Els conflictes i els turments de Ioasaf
En veure i sentir tot això aquell jove intel·ligent i savi, després de treure un sospir del fons del cor, digué:
“Que amarga és aquesta vida, embrutada per tot tipus de pena i adversitat, almenys si això és així. Com podem estar tranquils amb l'espera de la mort que mai se sap, l'arribada de la qual, segons m'heu explicat, no només és inevitable sinó també imprevisible?”
Se'n va anar, tot donant voltes a aquestes coses entre si mateix, no parava de pensar-hi, amb el pensament que tornava una i altra vegada a la mort, vivia entre angoixa i desànim i patia un dolor constant. De fet es deia entre si mateix: “Aleshores, la mort un dia m'atraparà? Qui mantindrà el meu record després de la mort, quan el temps ho lliuri tot a l'oblit? I un cop mort em dissoldré en el no res?”
Es consumia, immers contínuament en aquests pensaments i en d'altres similars, i es tornava cada cop més pàl·lid. Però davant del seu pare, quan venia a veure'l, es mostrava alegre i seré, car no volia que s'assabentés de les coses que el preocupaven. Tenia un desig irrefrenable, es delia per trobar algú que li pogués satisfer el cor i fes ressonar unes paraules de bé a les seves orelles.
Llavors tornà a preguntar a l'institutor de qui ja hem dit si coneixia algú que li podria fer trobar allò que cercava i donar confiança a la seva ment, marejada per les conjectures i incapaç d'evitar la preocupació per aquells problemes. L'institutor, fent memòria del que ja li havia dit, va respondre:
“Ja us vaig dir d'aquells savis monjos que el vostre pare, alguns els va fer matar, altres els va perseguir amb violència; ara no sé si hi ha algú d'ells a les nostres terres.”
D'allò més dolgut per aquelles revelacions, amb una ferida espantosa dins l'ànima, el príncep semblava algú que hagués perdut un gran tresor i es dediqués amb tot el seu enteniment a buscar-lo. Vivia immers en el conflicte i l'angoixa constants: tot allò agradable i divertit d'aquest món era als seus ulls quelcom detestable i abominable. Mentre es trobava doncs en aquesta situació, demanant a crits poder descobrir el bé, el va veure l'ull que tot ho veu, aquell que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat1 no el deixà sol, ans al contrari, demostrà també en aquesta ocasió el seu càlid amor pels homes, fent-li conèixer el camí que havia de seguir2, de la següent manera.
[FI DEL LLIBRE CINQUÈ]
1 I Carta a Timoteu 2, 4.
2 Salm 143, 8.
[John Damascene, Barlaam and Ioasaph, London i Cambridge 1957, pàg. 58, 60]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada