Mort de Nausicrates
Dosicles i Cratandre, els estrangers, ajaguts al terra tou com un llit, dormiren fins a l'aurora. Mistil llavors (era el nom del cap dels pirates) surt de la seva dolça casa i ordena als seus bàrbars de portar-li els presoners sota custòdia. Gobries va doncs a la presó, en treu corrents els presoners i els duu davant Mistil, el rei.
El cap dels pirates mirà Dosicles i tot seguit girà l'ull cap a Rodanta, no podia haver quedat més parat1: l'un i l'altra eren bonics d'aspecte. Atordit per l'encant del rostre va dir: “Aquesta parella tan bonica i aquest,” indicant Cratandre, “Gobries, torna'ls al calabós, els lliuraré als déus com a guardians del temple. Aquest vell ploraner, (segur que plora i tremola per la por que el degollin)” indicant Stratocleu, “envia'l al seu país, alliberat del dur destí de l'esclau. Aquells quatre, capcots, mariners, pel que sembla, mata'ls i dóna'n la sang per beure als déus. Qui se salva per la providència dels déus, un cop a casa seva, és bo que doni ofertes2 d'agraïment per a qui l'ha salvat. Als déus pelàgics els encanta beure la sang dels navegants que travessen el mar. Tots els altres, si són rescatats pels pares o els germans o els fills estimats, que se'n tornin a casa, i si no, que coneguin un destí d'esclaus.”
Després de donar aquestes ordres a Gobries, passà a repartir el botí, pagant vint mines a cada home, tot quedant-se'n primer vuitanta per a ell (quan repartia seguia aquest criteri). Les imatges dels déus rodis les va col·locar totes al temple de Selene.
Stratocleu, per ordre de Gobries, agafà el camí cap a casa mentre els quatre dissortats mariners, queien degollats per la fulla de Gobries: abans, havien plorat llàgrimes amargues pels pares, fills i consorts. Un havia esclatat en plors pel pobre fill petit, recent nascut i que encara s'alimentava de llet; un altre plorava, xisclava i gemia del profund pel vell pare; un altre misèrrim es planyia per la seva companya, bella i jove esposa d'un marit novell.
Però Nausicrates, amb decisió i sense plors, anava segur al suplici3, com si anés a prendre unes copes, i deia amb sincera alegria: “Adéu, banquets i festes de la meva vida, fins a la més rica de les taules: ple de vosaltres fins a la sacietat, Nausicrates baixa content a la casa d'Hades, coneixerà també les festes que fan els morts i en veurà els tiberis.” Així va dir i, reclinant el coll, continuà “Ara travessa'm amb l'espasa4, Gobries, aquí tens Nausicrates, preparat al suplici.” Aleshores, Gobries desembeinà l'espasa i matà misèrrimament el bell Nausícrates. Ara bé, qui havia estat present al suplici, sense excepcions, quedà impressionat d'aquell mort i del seu cor impàvid.
Cratandre i Dosicles, i aquest amb la seva noia estimada, se'n van tornar a la presó. Cratandre doncs diu a Dosicles: “Que els déus es preocupin dels nostres problemes (sí, Dosicles, perquè als déus els importa tothom), però tu explica'ns el teu cas i compleix les promeses d'abans.” “Jove foraster coetani meu5, em demanes, i ho sé, plors i rius de llàgrimes,” respongué Dosicles, amb paraules ploroses, “ens fas recordar coses passades; en tot cas (què podríem soportar per un amic que ens ho demana?) que ara comenci la història.
[FI DEL LLIBRE PRIMER]
1 Lit.: no sabia quina mena de cosa el deixaria més parat.
3 Més literalment seria “cap al sacrifici”, que és precisament això que s'està duent a terme.
4 Σπαθίζω. És una paraula que no té aquest sentit en autors clàssics i tardoimperials.
[Theodori Prodromi Rodanthes et Dosicles, Ed. M.Marcovich, Liepzig, 1992, I, 431-515]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada