Ja ha passat la flor tendra,
ara és el temps de la sega,
la moira, em crida a la pols,
n'amuntega un cúmul a la tomba.
I, finalment, sóc jo i res més,
un altre cop, una mera partícula,
una remor a la mercè de la brisa,
un nou passatemps de les sorres.
O Déu, concedeix-me,
per la vida que em resta,
de seguir la sola l'única via
perfecta dels teus manaments.
[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 641, I]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada