Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 311-389)

Continua la narració de Cratandre

I això restà així fins quan, exactament el novè dia, el pare de la pobre morta, acomiadat el dol, es presentà davant el jutge¹ al tribunal i em denuncià d'assassinat. Amb totes dues parts presents (d'una banda, Crató, Estale i jo i, de l'altra, Mirtale i Androcleu), és Androcleu a parlar primer, amb aquestes paraules: 'Senyors del jurat, defensors del bé, encarregats de la Justícia, protectors dels déus, hauria estat bo per a mi, sí, bo i convenient, restar a casa meva, ja que pensava que era millor quedar-m'hi a pensar sobre les meves qüestions que fer discursos de rètor. No perquè ho considerés una activitat indigna (què hi ha millor que la justícia?), sinó perquè tinc per detestable, odiosa i abominable la xerrameca pròpia dels plets. Peró com que el peó² del Destí voluble, movent-se de manera estranya i girant-se en contra nostre, ens ha empès pel camí de l'horror i ens demana, a nosaltres, amants de la vida tranquil·la, de presentar-nos al tribunal i al judici, encara que a desgrat, ja em teniu aquí davant del tribunal i parlaré.

Tenia una filla que es deia Crisocroe, bonica d'aspecte, sí, bonica i verge, a punt per casar-se, ben preparada per a la unió conjugal. El lladre aquest l'ha matat amb una pedra, penetrant de nit a casa meva. I ara està aquí, que expliqui el fet pel qual, de manera criminal, va cometre assassinat contra nosaltres. Li tocarà segurament la mort per lapidació, per haver colpit, desgraciat, amb una pedra la noia desgraciada.'

Quan acabà de parlar, em disposava a dir doncs que estava d'acord amb les paraules de qui m'acusava i donava fe que els fets havien estat segons la seva versió³, però Crató m'agafà la paraula i digué: 'Senyors jutges, homes justos, crec que és correcte, i d'acord amb les lleis, prestar atenció a ambdues parts, per això el sant Judici us ha concedit judicar i donar el vot amb consciència. Heu sentit les paraules d'Androcleu, escolteu i jutgeu ara les meves.

L'homicida -si més no per Androcleu- que va ser generat pels meus lloms dissortats, ha dut fins ara una vida impecable, no embrutada per l'assassinat, sense robatoris ni qualsevol acció deshonesta o reprovable per les lleis: o és que algú n'ha fet denúncia? Ja que el noble, l'honorable Androcleu, ell que estima el silenci i la vida apartada, pel seu desmesurat amor, ens ha inundat amb un riu de paraules, obrint els llavis i esbatanant la boca i, oblidant-se gairebé del silenci, imputa falsament l'homicidi a Cratandre i acusa ciutadans innocents: que vingui el foc aleshores a decidir la sentència i ens doni l'opinió perfecta.

Ja que soc testimoni, pel foc que dóna fe i per Selene, divina i verge, que Cratandre és aliè a l'homicidi, que vinguin els guardians del temple, que encenguin la flama set cops més calenta⁴. Mireu, que Cratandre travessi la flama i si és un lladre i un homicida, que el foc se'l treballi i que mori (odiaria un fill culpable d'homicidi), i si no és un homicida, que en surti il·lès .'

Quan Crató, cridant força, acabà de dir això, el jurat s'havia convençut que havia parlat amb bon criteri. Els guardians doncs van encendre la pira i intimaren a l'homicida d'apropar-s'hi. Aleshores fins i tot vaig passar pel bell mig de les flames, caminant pel foc, i em vaig quedar sense cremar allà dins.”

1 Βῆμα és el banc: el del jutge i el de l'acusat.

2 πεσσός Com una peça d'un joc tipus escacs, molt popular en l'antiguitat. Creiem és millor aquesta solució que traduir-lo “pedra”com fa Conca, forçant la metàfora πεσσός/pedra.

3 F. Conca (Il Romanzo bizantino del XII secolo pàg 83, nota 14) observa: “El tema de l'autoacusació retorna també a la narrativa tardoantiga: en Caritó I, 5, 4-5 Querees demana ser condemnat i no de manera diferent es comporta Cariclea en Heliodor VIII, 8, 4-5.”

4Ἐπταπλασίως. És una referència a Sept. Daniel 3, 19.

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 311-389]