Teodor Prodrom: Rodante i Dosicles (I, 431-515)

Mort de Nausicrates

Dosicles i Cratandre, els estrangers, ajaguts al terra tou com un llit, dormiren fins a l'aurora. Mistil llavors (era el nom del cap dels pirates) surt de la seva dolça casa i ordena als seus bàrbars de portar-li els presoners sota custòdia. Gobries va doncs a la presó, en treu corrents els presoners i els duu davant Mistil, el rei.

El cap dels pirates mirà Dosicles i tot seguit girà l'ull cap a Rodanta, no podia haver quedat més parat¹: l'un i l'altra eren bonics d'aspecte. Atordit per l'encant del rostre va dir: “Aquesta parella tan bonica i aquest,” indicant Cratandre, “Gobries, torna'ls al calabós, els lliuraré als déus com a guardians del temple. Aquest vell ploraner, (segur que plora i tremola per la por que el degollin)” indicant Stratocleu, “envia'l al seu país, alliberat del dur destí de l'esclau. Aquells quatre, capcots, mariners, pel que sembla, mata'ls i dóna'n la sang per beure als déus. Qui se salva per la providència dels déus, un cop a casa seva, és bo que doni ofertes² d'agraïment per a qui l'ha salvat. Als déus pelàgics els encanta beure la sang dels navegants que travessen el mar. Tots els altres, si són rescatats pels pares o els germans o els fills estimats, que se'n tornin a casa, i si no, que coneguin un destí d'esclaus.”

Després de donar aquestes ordres a Gobries, passà a repartir el botí, pagant vint mines a cada home, tot quedant-se'n primer vuitanta per a ell (quan repartia seguia aquest criteri). Les imatges dels déus rodis les va col·locar totes al temple de Selene.

Stratocleu, per ordre de Gobries, agafà el camí cap a casa mentre els quatre dissortats mariners, queien degollats per la fulla de Gobries: abans, havien plorat llàgrimes amargues pels pares, fills i consorts. Un havia esclatat en plors pel pobre fill petit, recent nascut i que encara s'alimentava de llet; un altre plorava, xisclava i gemia del profund pel vell pare; un altre misèrrim es planyia per la seva companya, bella i jove esposa d'un marit novell.

Però Nausicrates, amb decisió i sense plors, anava segur al suplici³, com si anés a prendre unes copes, i deia amb sincera alegria: “Adéu, banquets i festes de la meva vida, fins a la més rica de les taules: ple de vosaltres fins a la sacietat, Nausicrates baixa content a la casa d'Hades, coneixerà també les festes que fan els morts i en veurà els tiberis.” Així va dir i, reclinant el coll, continuà “Ara travessa'm amb l'espasa⁴, Gobries, aquí tens Nausicrates, preparat al suplici.” Aleshores, Gobries desembeinà l'espasa i matà misèrrimament el bell Nausícrates. Ara bé, qui havia estat present al suplici, sense excepcions, quedà impressionat d'aquell mort i del seu cor impàvid.

Cratandre i Dosicles, i aquest amb la seva noia estimada, se'n van tornar a la presó. Cratandre doncs diu a Dosicles: “Que els déus es preocupin dels nostres problemes (sí, Dosicles, perquè als déus els importa tothom), però tu explica'ns el teu cas i compleix les promeses d'abans.” “Jove foraster coetani meu⁵, em demanes, i ho sé, plors i rius de llàgrimes,” respongué Dosicles, amb paraules ploroses, “ens fas recordar coses passades; en tot cas (què podríem soportar per un amic que ens ho demana?) que ara comenci la història.

[FI DEL LLIBRE PRIMER]

1 Lit.: no sabia quina mena de cosa el deixaria més parat.

2 Es considera θύειν en sentit absolut, diversament de Conca.

3 Més literalment seria “cap al sacrifici”, que és precisament això que s'està duent a terme.

4 Σπαθίζω. És una paraula que no té aquest sentit en autors clàssics i tardoimperials.

5 Seguim Markovich (συννεώτερε) i no pas Conca (συννεωκόρε).

[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 431-515]

Joan de Gaza: Composició presentada el dia de les roses als seus alumnes (segona part)

Fills¹, perquè no m'estimeu?

Un fervent seguidor de les Muses

que du un vi ple de saviesa

amb calzes de l'Helicona.

La joventut no té,

de costum, un criteri:

car jovenívola Ebe

s'estima més bromejar.

El pas del temps assenyat

jutjarà amb veritat,

ensenyant a tenir com a pare

el qui us educa amb les faules.

Jo, pastor amb ramat,

embriac de la llet de la Musa,

canto amb la veu més suau,

absort per l'encant dels poncells.

Febos llavors, celebrant-ho

entona un cant amb la lira

bonica, cantant, tot rient,

sobre els pètals ciprins.

1 El poeta s'adreça als seus alumnes de l'escola de retòrica.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 636]

Joan de Gaza: Composició presentada el dia de les roses als seus alumnes (primera part)

Quan Faetó, el qui porta la llum,

toca el mig del trajecte,

tirant el seu carro en la ruta,

somriuen les deus de la terra.

I, pel món errabundes, les Moires

criden de nou a la llum

els fruits amagats dels conreus,

consagrant la terra jaspiada,

per tal que el cosmos, amable,

florint, cada cop es renovi,

i la Ciprina amb Amor

dugui unes riques nissagues.

Senyora Natura, rebrotes,

marques la joventut,

perquè no s'adormi la vida

separant les estirps entre si.

De fet, què no porten les hores,

desprès del pas de l'hivern?

Hi ha quelcom que no crea una Gràcia,

coronant la bellesa vernal?

Hi ha quelcom que no atén primavera,

que cura els dolors de la vida

quan també fa néixer la rosa

de corimbes purpuris?

Citera de pell delicada

té les galtes rosades,

digueu-li, pel seu flaire de pètals,

“Dits del color de les roses”,

quan Adonis renovant-se de nou,

més amable que la mar en bonança,

deixa els caus de la terra

tot ple de les Gràcies.

El jove és el fruit,

nunci potent de la vida,

ja que és un brot de natura,

és una dansa d'amor.

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 636]

Joan de Gaza: Del dia de les roses

El ponent va bufant entre brises

i jo miro el plançó de les Gràcies.

Tots els boscos sagrats són replets

dels cabells¹ d'Afrodita.

Amor, amb fletxes sapients,

entrelliga criatura amb criatura,

per tal que l'oblit, quan s'escampi,

no separi els llinatges.

Quan de nou apareix primavera

reviuen per mitjà de les Muses,

sàvies, al temps de Dionís²,

uns cants plens de joia.

Més amunt que el verd de les plantes,

un ocell modula el seu cant

i tots els vivents, esverats,

dansen davant primavera.

Apol·lo, senyor de saviesa

lluminós, fa brillar el resplendor,

i, assegut a l'esquena d'uns poltres,

una llum superposa bonica.

Una rosa, porteu-me de Cítera,

eixams de sàvies abelles,

que jo entoni, quan Cipris somrigui³,

un cant a la rosa.

1 Χαίτη. Mot ambigu que pot al mateix temps referir-se als cabells/caballera d'una persona o a la vegetació (referint-se aquest cas a la rosa). En la tradició literària el culte d'Afrodita és sovint lligat a la primavera.

2 Es refereix a les Grans Panatenees que se celebraven a Atenes en el mes de març/abril. El poeta estableix un paral·lelisme entre aquella festa i aquesta.

3 El tema del somriure d'Afrodita remunta ja a la Ilíada (3, 424, 5, 375, 14, 211).

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 635]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (3)

Els conflictes i els turments de Ioasaf

   En veure i sentir tot això aquell jove intel·ligent i savi, després de treure un sospir del fons del cor, digué:

   “Que amarga és aquesta vida, embrutada per tot tipus de pena i adversitat, almenys si això és així. Com podem estar tranquils amb l'espera de la mort que mai se sap, l'arribada de la qual, segons m'heu explicat, no només és inevitable sinó també imprevisible?”

   Se'n va anar, tot donant voltes a aquestes coses entre si mateix, no parava de pensar-hi, amb el pensament que tornava una i altra vegada a la mort, vivia entre angoixa i desànim i patia un dolor constant. De fet es deia entre si mateix: “Aleshores, la mort un dia m'atraparà? Qui mantindrà el meu record després de la mort, quan el temps ho lliuri tot a l'oblit? I un cop mort em dissoldré en el no res?”

   Es consumia, immers contínuament en aquests pensaments i en d'altres similars, i es tornava cada cop més pàl·lid. Però davant del seu pare, quan venia a veure'l, es mostrava alegre i seré, car no volia que s'assabentés de les coses que el preocupaven. Tenia un desig irrefrenable, es delia per trobar algú que li pogués satisfer el cor i fes ressonar unes paraules de bé a les seves orelles.

   Llavors tornà a preguntar a l'institutor de qui ja hem dit si coneixia algú que li podria fer trobar allò que cercava i donar confiança a la seva ment, marejada per les conjectures i incapaç d'evitar la preocupació per aquells problemes. L'institutor, fent memòria del que ja li havia dit, va respondre:

   “Ja us vaig dir d'aquells savis monjos que el vostre pare, alguns els va fer matar, altres els va perseguir amb violència; ara no sé si hi ha algú d'ells a les nostres terres.”

   D'allò més dolgut per aquelles revelacions, amb una ferida espantosa dins l'ànima, el príncep semblava algú que hagués perdut un gran tresor i es dediqués amb tot el seu enteniment a buscar-lo. Vivia immers en el conflicte i l'angoixa constants: tot allò agradable i divertit d'aquest món era als seus ulls quelcom detestable i abominable. Mentre es trobava doncs en aquesta situació, demanant a crits poder descobrir el bé, el va veure l'ull que tot ho veu, aquell que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat¹ no el deixà sol, ans al contrari, demostrà també en aquesta ocasió el seu càlid amor pels homes, fent-li conèixer el camí que havia de seguir², de la següent manera.

[FI DEL LLIBRE CINQUÈ]

1 I Carta a Timoteu 2, 4.

2 Salm 143, 8.

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 58, 60]

Barlaam i Joasaf: Llibre cinquè (2)

Ioasaf descobreix el dolor i la mort

   El pare va sentir pena en escoltar això, però s'adonava que, oposant-se a aquella sol·licitud, causaria encara més disgust i pena al fill.

“Fill,” digué, “jo seguiré els teus desitjos.”

   I, tot seguit, donà l'ordre que es preparessin els millors cavalls i el cos de guàrdia destinat al rei, establint que el seguissin quan ell ho volgués, tot recomanant als seus acompanyants que no li causessin res de desagradable mentre estiguessin amb ell, ans al contrari, li suscitessin tota mena de sentiments positius i delitosos, en fi, que donessin l'exemple al noi, organitzant, llarg del camí, danses acompanyades per cançons harmonioses i representant peces teatrals variades, de manera que la seva ment es distragués agradablement.

   Tanmateix, quan ja viatjava amb freqüència, el fill del rei, en un descuit dels seus servidors, un dia veié dos homes: un esguerrat i un cec. En veure'ls, tot trist, digué als seus acompanyants:

   “Qui són aquests homes i per què són així?

   Aquells, sense poder amagar allò que ell tenia davant dels ulls, li respongueren: “Són malalties dels homes, que solen manifestar-se pel deteriorament del cos i pels humors dolents.”

   El noi els preguntà: “Això sol passar a tothom?”

   “No a tothom”, van dir ells, “sinó a qui es desvia d'un estat saludable per corrupció dels humors.”

   “Si no sol passar a tothom,” preguntà un altre cop el noi, “sinó a uns quants, potser hi ha gent que sap a qui tocarà patir aquestes desgràcies? O és que passen sense un criteri, a l'atzar?”

  Digueren aquells: “Qui pot entre els home preveure el futur i conèixer-lo exactament?   Això evidentment supera la naturalesa humana i és prerrogativa només dels déus immortals.”

   Llavors el noi deixà de preguntar, però tenia mal al cor per allò que havia vist: aquell fet, al qual no era avesat, li havia provocat un canvi en la seva persona.

   No gaires dies després, en un nou viatge, una i altra vegada, trobà pel camí un home vell i emaciat, amb la cara arrugada i les cames insegures, corb, amb tot el cabell blanc, sense dents i que anava balbotejant. En quedà impressionat i, després de fer-lo venir a prop, preguntà per aquell estrany espectacle¹. Els presents li digueren:

   “Aquest home viu des de fa molts anys, poc a poc li minven les forces, i se li afebleix el cos, fins a decaure en l'estat lamentable que veieu.”

   “I com acaba això?” digué ell.

   “Senzillament, el rebrà la mort”, respongueren.

   “Però això,” digué, “toca a tots els homes o només a alguns també?”

   “Llevat que la mort els faci fora abans de temps, és impossible evitar aquesta obligació”.

   I el jove preguntà:

   “Quants anys triga a arribar aquest moment? I si no hi ha dubte que hi ha la mort, llavors no hi ha manera d'evitar-la, ni tampoc d'assolir aquest estat lamentable?”

I ells:

  “Els homes arriben a aquest estat de vellesa en vuitanta o fins i tot cent anys; llavors moren i no pot ser d'altra manera. La mort és una obligació natural, imposada als homes des del principi: la seva arribada és inevitable”.

1 ‘Who is this man that has come here, O charioteer, with white hair and his hand resting on a staff, his eyes hidden beneath his brows, his limbs bent down and hanging loose, – is this a change produced in him or his natural state or an accident?’ Pregunta Siddharta en el Buddhacarita 3, 28 (trad. F.B Cowell, Cambridge, 1894).

[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 54, 56, 58]