amb els versos anterior i posterior.

4 Λογικοῖς μέτροισι. Podria ser interpretat com “intel·lectuals”, tal com fa Cantarella (ibidem), però no em convenç.

5 λογίων σοφῶν. 

 

[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 561, II]

Miquel Psel·le: Basili II (5)

La rebel·lió de Bardes Focas (1)

   Quant a Bardes Focas, deixà el camp de batalla, tornant amb l'emperador, i era rebut amb l'escorta triomfal, entrant a formar part dels col·laboradors imperials. Així, amb la dissolució de la primera revolta, l'emperador Basili pensà de deixar d'ocupar-se de la qüestió. Però aquell mateix distanciament a la vista de tothom, fou en realitat l'inici d'incomptables problemes: Focas sens dubte gaudia de molta consideració al principi, però després, ja menys i, veient rebaixades les seves expectatives, convençut a més a més de no haver infringit en cap moment uns pactes que es mantenien ferms en allò acordat, engegà una revolta contra Basili, encara més greu i temible, acompanyat per les unitats més poderoses del seu exèrcit. De bon principi es guanyà el suport de les famílies poderoses, prenent al mateix temps actituds hostils a l'emperador, i una vegada seleccionada una milícia georgiana (homes alts fins a deu peus i de cella altiva), ja no eren sospites: vestí l'hàbit de l'usurpador, amb la tiara imperial i el seu color distingit¹. Llavors va succeir allò següent.

1 Expressió una mica confusa.

[ΜΙΧΑΕΛ ΨΕΛΛΟΥ, ΕΚΑΤΟΝΤΑΕΤΗΡΙΣ ΒΙΖΑΝΤΙΝΗΣ ΙΣΤΟΡΙΑΣ, Ed. C. Sathas, Paris 1874 (Reimpressió Hildeseim 1972) pàg. 8-9]

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 4, 12-31)

La història d'Amalasunta (epíleg)

Mentrestant Pere ja estava en camí, duent la delegació, amb el mandat de l’emperador de trobar-se amb Teodat d’amagat dels altres membres i, amb l'acord de no fer públic absolutament res d’allò que es negociés, deixar per a ell les terres de la Túscia, però aliant-se alhora en secret amb Amalasunta, per governar tota Itàlia de la manera que convingués a ambdós. Oficialment anava a negociar el contenciós del Lilibeu i les altres qüestions esmentades abans; en efecte, l’emperador no estava encara informat de la mort d’Atalaric, de l’entrada al poder de Teodat ni del que havia passat a Amalasunta. Durant el camí, Pere es trobà amb la delegació d’Amalasunta i va ser informat de la pujada al tron de Teodat. Poc després, a la ciutat d’Auló, sobre el mar Ioni, en un encontre fortuït amb gent de l’entorn de Liberi i Oplió, va conèixer els esdeveniments. N’envià doncs la informació a l’emperador i es quedà allà.

L’emperador, després d’escoltar tot això, amb l'ànim confondre els gots i Teodat, va escriure una carta a Amalasunta on explicava que faria tots els esforços possibles per rescatar-la i ordenà a Pere que no ho mantingués secret, sinó que ho donés a conèixer a Teodat i als gots. Una part dels delegats que venien d’Italia quan arribaren van relatar tots els fets a l’emperador, especialment Liberi: era una persona que destacava per rectitud i capacitat i sabia atenir-se a la veritat. Només Opili mantenia la versió segons la qual Teodat no havia fet cap mal a Amalasunta. Però, quan Pere arribà a Itàlia, Amalasunta va deixar el món dels vius. Els familiars del gots que ella havia fet matar, anaren a veure Teodat i afirmaren que la seva vida i la d’ells no estaria al segur si no es feia fora Amalasunta immediatament. Ell va cedir i aquells, desembarcats a l’illa, mataren Amalasunta¹ sense hesitar. Aquest fet creà una gran commoció entre tots els italians, els gots i la resta, perquè, com deia fa un moment, aquesta era una dona de gran valor moral. Pere aleshores féu constar davant Teodat i la resta del gots que per aquest crim esclataria una guerra sense quarter entre ells i l’emperador. Teodat, tot i els honors i les atencions que reservava als assassins d’Amalasunta, matusserament intentà convèncer Pere i l’emperador que ell en cap cas ho havia aprovat, sinó que els gots havien dut a terme aquell crim absolutament contra la seva voluntat.

1 Iordanes, “De origine actibusque Getarum”, 306: “Llavors la mare [d’Atalaric], per evitar el menyspreu dels gots per la feblesa del seu sexe, després de reflexionar-hi, va convocar el seu cosí Teodat de Túscia, on vivia com a ciutadà particular a les seves propietats, col·locant-lo al poder, en virtut del vincle familiar. Aquell, al cap d’un temps, oblidant-se del parentiu, la va treure del palau de Ravenna i l’exilià a una illa del llac de Bolsena, on després de passar-hi uns pocs dies d’amargura, va ser escanyada pels sicaris d’ell a la cambra de bany”. (Trad. S. Sanfilippo).

[Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 4, 12-31]

Procopi de Cesarea: La guerra gòtica (I, 4,1-11)

La història d'Amalasunta (5)

Mentre a Bizanci succeïa¹ això, un gran nombre de tuscis² acusaren Teodat davant Amalasunta d’abusar dels habitant de la regió i d’apropiar-se sense cap raó de les terres seves i també les dels altres; fins i tot el palau real, que els romans anomenen Patrimonium rebia el mateix tracte. Per això ella convocà tot seguit Teodat i, quan fou provada la seva culpabilitat pels acusadors, l’obligà a restituir tot allò que havia sostret, despatxant-lo sense més comentaris. Des d’aleshores va tenir com a enemic aquell home, malalt de cobdícia i que ja no podia abusar i prevaricar.

En aquella època moria Atalaric³, extenuat per la malaltia, després de vuit anys de regne. Amalasunta (ja que era destí que li aniria malament), sense tenir en compte la natura de Teodat, ni allò que li havia fet recentment, imaginava que no patiria rés de dolent per part seva si li feia algun favor important. El va fer venir i, quan arribà, amb la intenció domesticar-lo, li digué que sabia des de fa temps que el seu fill era destinat a morir en no gaires dies. De fet, havia sentit que també els metges pensaven això i ella mateixa s’havia adonat que el cos d’Atalaric s’anava esllanguint. D’altra banda veia que gots i italiotes no en tenien una bona en opinió, de qui encarnava la caiguda de nivell de la família de Teodoric; tot i així ella es preocuparia de netejar-ne la mala fama, de manera tal que això no li fos un impediment per pujar al tron. Al mateix temps la preocupava el contenciós, però pensava que si ell es trobés a afrontar els que ja l’havien acusat d'abusos, aquests no podrien comptar amb ningú a qui explicar allò que els havia passat i en canvi es trobarien amb l’hostilitat d'un rei. Així, un cop en tingués netejada la reputació, ella l’escolliria com a rei. Tanmateix havia de jurar molt solemnement que la corona seria nominalment de Teodat, però en realitat ella gaudiria d'un nivell de poder no inferior al d' abans.

Teodat quan sentí això, jurant tot el que desitjava Amalasunta, acceptà el pacte, amb un pla pervers, tenint ben clar el record del que li havia fet ella. Amalasunta, enganyada en les seves opinions i en els acords presos amb Teodat, el va fer pujar tro.

Enviant així mateix una delegació d’homes gots a Bizanci, informà Justinià d'aquells fets.

1Veure els capítols anteriors.

2Habitants de la Túscia, l'hodierna Toscana.

3Com ja hem vist, el fill d'Amalasunta.

[Ed. J. Haury, Procopii Caesarensis Opera Omnia, Lipsia, 1963, Vol. II, De bello gothico I, 4, 1-11]