Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (258 - 283)

Amistat entre Caricles i Cleandre

   Amb Caricles que, sense parar, ordia els seu plany cortrencador per Drosil·la, hi era un bon noi, de veu melodiosa i noble aparença, company de presó, un estranger presoner com ell¹, que, assegut al seu costat, intentava pal·liar-ne les penes que patia amb aquestes paraules: “Caricles, para de plorar d’una vegada! Parla, respon, és que pots atenuar la càrrega feixuga del desànim fent sortir les paraules de forma espontània. Les paraules són la medecina de tots els dolors; certament l’ànima no sabria apaivagar els focs dels turments d’altra manera, sinó desviant-ne la causa cap a algú que consoli qui està patint.”

   “Tens raó, Cleandre,” va dir Caricles, “de veritat el teu consell, per si sol, basta per atenuar les meves penes, gairebé del tot. Ja és nit com veus i convé deixar-me convèncer per la nit, amic. Deixa que, un cop sol, em fiqui al llit, per si mai m’agafa un xic de son als ulls i puc oblidar per un moment les meves penes. Demà, passada la nit, sentiràs els treballs de Caricles.”

1 Συμφυλακίτης: Es tradueix segons Lampe s.v., no segons LSJ i Montanari (policia).

 [Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 258 - 283]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (207 - 257)

Lament de Caricles

   Un cop allà, doncs, al cap de cinc dies, van tancar els presoners i els mesclaren amb altres pobres reclusos capturats en saqueigs anteriors. Aquella gent, tancada en una presó, tirada al terra, agenollada, plorava el seu trist destí; li deien benaurat i digne d'elogi només a qui l'espasa li havia fet la tasca mortal i a la seva mort li deien la benefactora. L'ànima ja no ama la vida quan passa, una i altra vegada, per dolors massa grans. Drosil·la, desventurada i infeliç, lluny de Caricles – el seu espòs només de paraula – per culpa del destí maleït, estava al gineceu de Crisil·la, la dona de Cràtil, el part.

   Caricles, tancat, tal com dèiem, a la presó deia entre gemecs: “Zeus, poder celestial, quina Erinis ha arrabassat Drosil·la de l'abraçada de Caricles, tan summament infeliç?” continuava Caricles més fort: “Ai, Drosil·la, on has anat? On ets? A quines tasques d'esclava estàs dedicada? T'ha matat un enemic sense cor? O bé vius obscurament i et mous com una ombra? Plores? Rius? T'has mort? O t'has salvat de la mort? Estàs contenta? Angoixada? Tens por? No tems l'espasa? Tens dolor? Et peguen? Pateixes? No estàs ensorrada? De quin gran príncep ocupes el llit? Com és l'enemic, per tu ara senyor, que rep les copes de les teves mans? Serà que, quan està ple de vi, et colpeja amb el seu puny de salvatge, si hi topes sense voler? Quin destí! I si el Cràtil aquest fixa en tu la seva mirada golosa i desfà el matrimoni? Però, abans que passés això, t'eliminaria l'enveja de Crisil·la, amb l'ajuda d'una copa de verí. Dionís, fill de Zeus! Com em vas prometre, fa temps, la unió amb Drosil·la? Potser, quan per ella t'honrava amb nombroses ofertes anunciaves llavors mals presagis? Tens doncs el record en el cor de Caricles, el teu estimat que plora i gemega a la presó? O t’oblides del déu Dionís i de la promesa feta en nom seu a Caricles, com de les molèsties que et trobes al mig del camí; ignores la desgràcia i el patiment del presoner?”

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 207 - 257]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (120 - 206)

Descripció de Drosil·la. Els parts se'n van amb el botí

La jove era com un cel estelat, vestida expressament per a la festa amb un mantell daurat, brillant, de púrpura clar. Amb la gràcia de la joventut: mans blanques com sardònix¹, llavis i galtes vermelles, com de rosa; ull negre ben perfilat, galta encesa, nas aquilí²; cabellera lluent, suau i ben lligada; els llavis una poncella, un rusc obert, que destil·lava la mel agradable de la paraula; un astre enlluernador de la terra, una rosa del cel! El coll s'allargava harmoniós, un encant; celles curvilínies; els llums de les galtes treien un centelleig brillant, blanc-i-roig; neu era la resta del rostre de la jove. Els cabells d'or: les trenes rosses, dolces, boniques, daurades, llargues i amb flaire de bàlsams; coll i mentó eren quelcom resplendent, els llavis eren gotes de nèctar; al pit duia rosada del nou matí, l'alçada conforme a l'edat, com un jove xiprer; nas ben polit, les files de dents eren un collar de perles blanques; les celles curvilínies recordaven la forma de l'arc d'Amor satisfet; la natura, hi semblava mesclar la llet i les roses i, com un pintor, colorar-ne el cos de blanc-i-roig. Era un prodigi també per les noies que dansaven al prat del temple de Dionís. Robins als dits i als lòbuls de les orelles, com brases enceses, encastats amb or pur: les mans rutilaven pels ors, així com els peus, argentats. Així la verge Drosil·la gaudia de tant extraordinaris favors de bellesa.

Aleshores, els bàrbars, que s'havien dedicat a aixecar el colze fins al vespre i ben entrada la nit, contents d'allò que havien robat – als bàrbars per naturalesa els agraden les gresques, els excessos i les borratxeres, especialment quan troben els bens d'altri tots junts i poden robar sense problemes – a males penes s'aixecaren de taula per anar drets al llit.

Cràtil llavors, era el príncep part, refet una mica de l'embriaguesa que tot ho confon, digué al sàtrap Lisímac: “Ja en tenim prou de menjar, de beure i de borratxera que fa entrar la son als ulls; ja és hora de cedir a la son, després de divertir-nos. Però tu, autèntic cor infatigable, només tu de nosaltres, no dormis: tria els millors soldats, cavalca al voltant dels captius en cadenes, custodia'ls, vigila'ls, observa'ls, mou-te, que no se'ns escapin d'amagat i nosaltres fem el ridícul o, si no, que no facin un cop de mà de sorpresa contra els nostres que estan dormint tranquils.”

Rebuda aquesta ordre tan dura del príncep, Lisímac el sàtrapa, va fer fugir la son i es va disposar a vigilar els presoners. Quan el sol, el resplendent auriga, encengué la seva llum arreu per la terra, tot descobrint el dia radiant, es llevà tot seguit el príncep de Pàrtia i, admirat amb Lisímac per la seva feina de guardià, li va retre homenatge amb paraules d'elogi, donant compliment a moltes promeses que li havia fet, sobretot que donaria la part més gran del botí a ell i als seus homes, dient-los: “S'ha de reconèixer qui s'ha esforçat més que els altres, amb un premi major.”

Dient això, s'aixecà de la llitera. S'aixecà també la tribu de bàrbars, tots a punt per tornar amb rapidesa i recolliren tot el que havien robat: per ordre del mateix Cràtil, llur cap, encaminaren cabres, vaques, presoners capturats, cap al seu país.

1 Λευκοχειροσαδόνυξ: és un àpax,. Problema: El sardònix no és blanc, sinó jaspiat roig i blanc. Sembla per tant lligar a les paraules que segueixen. Existeix d'altra banda un problema de transmissió del text, ja que existeix molta divergència entre el manuscrits.

2 Ῥις γρυπή: el nas aguilenc, igual que en el romanç de Prodrom (1.48, ὑπόγρυπος ῥις), és una característica de la bellesa femenina.

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 120 - 205]

Notes sobre la novel·la del segle XII (2)

Els elements narratius de la Novel·la Comnena

La fabula de les quatre novel·les no presenta novetats respecte als models tardoantics, amb les dues constants basilars: eros i aventura, però aquest últim element minva molt respecte al model. La història es torna un canemàs en què s'insereixen monòlegs, ekphraseis, planys, cançons o escenes de gènere, com ara el banquet, l'atac dels pirates, duets amorosos, etc. Tot per fer mostra de virtuosisme i erudició en un joc continu de entre autor i lector, el primer posant a prova les capacitats i l'erudició del segon. Gran pes hi té l'element declamatori i per això els exercicis de retòrica molt difosos a l'època, els progymnasmata que havien trobat en Nicèfor Basilace el seu més important representant. La mateixa subdivisió en episodis clarament definits, marcada en els manuscrits, dóna la percepció d'aquest concepte present per a la novel·la, quelcom per declamar retòricament (καταρρητορεύω) en l'àmbit d'un theatron retòric.

Tal com ens destaca H. Hunger (Heidelberg, 1980, pàg. 8), “els autors de les quatre novel·les en llengua culta del temps dels Comnens tenien els exemples antics davant dels ulls i se sentien cridats i obligats a la seva imitació, amb la mimesis exigida per l'escola retòrica i tota la tradició educativa. Que aquests texts presenten relacions molt estretes amb les novel·les antigues, malgrat la gran distància temporal, d'aproximadament vuit segles, ha estat reconegut naturalment fa molt temps. Els models respecte al contingut, guia d'actuació, tècnica narrativa i els motius emparentats relacionen el grup antic amb el bizantí. És fàcil esmentar una dotzena de temes importants que apareixen tant les novel·les antigues, com en les bizantines.

Hunger (ibidem) identifica així mateix aquests elements comuns entre la novel·la antiga i la de l'època comnena:

1. Separació dels que estimen i la seva reunificació final

2. Els perills i les aventures de tot el tipus amenacen la parella d'enamorats

3. La fidelitat dels amants, posada a prova, s'uneix sovint amb amenaces, en la forma propostes d'amor externes.

4. Llargs viatges, escenaris orientals, el naufragi, mirabilia de tot tipus.

5. L'amor a primera vista condueix les persones principals l'una cap a l'altra

6. Els oracles i els somnis

7. Els progenitors (pares) venen a portar els seus fills a casa

8. Assassinats, tortures, crueltats de tot el tipus; enverinament ( -intent), suïcidi( -intent), mort aparent.

9. Eros com a “Tyrannos”.

10. Tyche com a poder vital omnipotent, normalment envejós.

11. Sensibilitat i feblesa psicofísica dels "herois" (atacs de desmai)

12. La conservació de la virginitat sexual dels dos amants.

D'alta banda, C. Cupane destaca que el fet que encara, que hi tenim les mateixes situacions narratives, que es reprodueixin situacions i personatges, mortals o divins, no implica necessàriament que no hi hagi una reelaboració dels continguts: els deus són presents però gairebé són ininfluents en la història, els somnis premonitoris hi són, però sovint són il·lusoris. Fins i tot la repetició de situacions i de cites fixa sovint la diversitat del text bizantí. Com a exemple d'això, C. Cupane ens recorda la famosa frase de Rodante i Dosicle ἕλλην θεοὶ σωτῆρες, οὕτος ὁ ξενὸς ἕλλην (I, 153-154), cita d'Heliodor, que agafa ja un altre sentit: ja no es refereix a un passat clàssic antic, si no a l'afirmació d'una realitat nacional actual davant el perill exterior de Francs i Normands.

El pes i la funció de l'amor canvien notablement entre les tres novel·les de l'època. En Teodor Prodrom sembla no haver-hi interès per l'amor. L'heroi s'enamora per la pròpia bellesa de l'heroïna. Els moments en què es verbalitza l'acció de l'amor són més aviat exercicis retòrics dels quals ja hem dit. Nicetes Eugenià sembla donar a l'amor més presència, pouant sovint de tot el repertori alexandrí, de l'elegia, de l'epigrama, de les Anacreontees. Canta l'amor insatisfet, el festeig. Però també en aquest cas no deixa de ser un exercici retòrica, ja que tampoc hi té una funció narrativa.

Més complexa i innovadora és en aquesta sentit la posició de Eustaci Macrembolites. En ell “l'amor no s'encén a la vista de la bellesa sinó és fruit d'una gradual conversió al les lleis d'un déu inicialment rebutjat pel protagonista” (C. Cupane 2004, pàg. 426). Actua mitjançant somnis i visions. La seva potència es fa aflorar a través dels atributs clàssics (buiracs, dards, foc). L'epítet és basileus autokrator (emperador sobirà). Cupane destaca els ecos platònics d'aquest concepte de l'amor, el del Convit. A més de la lectura platònica, Cupane destaca també la de la iconografia i la himnografia bizantina (aquests elements es poden retrobar no només en la novel·la, sinó en moltes manifestacions profanes de la literatura de l'època). Tercer, cal esmentar la potència de les imatges de la lírica amorosa provençal “che avavano sviluppato intorno alla figura del dio d'amore e del suo paradiso una nuova mitologia profana” (C. Cupane, 427). Això explicaria aquest creixement que no s'entendria dins de les categories ideològiques i literàries bizantines. “Al·lusivament antic i nou al mateix temps, l'Eros de Macrembolites és una construcció sincrètica formada al punt d'enllaç entre dues civilitzacions.”

Com a conclusió sobre la novel·la comnena, Cupane destaca que Hismine i Hismínies tanca la primera fase de la escriptura novel·lesca. “Il romanzo bizantino in lingua dotta, come peraltro quello francese pressoché contemporaneo, fu un prodotto tipicamente cortese, legato al mecenatismo culturale della famiglia imperiale e scomparso con essa.”

La crítica de la novel·la

A banda de l'intent de reconstrucció de Mazal (Manasses, 1967) fins el 1990 l'única edició disponible que es podia qualificar com crítica (i amb moltes reserves) era la de Hilberg de Macrembolites, del 1876 (!!). El motiu d'això no és tant que hi ha menys Bizantinistes que filòlegs clàssics, sinó en les sentències aniquiladores dels filòlegs alemanys de la fi de segle, sobre les novel·les bizantines, que no feien atractiu, fins fa pocs anys, ocupar-se d'aquests texts, fins i tot dins de la Bizantinística.

Hunger (ibidem, pàg. 7) ens en dóna una mostra:

K. Krumbacher: “En tot cas, enlloc els bizantins han sofert una derrota tan total com precisament en aquest gènere.” “Ja al bressol d'aquest gènere, havia un enemic mortal de qualsevol art autèntic, la falsedat.” “Cap novel·lista grec no ha arriscat posar la mà sobre la plena vida humana”. “No té a penes una vena del naturalisme modern”. “Insipidesa ... monstruositat ... la unió de brutalitat atroç amb coqueteria dolçassa i ampul·lositat més superficial”.

W. Schmid (sobre Macrembolites): “La novel·la és el producte poc natural, íntimament fred i barroer, que fingeix cultura grega i gust àtic amb pretensions desagradables ... La novel·la té només interès patològic per a l'aparició de la desintegració artística”.

E. Rohde: “... la mescla realment bizantina d'afectació dolçassa amb brutalitat realment barroera  del caràcter, que es fan notar a tot arreu”.

D'aquestes posicions desqualificatòries són filles les de molts altres filòlegs i crítics europeus del segle XX. Citem només un parell que ens semblen molt significatives:

J. Alsina i C. Miralles (Barcelona, 1966, pàg. 39, sobre Prodrom): “La primera novela bizantina... farragosa descripción... y a la que presta una molesta monotonía la uniformidad del metro.”

C. A. Trypanis (Chicago London, 1981, pàg. 488, sobre Prodrom): “The narrative is long, unwieldy, pretentious and barbaric, and the involved, implausible development of plot demonstrates Prodromos' complete inhability to compose a vers romance.”

El mateix (sobre Eugenià): “Considered as a whole, this novel has nothing original or attractive about it.”

Aquestes desqualificacions radicals s'expliquen fàcilment en sentit doble: En primer lloc no s'ha d'ignorar, per a les novel·les bizantines de l'època comnena, la menor qualitat respecte a la millor literatura clàssica, però això val de la mateixa manera per a les novel·les antigues. En segon lloc els filòlegs citats han imposat equivocadament, com als fills del seu temps, un estàndard als texts bizantins que és fora de lloc. No és pertinent, jutjar la novel·la d'època comnena segons els patrons de la novel·la naturalista del XIX segle; al contrari, cada obra literària ha de ser explicada des del seu propi temps i el seu ambient cultural i social. Arran de les expressions desqualificatòries dels filòlegs, aflora tanmateix també - i ens agafa encara més de sorpresa - una avaluació equivocada del concepte de la mimesi. Des dels dies que es va difondre l'aticisme, durant l'antiguitat tardana i a Bizanci, corresponia a l'ofici de l'autor que escrivia en llengua culta imitar autors antics, per la qual cosa aportava les al·lusions més variades sobre el mite i la història antiga, que citava més o menys "d'amagat", i intentava crear una atmosfera - expressament - pseudoantiga amb tot tipus de detalls.

A partir en tot cas de la segona meitat del '900 aquesta tendència es va revertir gràcies als treballs de H. Hunger i Beaton que estudien, ara sí, la novel·la com a fenomen literari en relació amb la cultura de la seva època. Successivament es publiquen ja els textos, primer una edició no crítica de Conca de totes quatre novel·les del període (incloent-hi la que és en fragments), després venen les edicions de Nicetes Eugenià (Conca, 1990), Teodor Prodrom (Marcovich, 1992) i Eustaci Macrembilites (Marcovich, 2001). Paral·lelament i successivament seguiran monografies i estudis de nombrosos estudiosos, testimonis del nou interès suscitat al voltant d'aquest gènere literari.

Aquesta redescoberta, com destaca molt bé Cupane (Roma, 2004, pàg. 418) “involucra primer de tot el concepte de μίμησις, imitació, vista ja no com a límit, sinó al contrari fins i tot punt cardinal   de la poètica medieval en general” i es focalitza, diguem-ho així, en la elegància i la originalitat de la “reescriptura” del model clàssic.

La llengua de la novel·la comnena

Al contrari de les novel·les d'època posterior, les del període dels comnens (XII segle), no són escrites en grec vulgar, sinó en un grec arcaïtzant, molt proper a la koinè d'època tardoantiga (d'on d'altra banda venen els models narratius), amb les òbvies complicacions i idiosincràsies d'aquest tipus de grec que imita un model antic, sent-ne separat per gairebé mil anys. Des del punt de vista lexical trobarem diferències algunes per acció per la llengua parlada a l'època, altres generades per invencions pròpies de l'autor (tots tres presenten un important nombre de apax legomenon). Tot i que la morfologia clàssica es respecta força, sovint la sintaxi no segueix cap tipus de model clàssic o tardoantic, ni tampoc la llengua de l'època.

En tot cas, podem dir que la llengua d'aquetes novel·les no es diferencia gaire de la de la resta d'autors que escriuen el llengua “culta” del període. En aquest sentit són vàlids els criteris d'obres de referència sobre el tema, com les de Robert Browning i d'Adrados.

Les edicions modernes

-       Constantí Manasses, Der Roman des Konstantinos Manasses [Només fragments], Ed. Otto Maazal, Österreiche Akademie des Wissenschaften, Wien, 1967.

-       Nicetes Eugenià, De Drosillae et Chariclis amoribus, Ed. Fabrizio Conca, J. C. Gieben Publisher, Amsterdam, 1990.

-       Teodor Prodrom, Rhodanthe et Dosicles, Ed. Miroslavs Marcovich, Teubner, Suttgart Leipzig, 1992.

-       Eustaci Macrembolites, De Hismines et Hysminiae amoribus libri XI, Ed. Miroslavs Marcovich, K. G. Saur Verlag GmbH, München i Leipzig, 2001.

Les traduccions principals

Només 2 idiomes poden comptar amb la traducció complete de les novel·les bizantines del segle XII: l'anglès i l'italià. En el cas de l'anglès, la publicació de les quatre novel·les és del més d'abril de 2012 (!). La traducció italiana de Fabrizio Conca és la primera completa en absolut:

-       Four Byzantine Novels: Theodore Prodromos, Rhodanthe and Dosikles; Eumathios Makrembolites, Hysmine and Hysminias; Constantine Manasses, Aristandros and Kallithea; Niketas Eugenianos, Drosilla and Charikles, Edit. Elizabeth Jeffreys, Liverpool University Press, Liverpool, 2012.

-       Il romanzo bizantino del XII secolo, Edit. Fabrizio Conca, UTET, Torino, 1994.

En altres idiomes, la traducció és puntual. En llengua castellana, només consta la traducció de J. A. Moreno de Rodante i Dosicles:

-       Rodante y Dosicles, trad. J. A. Moreno Jurado, Madrid, Ediciones Clásicas, 1996.

Literatura secundària

-       J. Alsina, C. Miralles, La literatura griega medieval y moderna, CREDSA, Barcelona, 1966, pàg. 36-42.

-       Roderick Beaton, Il romanzo greco medievale (Trad. it. The medieval greek romance, Cambridge, 1989), Rubbettino, 1997.

-       Fabrizio Conca, Il romanzo bizantino del XII secolo, Introduzione, UTET, Torino, 1984, pàg. 9-62.

-       Carolina Cupane, Il romanzo, en  “Lo spazio letterario del Medioevo 3. Le culture circostanti” – Volume 1: La cultura bizantina”, Ed. Guglielmo Cavallo, Salerno Editrice, Roma, 2004, pàg. 407-453.

-       Herbert Hunger, Antiker un byzantinischer Roman, Carl Winter Universitätverlag, Heidelberg, 1980.

-       Karl Krumbacher, Geschichte der byzantinischen Literatur, München, 1897, pàg.749-766.

-       Suzanne McAlister, Derams and Suicides, The Greek Novel from Antiquity to the Byzantine Empire, Routledge, New York London, 1996.

-       C. A. Trypanis, Greek Poetry, From Homer to Seferis, Universitiy of Chicago Press, Chicago, 1981, pàg. 487-489.

Notes sobre la novel·la del XII segle (1)

[Fent una excepció a la política d’aquest blog, presentaré, en dues entregues, aquestes notes que havia preparat per a unes altres finalitats i que, per una sèrie de qüestions que no venen al cas, no vaig aprofitar. Es tracta d’un conglomerat d’informacions històriques i crítiques, força interessants, al voltant de la novel·la del període dels Comnens que, després de gairebé un mil·lenni, torna prendre forma a partir dels models d’època imperial i hel·lenística en el si de la cort de Bizanci del segle XII.

He pensat que, per als que esteu seguint les peripècies de Rodante i Dosicles, de Drosil·la i Caricles o d'Hismine i Hismínies, potser us serà d'alguna utilitat.]

Hi ha quinze novel·les bizantines escrites després del 1100, totes, menys una (Hismine i Hismínies), estan escrites en versos. Quatre d'aquestes són en grec arcaïtzant i són anteriors al 1204 (any cabdal per Bizanci, ja que va patir l'atac i la conquesta per part de la quarta croada), onze estan escrites entre el 1204 i el 1453 (any de la caiguda de Constantinoble) o en època immediatament successiva.

En aquest document ens centrarem en la novel·la el primer període, la del segle XII, que es defineix en general com a novel·la comnena, ja que el naixement del fenomen i el seu desenvolupament coincideix amb el període d'aquesta dinastia.

Les novel·les d'aquesta època són

1. Teodor Prodrom, Rodante i Dosicles

2. Nicetes Eugenià, Drosil·la i Caricles

3. Constantí Manassès Aristandre i Cal·litea, conservada només en fragments

4. Eustaci Macrembolites, Hismine i Hismínies

L'origen de la Novel·la bizantina: la novel·la hel·lenística

La novel·la hel·lenística neix i es desenvolupa entre el el II segle a. C. i el III/IV segle d. C.,  de la reelaboració de diferents gèneres clàssics com ara l'epos, la tragèdia, la comèdia i la historiografia, entre d'altres. És un gènere que mai va rebre un nom específic i en els primers segles va respondre als interessos d'un públic més popular, amb un nivell cultural mitjà, però les darreres novel·les, sobretot les d'Heliodor i d'Aquil·les Taci, demostren característiques més aviat pròpies de la retòrica de la segona sofística. Tot i així la estructura narrativa de base es manté també en aquestes obres, amb un canemàs jugat en les peripècies i la separació dels amants, motivada per un agent amenaçador i, encara més evident, en el domini aclaparador de la Tyche sobre la vida humana.

Dues obres d'aquest període tenen especial rellevància pel seu rol en el renaixement del gènere en les èpoques posteriors: són Leucippe i Clitofon de l'alexandrí Aquil·les Taci (II segle) i les Etiòpiques del fenici Eliodor d'Emesa (III/IV segle).

La pervivència indirecta i passiva de la novel·la hel·lenística en els segles IV-XI

Coincidint amb l'ocàs de la civilització tardoantiga declina també la novel·la hel·lenística com a gènere amb el monopoli del cristianisme que s'imposa sobre la visió del món i de la literatura. Tanmateix els esquemes narratius són adoptats per diferents gèneres genuïnament cristians, com ara diferents Actes d'Apostols (Pere, Pau, Joan, Andreu, Tomàs, entre II i III segle, i, del IV en endavant, nombroses hagiografies (veure sobre això Susan McAllister, London New York, 1996, pàg. 84-114). Neix un nou heroi, màrtir primer, sant després, que vaga pel món al servei ja no d'Eros sinó de Déu. Hi trobem afinitats estructurals significatives: el viatge, el somni, el triomf final amb el retrobament de l'amant celestial al paradís.

La novel·la no sembla haver estat oblidada del tot, ja que existeixen algunes referències. El fet que unes quantes novel·les hagin continuat sent copiades, també és demostració que un cert interès va en tot cas continuà existint.

Durant l'anomenada Època Obscura de Bizanci (de la segona meitat del VII segle fins al principi del IX segle) en la qual assistim al col·lapse de la tradició clàssica, sempre continuaren existint en la literatura popular cròniques de tall novel·lesc que descrivien les gestes de Giustinià, Teodora, belisari, Heracli i els emperadors iconoclastes.

En el IX segle amb la recuperació dels estudis clàssics, torna l'interès per la novel·la hel·lenística. Foci, en la seva cèlebre Biblioteca, en descriu 4: Babyloniaca de Iàmblic, Les increïbles aventures més enllà de Tule, de Antoni Diògenes (ambdues perdudes) i les obres d'Aquil·les Taci i Heliodor d'Emesa.

També Psel·le en el segle XI testimonia l'interès, cada cop creixent, pel gènere. Tot i així no serà fins al segle XII que es tindran les primeres obres.

La novel·la del XII segle: el context i els autors

El segle XII marca en molts aspectes un punt d'inflexió en la història de l'Imperi Bizantí. En termes de política interna l'arribada al poder de la dinastia dels Comnena, una gran família militar de la de l'Àsia Menor, posa fi a l'anarquia del segle anterior i torna l'estabilitat a les estructures del poder imperial.  Els Comnens establiren unes estructures feudals. Al mateix temps, els membres de la família imperial es van envoltar d'artistes i escriptors.

Cal destacar d'altra banda que dos grans esdeveniments marquen els equilibris que fins aleshores semblaven immutables:. L'avenç dels turcs (Batalla de Mazinkert) i l'adveniment del moviment de les croades. Tal com diu Carolina Cupane (Roma, 2004, Pàg. 415), “Seguretats seculars trontollen, entre d'altres aquelles de la pròpia ontològica superioritat que sorgeix de la convicció de ser el hereus únics del gloriós passat clàssic.”

La reacció de Bizanci és de negació de l’amenaça, però al mateix temps la comprensió i simpatia.  Es coneix la simpatia de Manuel I Comneno pels francs, que es casà amb dues princeses occidentals i introduí l'esport per excel·lència de les corts occidentals de l'època: el torneig. A Constantinoble, ara no només convergeixen els comerciants venecians i genovesos, sinó també personal de cort provinent de França. Això dóna lloc a un antagonisme generalitzat que, a més del gimnàs i la política ara també inclou la vida cultural. "El més evident d'aquestes reaccions és potser la rehabilitació de la cultura hel·lènica, i més encara del terme "grec", que ara perd la connotació negativa de "pagà" que l'havia acompanyat durant segles. L'hel·lenisme nou es converteix, en el segle XII, en la pedra angular d'una nova identitat, alimentada per l'herència clàssica, que s'estructura com una mena de resposta patriòtica als traumes causats per la invasió d'una cultura més dinàmica i agressiva." (C. Cupane, Roma 2004, pàg. 417).

Aquesta recuperació dels clàssics s'ha guanyat el títol de Renaixença.  El camp de confrontació és el de la retòrica, però no es limita a imitar recrear models antics, sinó que també se'n creen de nous, un d'aquests és precisament la novel·la amorosa. A la mateixa època a occident començaven a aparèixer les primeres experiències narratives, també en vers i aquesta coincidència pot haver estat dictada per una dinàmica d'emulació recíproca, com diu Cupane (ibidem, pàg. 418): “il romanzo d'amore che appunto rinasce verso la metà del secolo [XII] in sincronia, forse non soltanto casuale, con l'apparire in Occidente di una letteratura narrativa in versi.” Les coincidències semblarien no limitar-se únicament a la cronologia, ja que en ambdós casos la nova producció s'inspira a models clàssics: la novel·la eròtica, en el cas bizantí, i en el cas d'occident (que no coneix encara ni Apulei ni Petroni) són els poemes èpics.

Els autors i les obres

Els autors de la novel·la d'època comnena es distribueixen durant un període de molt breu de temps. Tot i els nombrosos estudis, les relacions entre els quatre autors d'aquest període continuen sent poc clares.

Teodor Prodrom

L'obra és Rodante i Dosicles, amb 4.600 dodecasíl·labs amb mètode accentuatiu, autor, molt versàtil, d'un d’obres importants i molt variades.

El model narratiu és el d’Heliodor, amb l'inici in medias res i triomf final, amb l'ambientació en un món pagà de divinitats olímpiques i regit per la Tyche. Entre els dos autors hi ha comunitat també pel que fa situacions narratives específiques (l'agressió d'un pirates al principi, la història d'amor secundària narrada al protagonista durant la captivitat, discussió sobre la legitimitat dels sacrificis humans, el tabú de la castedat prematrimonial).

Nicetes Eugenià

Drosil·la i Caricles. Nicetes és més jove que Teodor i probablement n'és alumne, compon els discursos fúnebres per la mort de Teodor. La seva novel·la imita la de Teodor i fins i tot hi ha un manuscrit que així ho declara: “a imitació del beat Prodrom” (κατὰ μίμησιν τοῦ μακαρίτου τοῦ Προδρόμου).

Constantí Manasses

Aristandre i Cal·litea. En pentadecasíl·labs (també anomenats versos polítics) que serà el metre de la poesia popular dels segles següents i del cant neogrec. Només en queden elguns fragments gnòmics.

Eumaci (Eustaci) Macrembolites

Se sap molt poc de l'autor. Podria haver viscut entre 1130 i 1185. La novel·la Hismine i Hismínies en 11 llibres, és l'única escrita en prosa en època bizantina i s'inspira a Aquil·les Taci no només en l'ordit de la història, sinó també en la forma (narrador homodiegètic i utilització de la prosa en comptes del vers). Cal destacar la gran popularitat que va tenir aquest autor en edat tardo i postbizantina. Els més de 40 còdexs la major part transcrits a Itàlia entre XVI i XVII segle són testimoni del favor que gaudí l'autor en època barroca.

[CONTINUARÀ]