Mira on corres, atura't,
mira com estàs assetjat pel podrit,
per més que corris
no fugiràs de la tomba
Fet i fet, el món és com pols,
boira, tempesta, cendra.
L'univers, com el vent,
recorda una bufada.
La terra m'amagà a ses entranyes
i ja no dic cap paraula:
el podrit em trava la llengua
i ha escampat els meus membres.
Qui ha inventat els turments?
qui ens ha cavat la tomba?
qui ens ha compost el plany?
L'odiós Adam, la bellesa d'Eva.
Tu, resplendor perenne de l'aurora,
Crist, salva'm dels cúmuls de cadàvers a les fosques.
Llençà el meu cos exànime,
s'endugué l'ànima al cel,
per presentar a Déu l'inventari
precís dels meus actes.
Escolta, quin increïble miracle!
Com una espiga verda, Déu
de nou em recollirà de terra,
d'allà abaix, a mi, la pols que veus.
El temps corre, què cerques?
El jutge, guaita, és a prop
per a castigar-te amb justícia
per tot el que has fet.
Pare, Déu pare meu,
que ets amo del respir de tothom
que vas crear amb tes mans,
neteja'm, salva'm del càstig.
Com faré que no cremi,
ai, amb l'onada abrusadora
la porqueria que m'he procurat?
He fet obres de palla1.
1 καλάμης γὰρ ἔσχον ἔργα: referència a Isaïes 1,31: "El qui anava confiat serà com palla, i les seves obres seran la guspira: cremarà tot plegat, i no ho apagarà ningú."
[Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 664]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada