Em poso a dansar,
tocant amb les cordes flexibles
un epitalami bonic,
el primer do de la vida.
“Què?” em deia algú, “eres1
conegut com expert del camí de la cítara
i, durant tant de temps, has deixat
els dards2 sense els plectres?
Que et convenci l'amor que ella sent,
que et convenci, afortunat, a cantar
un amic que va cap al llit
junt amb la sàvia consort.”
Això he sentit i, tot d'una,
he tret la lira del clau3:
vull cantar4 tot allò
que la vida em demana.
D'on seria doncs l'inici
del treball heliconi?
De qui parlaré primer, fent cas a la norma?
[falta un vers]?
Potser d'algú no tan important
com els pares, o ton pare o ta mare,
que duu la glòria dels versos
i honora antigues costums?
És el temps d'explicar-ho,
però evito ser llarg i tediós5,
car fins tan sols una hora del dia
és temps perdut, pels amants.
Adreçades poques paraules
a la noia, motiu de les meves cançons,
deixaré de tocar melodies
durant tota la festa.
Ets esposa amable,
casada a un consort
prudent de caràcter,
segueix-lo, n'és digne.
Gaudeix, doncs, beata,
del noble connubi
i, quan sigui el temps,
que puguis nodrir un nen entre els braços.
1 La puntuació és la de Ciccolella i no pas la de Matranga i Bergk.
2 Els dards d'Amor.
3 Ἀπὸ πασσάλου ... καθεῖλον. El model homèric: Od. 8, 67 ἐκ πασσαλόφι κρέμασεν φόρμιγγα λιγεῖαν, i pindàric: Ol. 1, 17 δωρίαν ἀπὸ φορμίγγα πασσάλου λάμβαν`...
4 μέλπειν. Seguim Ciccolella, en comptes de l'improbable πέλπειν de Matranga.
5 Lit.: evito el tedi causat per la llarga estona.
[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 574]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada