Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (258 - 283)

Amistat entre Caricles i Cleandre

   Amb Caricles que, sense parar, ordia els seu plany cortrencador per Drosil·la, hi era un bon noi, de veu melodiosa i noble aparença, company de presó, un estranger presoner com ell¹, que, assegut al seu costat, intentava pal·liar-ne les penes que patia amb aquestes paraules: “Caricles, para de plorar d’una vegada! Parla, respon, és que pots atenuar la càrrega feixuga del desànim fent sortir les paraules de forma espontània. Les paraules són la medecina de tots els dolors; certament l’ànima no sabria apaivagar els focs dels turments d’altra manera, sinó desviant-ne la causa cap a algú que consoli qui està patint.”

   “Tens raó, Cleandre,” va dir Caricles, “de veritat el teu consell, per si sol, basta per atenuar les meves penes, gairebé del tot. Ja és nit com veus i convé deixar-me convèncer per la nit, amic. Deixa que, un cop sol, em fiqui al llit, per si mai m’agafa un xic de son als ulls i puc oblidar per un moment les meves penes. Demà, passada la nit, sentiràs els treballs de Caricles.”

1 Συμφυλακίτης: Es tradueix segons Lampe s.v., no segons LSJ i Montanari (policia).

 [Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 258 - 283]