Joan de Gaza: Del dia de les roses

El ponent va bufant entre brises

i jo miro el plançó de les Gràcies.

Tots els boscos sagrats són replets

dels cabells¹ d'Afrodita.

Amor, amb fletxes sapients,

entrelliga criatura amb criatura,

per tal que l'oblit, quan s'escampi,

no separi els llinatges.

Quan de nou apareix primavera

reviuen per mitjà de les Muses,

sàvies, al temps de Dionís²,

uns cants plens de joia.

Més amunt que el verd de les plantes,

un ocell modula el seu cant

i tots els vivents, esverats,

dansen davant primavera.

Apol·lo, senyor de saviesa

lluminós, fa brillar el resplendor,

i, assegut a l'esquena d'uns poltres,

una llum superposa bonica.

Una rosa, porteu-me de Cítera,

eixams de sàvies abelles,

que jo entoni, quan Cipris somrigui³,

un cant a la rosa.

1 Χαίτη. Mot ambigu que pot al mateix temps referir-se als cabells/caballera d'una persona o a la vegetació (referint-se aquest cas a la rosa). En la tradició literària el culte d'Afrodita és sovint lligat a la primavera.

2 Es refereix a les Grans Panatenees que se celebraven a Atenes en el mes de març/abril. El poeta estableix un paral·lelisme entre aquella festa i aquesta.

3 El tema del somriure d'Afrodita remunta ja a la Ilíada (3, 424, 5, 375, 14, 211).

[Matranga, Anecdota Graeca, Roma, 1850, pàg. 635]