(Primera part)1
He despenjat la lira
de veu ben afinada,
amb la núvia a la ment,
tendra, a la dolça alcova.
Treneu tots junts les corones, nois,
canteu amb la veu i els instruments2.
Guaita el punxó de la rosa,
guaita l'esperó del desig.
Vinga, amara la flama,
inflama el desig amarat.
Acull, senyor, la núvia de túnica llarga
als tàlems adornats de llorer i garlandes de rosa.
Doneu-me una rosa per dur,
doneu-me una arpa a tocar,
deixa'm, tocaré com m'agrada
deixa'm, tocaré com jo vull.
Donzella de cant melodiós, daurat branquilló,
acull aquests cants acompanyats pel cèmbal
Mira com desig és desitjat
mira com amor és amat;
Ella rep, de les Gràcies, l'encant,
ell torna l'encant amb escreix.
Sol, has trobat un company ple de llum,
per això ofereixo un cant amb lira daurada.
Desitjo, desitjo dansar
desitjo picar les mans3,
cantar un cant nupcial, perquè
s'hi uneixin tots els presents.
Esplendor colorit, flor de la pell,
fulgor del cos en mareperla.
Cantaré amb versos sensats4
la icona santa de saviesa:
dels hermetismes dels savis5,
en canvi, se'n riuen les Gràcies.
1 Sembla haver esta compost (segons l'edició de “Poeti Bizantini” de 1992, vol. II, pag. 655) per a les noces de Lleó VI amb amb Zoe Carbonopsina (ulls lluminosos).
2 ὀργανοφώνον ἔπος.
3 κρότους ἐγείρειν. Podria ser també “suscitar aplaudiments”, però així és més lògic amb els versos anterior i posterior.
4 Λογικοῖς μέτροισι. Podria ser interpretat com “intel·lectuals”, tal com fa Cantarella (ibidem), però no em convenç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada