Barlaam i Ioasaf: Llibre quart (1)

El prohom cristià i els envejosos

  Hi havia un prohom a la casa real, responsable de les qüestions més importants, que era bona persona i un fidel devot; obrava per la seva salvació, fent-ho més bé que podia, però d'amagat, per por del rei. Per això certes persones, que en tenien enveja per la seva familiaritat amb el sobirà, meditaven desacreditar-lo: era la seva preocupació. Doncs bé, un dia que el rei va sortir a una batuda de caça amb la seva escorta, entre els seus companys de caça hi havia també aquell home de bé. I mentre passejava a soles va passar – jo crec, per un designi superior – que entre els matolls va trobar un home tirat al terra, greument ferit a un peu per un animal feroç. Aquell home, quan el va veure, el suplicà que no se'n anés, i que tingués pietat per la seva desgràcia duent-lo a casa, afegint a més a més: “Potser no m'has trobat en va o del tot sense un profit.” I aquell gran home li respongué: “Jo et portaré perquè és bo pel fet en si mateix i et procuraré tota l'ajuda que pugui. Però, quin profit dius que obtindré de tu?” I el pobre malferit: “Jo soc un que cura paraules, quan hi ha paraules o discursos lesionats o deteriorats, jo els curo amb els fàrmacs apropiats, perquè la malaltia no empitjori.” L'home devot no donà en tot cas importància a aquelles paraules: servint-se de la seva autoritat, ordenà de dur-lo a casa i no li va fer faltar les cures que calien. Però els envejosos i maldients, de qui ja hem dit, traient a la llum l'agre ressentiment que nodrien de fa temps, acusaren l'home davant el sobirà del fet que no només havia abandonat el culte als déus i s'havia convertit al cristianisme, oblidant-se de la seva amistat amb el rei, sinó que fins i tot, mentre confonia la plebs i es guanyava els favors de tothom, tramava un complot contra la la sobirania del monarca. “Però si us voleu assegurar,” deien, “que la nostra versió dels fets concorda totalment amb la realitat, reuniu-vos a soles amb ell i, per posar-lo a prova, digueu-li que voleu ser cristià, deixant la religió dels pares, i abraçar la regla monàstica que heu estat perseguint en passat, cosa que considereu, direu, molt equivocada.” Aquestes persones que al·legaven amb tanta animositat contra aquell home coneixien la natura bonhomiosa del seu ànim, és a dir sabien que, en sentir el rei dient això i demanant-li l'opinió sobre les qüestions del cel, l'aconsellaria de no dubtar davant una decisió tan bonica, i així ells podrien veure confirmades les seves afirmacions.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg.  36, 38]