Descripció de Drosil·la. Els parts se'n van amb el botí
La jove era com un cel estelat, vestida expressament per a la festa amb un mantell daurat, brillant, de púrpura clar. Amb la gràcia de la joventut: mans blanques com sardònix1, llavis i galtes vermelles, com de rosa; ull negre ben perfilat, galta encesa, nas aquilí2; cabellera lluent, suau i ben lligada; els llavis una poncella, un rusc obert, que destil·lava la mel agradable de la paraula; un astre enlluernador de la terra, una rosa del cel! El coll s'allargava harmoniós, un encant; celles curvilínies; els llums de les galtes treien un centelleig brillant, blanc-i-roig; neu era la resta del rostre de la jove. Els cabells d'or: les trenes rosses, dolces, boniques, daurades, llargues i amb flaire de bàlsams; coll i mentó eren quelcom resplendent, els llavis eren gotes de nèctar; al pit duia rosada del nou matí, l'alçada conforme a l'edat, com un jove xiprer; nas ben polit, les files de dents eren un collar de perles blanques; les celles curvilínies recordaven la forma de l'arc d'Amor satisfet; la natura, hi semblava mesclar la llet i les roses i, com un pintor, colorar-ne el cos de blanc-i-roig. Era un prodigi també per les noies que dansaven al prat del temple de Dionís. Robins als dits i als lòbuls de les orelles, com brases enceses, encastats amb or pur: les mans rutilaven pels ors, així com els peus, argentats. Així la verge Drosil·la gaudia de tant extraordinaris favors de bellesa.
Aleshores, els bàrbars, que s'havien dedicat a aixecar el colze fins al vespre i ben entrada la nit, contents d'allò que havien robat – als bàrbars per naturalesa els agraden les gresques, els excessos i les borratxeres, especialment quan troben els bens d'altri tots junts i poden robar sense problemes – a males penes s'aixecaren de taula per anar drets al llit.
Cràtil llavors, era el príncep part, refet una mica de l'embriaguesa que tot ho confon, digué al sàtrap Lisímac: “Ja en tenim prou de menjar, de beure i de borratxera que fa entrar la son als ulls; ja és hora de cedir a la son, després de divertir-nos. Però tu, autèntic cor infatigable, només tu de nosaltres, no dormis: tria els millors soldats, cavalca al voltant dels captius en cadenes, custodia'ls, vigila'ls, observa'ls, mou-te, que no se'ns escapin d'amagat i nosaltres fem el ridícul o, si no, que no facin un cop de mà de sorpresa contra els nostres que estan dormint tranquils.”
Rebuda aquesta ordre tan dura del príncep, Lisímac el sàtrapa, va fer fugir la son i es va disposar a vigilar els presoners. Quan el sol, el resplendent auriga, encengué la seva llum arreu per la terra, tot descobrint el dia radiant, es llevà tot seguit el príncep de Pàrtia i, admirat amb Lisímac per la seva feina de guardià, li va retre homenatge amb paraules d'elogi, donant compliment a moltes promeses que li havia fet, sobretot que donaria la part més gran del botí a ell i als seus homes, dient-los: “S'ha de reconèixer qui s'ha esforçat més que els altres, amb un premi major.”
Dient això, s'aixecà de la llitera. S'aixecà també la tribu de bàrbars, tots a punt per tornar amb rapidesa i recolliren tot el que havien robat: per ordre del mateix Cràtil, llur cap, encaminaren cabres, vaques, presoners capturats, cap al seu país.
1 Λευκοχειροσαδόνυξ: és un àpax,. Problema: El sardònix no és blanc, sinó jaspiat roig i blanc. Sembla per tant lligar a les paraules que segueixen. Existeix d'altra banda un problema de transmissió del text, ja que existeix molta divergència entre el manuscrits.
2 Ῥις γρυπή: el nas aguilenc, igual que en el romanç de Prodrom (1.48, ὑπόγρυπος ῥις), és una característica de la bellesa femenina.
[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 120 - 205]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada