Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 390-430)

Final de la narració de Cratandre

“És sorprenent i extraordinari això que dius”, va dir Dosicles, “el foc va entendre que no havies comès l'homicidi i no et va cremar!”. “No era obra de la caldera, sinó de la dea,” digué Cratandre. Com que no m'havia passat res, un cop tornat al seu lloc, Crató, amb més confiança, digué: 'Mireu, homes irreprotxables del jurat, com el foc ha pres la decisió encertada i ens lliura, ni calcinat ni cremat, el jove innocent d'homicidi, condemnant, en el fons, el seu acusador.' A aquestes paraules s'aixecà una cridòria indistinta de la gentada present, que alhora desaprovava l'acusador Androcleu i feia ressonar el seu elogi per a nosaltres.

Així, un cop aixecada la sessió, me'n vaig tornar a casa amb Crató. Però ja no podia continuar vivint a Xipre d'on s'havia esvaït l'encant de Crisocroe i vaig pensar exiliar-me, marxant lluny. Vaig anar doncs a la platja el capvespre i trobat tot seguit un vaixell de càrrega que acabava de treure les amarres de proa, vaig agafar el camí de l'exili.

Però, quan ja sortia el Portador de llum, aclarint amb les seves teies els alts cims de les muntanyes, l'estol de bàrbars vingué a l'abordatge i, duent nombroses naus robades, s'apoderà, de la càrrega i també del vaixell, que navegava rumb al desastre¹, amb tots els seus homes. Es dirigiren després al seu territori i, un cop tancats els presoners a les masmorres (vull dir, aquest calabós que compartim tu i jo), tornaren a sortir cap un nou saqueig. I això és tot allò meu, foraster company de presó. Ara explica les teves desgràcies.” “Ara” digué Dosicles “no és el moment per mi d'explicar, mes, si et sembla, posant les cames al terra, alleugerirem les nostres grans penes amb el son, car ja som al tercer cant del gall.”

1 És per a traduir el δυστυχώς πλεοῦσαν.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 390-430]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (1)

Ioasaf cerca respostes

   Mentrestant, el fill del rei, de qui, des de bon principi, narra la història, tancat al palau construït expressament per a ell, arribà a la joventut rebent una educació del màxim nivell, segons els principis etíops i perses. No era menys formós en l'esperit que en el físic i, intel·ligent i sensat com era, destacava per tot tipus qualitats positives, proposant unes qüestions de ciències naturals als seus propis mestres, que ells mateixos es meravellaven de la intel·ligència i perspicàcia del jove i fins i tot el rei provava estupefacció per la seva bellesa exterior i enteresa moral¹.

   El rei ordenà així mateix a qui vivia amb el jove que en cap cas se l'informés de les penes de la vida i que tampoc se li expliqués que la mort pren el lloc als plaers terrenals. Però nodria unes expectatives injustificades, ja que intentava, com fins i tot en diu la dita, colpir el cel amb una fletxa². I com podria la mort passar desapercebuda a la naturalesa humana? Bé doncs, no passà desapercebuda tampoc al jove. Amb la seva intel·ligència amarada de saviesa, el jove es preguntava per quina raó el pare havia decretat el seu aïllament i havia prohibit a tothom de tenir-hi contacte: sabia, en el fons, que això no podia que ser decisió del seu pare. Amb tot, no gosava fer-li la pregunta: d'una banda, pensava que això era inversemblant, que el seu pare no es preocupés pel seu bé i, d'altra banda, veia que si això era decisió del seu pare, encara que li ho preguntés, ell no li hauria explicat la veritat. Per la qual cosa decidí demanar informació d'aquestes qüestions a unes altres persones i no al seu pare.

   Com que amb un dels seus mestres hi tenia una amistat i una confiança especials, més que amb la resta, després de fer-se'l encara més amic i fer-li demostracions d'estimació amb magnífics regals, li preguntà amb quina finalitat el rei el tenia reclòs en aquell castell, i afegí:

   “Si m'ho expliques tot, tindràs un càrrec per sobre de tots els altres, i faré un pacte amb tu d'amistat eterna.”

   L'institutor, que també era persona de sentit comú, veient la intel·ligència del noi i la seva extrema maduresa i que no li causaria cap problema, li ho explicà tot, fil per randa: la persecució dels cristians decretada pel rei, especialment la dels monjos que havien estat bandejats d'aquelles terres, i li explicà a més a més les prediccions fetes pels astròlegs quan ell va néixer, tot afegint:

   “Perquè, un cop que n'escoltessis la doctrina, no hi optessis en detriment de la nostra fe, el rei va fer de manera que no tinguessis contacte amb molta gent, sinó amb poques persones i donà l'ordre de no parlar-te dels dolors de la vida.”

   Escoltà aquelles paraules el jove i decidí de no parlar de res més. El verb de salvació li havia tocat el cor i la gràcia de l'Esperit intercessor havia començat a obrir-li els ulls del pensament, tal com ho pot demostrar la continuació de la història.

   El rei i pare seu venia sovint a fer-li visita (car l'estimava enormement) i un dia el fill li digué:

   “Majestat, fa temps que vull que m'expliqueu, per què una pena perpètua i una angoixa contínua em consumeixen l'ànima”.

   El pare, que havia sentit una punxada al cor per aquelles paraules, li digué:

   “Digues-me, fill estimadíssim, quina és la pena que et tenalla? Intentaré que es torni joia.”

   El noi li respongué:

   “Quin sentit té la meva reclusió? És a dir el fet que em tingueu tancat entre muralles i portes, obligant-me a ser del tot inaccessible i invisible per tothom?”

   I el pare digué:

   “No vull que vegis alguna cosa que provoqui repulsió en el teu cor o que et trenqui la felicitat, car el meu fi és que passis tota la vida en el luxe, la felicitat i el bon humor”.

   “Però tingueu ben clar, Majestat,” diu el fill al seu pare, “que en aquest sentit no estic vivint en la felicitat i el bon humor, ans en l'aflicció i l'angoixa, tant que fins i tot el menjar i la beguda em semblen dolents i agres. El fet és que vull veure tot allò que hi ha fora d'aquestes portes. Si doncs no voleu que jo visqui en el dolor, ordeneu que pugui anar on vulgui, fent gaudir la meva ànima mirant allò que no he mirat fins ara.”

1 τὸ τῆς ψυχῆς κατάστημα.

2 És una dita bastant documentada per diversos reculls paremiològics (entre d'altres. la Suda, ει 300) i per alguns autors tardoantics (Joan Crisòstom i Libani).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 48, 50, 52, 54]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 311-389)

Continua la narració de Cratandre

I això restà així fins quan, exactament el novè dia, el pare de la pobre morta, acomiadat el dol, es presentà davant el jutge¹ al tribunal i em denuncià d'assassinat. Amb totes dues parts presents (d'una banda, Crató, Estale i jo i, de l'altra, Mirtale i Androcleu), és Androcleu a parlar primer, amb aquestes paraules: 'Senyors del jurat, defensors del bé, encarregats de la Justícia, protectors dels déus, hauria estat bo per a mi, sí, bo i convenient, restar a casa meva, ja que pensava que era millor quedar-m'hi a pensar sobre les meves qüestions que fer discursos de rètor. No perquè ho considerés una activitat indigna (què hi ha millor que la justícia?), sinó perquè tinc per detestable, odiosa i abominable la xerrameca pròpia dels plets. Peró com que el peó² del Destí voluble, movent-se de manera estranya i girant-se en contra nostre, ens ha empès pel camí de l'horror i ens demana, a nosaltres, amants de la vida tranquil·la, de presentar-nos al tribunal i al judici, encara que a desgrat, ja em teniu aquí davant del tribunal i parlaré.

Tenia una filla que es deia Crisocroe, bonica d'aspecte, sí, bonica i verge, a punt per casar-se, ben preparada per a la unió conjugal. El lladre aquest l'ha matat amb una pedra, penetrant de nit a casa meva. I ara està aquí, que expliqui el fet pel qual, de manera criminal, va cometre assassinat contra nosaltres. Li tocarà segurament la mort per lapidació, per haver colpit, desgraciat, amb una pedra la noia desgraciada.'

Quan acabà de parlar, em disposava a dir doncs que estava d'acord amb les paraules de qui m'acusava i donava fe que els fets havien estat segons la seva versió³, però Crató m'agafà la paraula i digué: 'Senyors jutges, homes justos, crec que és correcte, i d'acord amb les lleis, prestar atenció a ambdues parts, per això el sant Judici us ha concedit judicar i donar el vot amb consciència. Heu sentit les paraules d'Androcleu, escolteu i jutgeu ara les meves.

L'homicida -si més no per Androcleu- que va ser generat pels meus lloms dissortats, ha dut fins ara una vida impecable, no embrutada per l'assassinat, sense robatoris ni qualsevol acció deshonesta o reprovable per les lleis: o és que algú n'ha fet denúncia? Ja que el noble, l'honorable Androcleu, ell que estima el silenci i la vida apartada, pel seu desmesurat amor, ens ha inundat amb un riu de paraules, obrint els llavis i esbatanant la boca i, oblidant-se gairebé del silenci, imputa falsament l'homicidi a Cratandre i acusa ciutadans innocents: que vingui el foc aleshores a decidir la sentència i ens doni l'opinió perfecta.

Ja que soc testimoni, pel foc que dóna fe i per Selene, divina i verge, que Cratandre és aliè a l'homicidi, que vinguin els guardians del temple, que encenguin la flama set cops més calenta⁴. Mireu, que Cratandre travessi la flama i si és un lladre i un homicida, que el foc se'l treballi i que mori (odiaria un fill culpable d'homicidi), i si no és un homicida, que en surti il·lès .'

Quan Crató, cridant força, acabà de dir això, el jurat s'havia convençut que havia parlat amb bon criteri. Els guardians doncs van encendre la pira i intimaren a l'homicida d'apropar-s'hi. Aleshores fins i tot vaig passar pel bell mig de les flames, caminant pel foc, i em vaig quedar sense cremar allà dins.”

1 Βῆμα és el banc: el del jutge i el de l'acusat.

2 πεσσός Com una peça d'un joc tipus escacs, molt popular en l'antiguitat. Creiem és millor aquesta solució que traduir-lo “pedra”com fa Conca, forçant la metàfora πεσσός/pedra.

3 F. Conca (Il Romanzo bizantino del XII secolo pàg 83, nota 14) observa: “El tema de l'autoacusació retorna també a la narrativa tardoantiga: en Caritó I, 5, 4-5 Querees demana ser condemnat i no de manera diferent es comporta Cariclea en Heliodor VIII, 8, 4-5.”

4Ἐπταπλασίως. És una referència a Sept. Daniel 3, 19.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 311-389]

Jordi Gramàtic: Epitalami (segon)

Em poso a dansar,

tocant amb les cordes flexibles

un epitalami bonic,

el primer do de la vida.

“Què?” em deia algú, “eres¹

conegut com expert del camí de la cítara

i, durant tant de temps, has deixat

els dards² sense els plectres?

Que et convenci l'amor que ella sent,

que et convenci, afortunat, a cantar

un amic que va cap al llit

junt amb la sàvia consort.”

Això he sentit i, tot d'una,

he tret la lira del clau³:

vull cantar⁴ tot allò

que la vida em demana.

D'on seria doncs l'inici

del treball heliconi?

De qui parlaré primer, fent cas a la norma?

[falta un vers]?

Potser d'algú no tan important

com els pares, o ton pare o ta mare,

que duu la glòria dels versos

i honora antigues costums?

És el temps d'explicar-ho,

però evito ser llarg i tediós⁵,

car fins tan sols una hora del dia

és temps perdut, pels amants.

Adreçades poques paraules

a la noia, motiu de les meves cançons,

deixaré de tocar melodies

durant tota la festa.

Ets esposa amable,

casada a un consort

prudent de caràcter,

segueix-lo, n'és digne.

Gaudeix, doncs, beata,

del noble connubi

i, quan sigui el temps,

que puguis nodrir un nen entre els braços.

1 La puntuació és la de Ciccolella i no pas la de Matranga i Bergk.

2 Els dards d'Amor.

3 Ἀπὸ πασσάλου ... καθεῖλον. El model homèric: Od. 8, 67 ἐκ πασσαλόφι κρέμασεν φόρμιγγα λιγεῖαν, i pindàric: Ol. 1, 17 δωρίαν ἀπὸ φορμίγγα πασσάλου λάμβαν`...

4 μέλπειν. Seguim Ciccolella, en comptes de l'improbable πέλπειν de Matranga.

5 Lit.: evito el tedi causat per la llarga estona.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 574]

Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 270-310)

Plany de Cratandre per Crisocroe

D'amagat, darrera el portal, vaig escoltar el plany tètric d'Androcleu, que gemegava així del profund del seu cor. Vaig tornar cap a les terres paternes i, tombat al llit, cridant del fons de l'ànima amb la mateixa amargor, vaig replicar als laments del pare de la noia: 'Estàtua admirable, ninona, oh bellesa, capaç d'atreure els déus i tot, fer-los baixar del més alt de la volta del cel i obligar-los, segur, als teus capritxos. Te'n has anat abans d'hora, verge Crisicroe, deixant Cratandre mort amb vida. Te n'has anat, bella imatge per qui et contemplava, bon presagi per qui t'observava. Estàs morta, esfumant-te abans de temps; nosaltres en tot cas (ah, el Destí inhumà!) som l'origen de la teva mort, noia meva. Quan el desgraciat, l'odiós Lesti amenaçava matar-me, t'has fet escut, emportant-te la mort amb una pedrada, has afrontat la mort amb fermesa en lloc de qui estimaves.

Ah, pare infeliç d'una noia infeliç, vaig treure la vida, la preuada vida al teu branquilló, la teva poncella. Dóna'm la culpa de la mort de la teva filla, denuncia'm davant el jutge, demana una sentència, tirant-me i arrossegant-me fins al tribunal i reclamant la venjança conforme a la llei. S'estableix, tal com deies abans, que qui dóna pedrades rebi pedrades. Puc acceptar la mort amb la pedra perquè per una pedra ha mort Crisocroe. A mi sol, m'ha de matar la mà de Lesti que per desgràcia ha matat la noia. Denuncia'm com a assassí sense dilacions, ja que tinc pressa d'arribar allà on ja està ella. Com que els lligams del matrimoni no han unit Cratandre amb la teva filla, que sigui la mort, doncs, a unir els infeliços en la penosa unitat d'una relació desgraciada.'

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 270-310]