Teofilacte Simocatta: Històries (I, 1)

El testament de Tiberi

Quan l'adéu a aquest món de l'emperador Tiberi era ja inevitable, obeint a les lleis universals de la natura, car a la malaltia s'hi havia afegit la bilis negra¹, com solen definir-la els metges², Maurici va rebre la proclamació, sent elevat a la dignitat imperial, i malgrat ser molt jove per vestir-se amb la púrpura, assumí l'enorme poder dels emperadors.

Tiberi es va fer portar de pressa al pati imperial a l'aire lliure -unit a la sala de molts sofàs del palau per un vestíbul i un atri molt coneguts-, convocà el qui ocupava el tron episcopal (Joan³ era en aquell moment el timoner de l'església) i reuní l'assemblea de les autoritats religioses, els llancers, la guàrdia del cos, tots els funcionaris de les oficines imperials i, com no, els notables del país.

És cert que ell no parlà amb els presents, però nomenà Joan com a portaveu de l'emperador, un orador hàbil, expert en dret romà que, amb eloqüència esmolada, elevava els decrets imperials a l'alçada del pensament de l'emperador. Era allò que els romans, en el seu idioma, anomenen quaestor⁴. Estava doncs present l'emperador a l'elecció del successor, acompanyat per Constantina, la seva filla, que havia unit al destí i a la vida de Maurici, i abans de la votació confià a l'assemblea aquestes reflexions:

“Romans - paraula plena de fama i d'honor escampada entre els pobles, pel seu renom a la boca de tothom, com a elogi-, ens amenacen avui els turments mortals de les preocupacions: n'hi ha unes que m'empenyen a tractar de la millor manera les qüestions del moment, d'altres m'angoixen amb la separació que representa mort, i m'animen a encomanar al Creador la valoració dels fets de la meva vida.”

“La llibertat confiada de fa uns anys és tímida avui, perquè, òbviament, els daltabaixos empaiten més qui deté els màxims càrrecs. En tot cas, les penes més grans i agudes tenen que veure amb el govern, és a dir, no tant sobre com deixar-lo així, de prompte, sinó com llegar-lo amb èxit, car no em fou concedit perquè jo pogués gaudir d'una alta posició o satisfer les meves necessitats materials.”

“Sento la pressió de la natura i del destí. El govern, les filles i l'esposa alhora tenen unes exigències. El primer cerca un líder competent, ella un cuidador atent i honrat de la seva vellesa, i elles qui les guiï per la seva edat encara immadura i la fragilitat natural de les dones. Per efecte de la malaltia, m'estic allunyant sovint de la natura, eludint-ne els lligams, oblidant-me de les filles i de l'esposa, convençut com estic d'estar a punt de morir i de ser alliberat d'aquesta responsabilitat. Però de seguida soc presa de la preocupació inexorable pel govern: la lluita no és només per mantenir el poder un cop que en som investits, sinó també per traspassar-lo amb èxit en herència a algú altre. Els successors han de ser millors que els governants anteriors, aportant les seves pròpies rectificacions als actes de qui es va equivocar, si no, vull dir, es perd autoritat, per culpa d'uns fonaments més febles que suporten el govern.”

“Tot i que questes consideracions ens esgoten la ment, la Providència, artesana experta, ens ajuda en les dificultats, oferint, ella i nosaltres, una sola solució, i ens mostra qui regnarà, pujant al vaixell del poder: Maurici, aquí al meu costat, persona de grans mèrits, que ha fet seus tots els importants reptes de l'imperi romà, tot una garantia de sentit comú en el maneig del poder. Avui el veureu investit emperador i estic tant convençut d'aquesta decisió cabdal (i no he perdut l'enteniment) que, a més a més de l'imperi, li confio la meva filla. Deixant-vos la confiança que ve d'una tan gran assegurança natural, m'emporto com a viàtic aquesta satisfacció per al llarg viatge que sabeu.”

“Vosaltres sou els meus testimonis fidedignes d'aquest acord únic, des de la vostra experiència de quan hem portat les regnes de l'imperi i ell ha cavalcat al costat nostre amb molt criteri.”

“I vós, Maurici, feu del vostre regnat l'epitafi més bonic en meu honor. Decoreu el meu mausoleu amb la vostra excel·lència i no traïu les expectatives de qui va creure en vós, sense desconsiderar les vostres capacitats ni oblidar la vostra noblesa d'ànim. Agarreu amb intel·ligència la brida de l'imperi i aguanteu amb saviesa el timó del poder. El poder de l'emperador és un bé sublim i insegur: pot aixecar el genet i en la seva lògica pujar-lo al cel d'una bufada. Teniu en compte que no sou el més savi, per bé el destí us ha reservat el màxim, per sobre de qualsevol altre. Perseguiu l'aprovació dels súbdits, no pas la por i, en comptes de l'adulació, respecteu-ne la desaprovació, com a mestra incomparable: el poder sense crítica tampoc no aprèn. La justícia us sigui consellera abans que els vostres ulls i governi les activitats diàries. Com que sou savi, per vos ha de ser igual vestir-vos de púrpura que fer-ho amb una tela barata, i heu de pensar que la corona no tindrà més valor que uns pedrolins de la platja. Odiós és l'esplendor de la púrpura i és bo recomanar a qui governa, de moderar-se en l'èxit i no exaltar-se ni tornar-se arrogant en la trist indumentària de l'emperador. El ceptre de l'imperi no exigeix exercir el poder entre els plaers, sinó ser servidor entre els honors.”

“La sensibilitat ha de moderar l'ira, i la por, la prudència. La naturalesa ha donat uns cabdills fins a les abelles i reforça l'abella reina amb un fibló i, amb això, d'alguna manera en referma el domini instintiu, per poder picar qui no estigui executant les ordres correctament. Però el seu no és un fibló “de tirà”, més aviat és d'utilitat pública, equitatiu. Imitem doncs la naturalesa, si més no, fins que la lògica no ens pugui aportar quelcom encara millor. Jo proposo això. Vós, tindreu l'autoritat imparcial en la vostra opinió, com un jutge, que ha de reconèixer els mèrits i menysprear la maldat.”

Quan l'emperador acabà el discurs, els presents estaven plorant a llàgrima viva, uns s'afligien per la pena, per tenir-hi un lligam afectiu evident; altres, es planyien per compassió: l'adversitat ama fer els espectadors partícips del dolor.

L'emperador aixecà llavors la corona i la capa doble de púrpura i en vestí el Cèsar⁵. Va córrer un fort brogit d'aprovació entre el poble: hi havia qui estava entusiasmat amb l'elecció feta per l'emperador i colpit pel seu sentit comú; algú altre admirava l'elegit per postular-se per a tan alta responsabilitat; però tothom estava extasiat amb Déu, impulsor d'aquells fets, i inspirador de les decisions de tots dos. Quan ja s'havia complert el gran i extrem objectiu de l'emperador i s'havien celebrat els ritus de proclamació segons les consuetuds imperials, Tiberi se'n tornà a ajeure's.

1 μελαίνη χολή. Segons Teòfanes (256, 11-13), la malaltia de Tiberi va ser provocada per menjar un plat de mores.

2 παισὶν ἰατρῶν.

3 Joan IV Nesteutes (582-594).

4 Κυαίστωρ: Quaestor Sacri Palatii: cap del consistori imperial i ministre de justícia.

5 El Cèsar és en època tardoimperial i bizantina el designat a la successió.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 39-43)