Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (3)

   Ella llavors, agafat el noi de la mà, el dugué a casa seva i encetà a parlar amb ell molt amablement. Però ell continuava amb ella el seu silenci, sense flaquejar davant les paraules ensucrades de la dona. Llavors ella li diu:

   “Estic convençuda que no tens cap motiu per no parlar, amor meu. Què pretens doncs callant durant tanta estona? Si tens por que et passi alguna cosa inesperada, et donaré un consell útil i t'estaré a sobre fins que no facis això que dic. És a dir: saps que el teu pare, se l'està menjant la vellesa, està perdent moltes facultats; tu, en canvi, estàs ple de vigor i en la flor de la joventut. Llavors, si t'animes, et puc organitzar un complot contra el teu pare i eliminar-lo, tu puges al tron al seu lloc i m'agafes com a esposa teva¹.”

   Quan la dona malvada acabà de dir-li tot això, el noi va tenir un atac de ràbia furiosa; estava tant fora de si, que s'oblidà de l'ordre que el mestre li havia donat de no parlar durant set dies i li digué:

   “Dona, sàpigues que, si més no ara, fins que no passin set dies, no contestaré a això que acabes d'explicar.”

   La dona, a aquelles paraules, va perdre tota la seguretat i li agafaren els canguelis; s'empescà llavors una idea malvada, un pla homicida, contra el noi: tot d'una, s'estripà la túnica i, després de donar-se un cop a la cara, començà a xisclar ben fort. El rei sentí el crits, tot preocupat per la seva dona, de seguida la fa cridar i li demana:

   “Què són aquests crits?”

   “Majestat, era amb el teu fill, tot procurant convèncer-lo a parlar amb mi i, de sobte, se m'ha tirat a sobre intentant violar-me; i així m'ha estripat la túnica en l'agressió, com pots veure, i m'ha ferit a la cara amb les ungles. És veritat que sabia que el noi tenia uns quants defectes, però no imaginava, ni de bon tros, que estigués afectat per una monstruositat semblant.”

  El rei, escoltà això, que mai a la vida s'hauria esperat i, colpit per aquella increïble explicació, tot ple de ràbia envers el seu fill, el repudià i el desheretà. I, amb aquella fiblada tan dolorosa al cor, empès per l'amargura del desconfort, covava idees estranyes i terribles contra el fill i finalment, entre els turments del dolor, en decretà la condemna a mort.

   Ara bé, el rei tenia set consellers, d'allò més savis, que solia tenir al corrent de totes les seves decisions. Els set consellers doncs, informats de la seva sentència contra el fill, decretada sense el seu consens, després de fer una consulta interna, consideraren que el rei, presa de l'odi i del dolor que l'aclaparaven, per haver donat crèdit a la declaració de la dona, havia condemnat el seu fill sense haver investigat. “No és just que el mati així, sense proves. D'aquí a un temps” , deien ells, “se'n penedirà amargament, ens acusarà, ens renegarà com uns enemics, per no haver-ne evitat l'assassinat. Vinga, doncs, pensem un estratagema com cal per al rei, com podem salvar el seu fill del cop de dalla de la mort?”

   Aleshores acordaren que, cada dia, cada un d'ells conversaria amb el rei sobre el seu fill. A més a més, un dels set savis, el que era el primer, va dir:

   “Avui jo em presentaré davant el rei i, per a aquest dia, allunyaré el seu fill de la mort. Vet aquí que es presentà davant el rei i, prostrat al terra li digué:

   “Majestat, no és de justícia que els reis actuïn abans de saber la veritat”, i desprès, inicià a explicar un conte.

1 F. Conca destaca que en la Mil i una nit, la concubina no manifesta aquestes intencions successòries. 


[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 10 - 13]

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (2)

   En virtut d'aquells acords, el rei posà el seu fill a les mans del filòsof i Syntipas, rebut el fill del rei de les seves pròpies mans, se l'endugué a casa. Doncs bé, primer de tot li construí una habitació ben gran, la va pintar i decorar a dins, tota d'un color blanc lluminós, i hi va escriure a les parets tot el que havia d'ensenyar al noi. Tot seguit li va dir:

   “Passaràs tot el temps dins d'aquesta habitació fins que aprenguis allò que hi he escrit a les parets.”

   Des d'aquell moment estigué al costat del noi i, passant allà tot el seu temps, li ensenyava el que havia escrit (el menjar i el beure, els proveïa el rei) i, amb gran dedicació fins al termini establert de sis mesos, dugué a terme la seva formació, tan bé que no calgué allargar ni una hora el termini establert. És més, el noi es formà en coses que cap altre és capaç d'aprendre. Aleshores, un dia abans del termini establert, el filòsof va ser preguntat de part del rei:

   “Com ho tens allò que has promès?”

   I ell va respondre al rei:

  “S'ha acomplert allò que volíeu i desitjàveu, Majestat Excel·lentíssima: demà a la segona hora del dia us duré el vostre fill i el veureu tal com exigeix la vostra autoritat.”

   El rei es posà molt content i i optimista per aquell anunci.

   I el filòsof digué al jove:

   “Crec que és bo que aquesta nit investiguem el destí reservat a la teva estirp examinant atentament el curs de les estrelles, perquè, si hi fos quelcom interessant, en parlaria amb el rei demà.”

   Va fer doncs el filòsof l'estudi astral que deia, i va saber immediatament que no era bo que el noi es presentés davant el rei abans que passessin set dies respecte al termini que havia marcat, i en el cas que no transcorreguessin tots set, la vida del jove correria perill.

   Després de passar la nit investigant, conscient de què comportava això, el filòsof caigué en el desconhort. En veure'l tan profundament angoixat, el fill del rei li preguntà:

   “Mestre, per què estàs en silenci, tot trist?”

   Syntipas n'explicà la causa al noi. I el jove li digué:

   “Llavors, si et plau i m'ho ordenes, durant un mes puc no obrir boca, com sigui, i davant el rei em puc quedar callat fins quan vulguis.”

   “Però amb el teu pare tinc un contracte que no puc infringir de cap de les maneres: m'he compromès amb ell a portar-te a la seva presència demà a la segona hora i no vull per res faltar-li a la paraula... llevat que després m'amagui, intentant de passar desapercebut, mentre tu, demà a l'hora segona te'n vagis a veure el rei i pare teu; llavors presenta't, segons el nostre acord, però resta callat a la seva presència, sense dir ni mu, fins que sigui el setè dia.”

   De bon matí doncs, a la segona hora en punt, el jove es presentà al seu pare, prostrant-se fins al terra. El rei llavors el va fer venir a prop i, amb la gana que tenia de veure'l, l'abraçà i, tot content, es posà a parlar amb ell. Però el fill no deia res: restava en silenci, tot fitant el seu pare sense obrir boca. El pare demanà al fill l'honor d'una resposta, però ell, amb la boca la boca tancada, no li contestà res. El rei havia convocat una reunió festiva per la joia pel fill, assegut al tron, havia convocat tot el senat a escoltar allò que el noi havia aprés. Sorprès doncs per tot aquell mutisme, el rei digué als seus alts dignitaris:

   “Parleu doncs vosaltres amb el meu fill, es veu que em té por i es queda callat.”

   I aquells parlaren directament amb el noi, dient-li, amb suavitat i amabilitat, que els contestés, però ell continuava callant, com abans. Vist això, el rei envià els soldats i els seus enèrgics servidors a la recerca del seu mestre. I tot i buscar-lo amb diligència, no el trobaren. Aleshores, el rei tornà a parlar amb els alts dignitaris de cort, dient-los:

   “Quina creieu que és la causa d'aquest silenci?”

   Un d'ells li contestà:

   "Majestat, pel que sembla, el mestre del teu fill li ha donat alguna poció per reforçar-li els seus ensenyaments i deduïm que se li ha travat la llengua per aquesta poció o, si no, és per una amenaça i una por incontrolables pel seu guia espiritual."

  Amb el rei completament fora de si per això, una de les seves dones, veient-lo en tantes dificultats, li digué: “Deixa'ns estar sols a mi i al teu fill, per si mai em revela el motiu que té amagat; car abans solia explicar-me els seus sentiments que fins i tot ni explicava a la seva mare.”

   I de ben segur també la seva mare tenia el cor trencat pel fill. El rei, finalment, digué a la madrastra:

  “Doncs emporta't el meu fill a casa teva i, si pots, digues-li paraules suaus; si mai aconsegueixes, com deies, que parli, intenta saber també quina causa li ha provocat aquest silenci.”

 Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 6 - 10]

  

Miquel Andreòpul: El llibre de Syntipas (1)

[Inicia amb aquesta entrada una nova proposta, el Llibre de Syntipas, una obra que, com el Barlaam i Ioasaf, ens demostra el sincretisme existent entre cultures occidentals i orientals en els segles X-XII, també a nivell de literatura més informal, com en aquest cas. És un text que, en l'època, es trobà en diverses versions i idiomes, per exemple en Castellà: és el famós Libro de los Engaños. Bona lectura!]

 

Pròleg de l'original, és a dir del text, del llibre siríac conegut com el de Syntipas, que comença amb aquestes paraules

Història filosòfica, que he escrit sobre Cir, rei dels perses, el seu fill legítim, el seu mestre, Syntipas, i a més a més els set savis del rei i una de les seves dones, malvada i desvergonyida, que tot i ser-ne la madrastra, presentà al rei una falsa i fraudulenta acusació contra el fillastre. Aquesta història havia estat narrada per Musa, el persa, en profit dels lectors.

Hi havia un rei que es deia Cir, casat amb set dones i que no tenia fills. Com que doncs desitjava un fill, amb passió suplicava Déu d'alliberar-lo del llast de l'esterilitat. I finalment, de tant demanar-ho, el seu prec va ser atès i li va néixer un fill que va ser ben criat i va créixer sa i es va fer gran, com un arbre ufanós.

Aleshores, quan aquest noi acabava la seva adolescència, el pare el posà a les mans d'un mestre perquè s'eduqués amb els ensenyaments filosòfics. Tanmateix, després de tres anys dedicats en això i de no treure'n cap profit, el rei, preocupat de la qüestió, digué:

“El meu fill, ni que es quedés uns anys llargs - vull dir els de les històries¹ - amb aquest mestre, no n'aprendrà absolutament res; així que el confiaré al filòsof Sintypas, car tinc entès que l'home és molt savi i té una cultura superior a la resta.”

Dit això, convoca en Syntipas i li diu:

“Filòsof, de quina manera educaràs el meu fill i quant trigaràs?”

L'altre li contesta:

“Estic disposat a formar i educar el vostre fill en tots els aspectes, durant sis mesos com a molt, omplint-lo de tanta saviesa que no trobareu ningú més savi que ell. Que jo pugui morir i que tots els meus bens passin en vostre poder si no us el presento en aquestes condicions dins del termini, Majestat. Seria certament absurd que una regió tan important, que compta entre altres coses amb un monarca com vós, tan intel·ligent i enginyós, no tingués un filòsof dotat a més a més d'experiència en la disciplina mèdica. I si no hi fos un home d'aquesta mena a la regió, caldria que no hi visqués ningú en absolut: sé perfectament que els reis, pel seu caràcter irós, són iguals al foc que crema i els cal l'assessorament d'uns savis, per evitar que, en un rampell de ràbia excessiva, acabin matant algun dels seus súbdits. Si aleshores, tal com us he avançat, iniciaré el vostre fill a la filosofia, sa Majestat, si demano una cosa, me l'haureu concedir generosament.”

El rei preguntà al filòsof:

“I què és que demanes? Digues, ja que més possible t'ho garantiré i si, en canvi, m'és impossible, no et seré útil per a quelcom irrealitzable.”

Syntipas, després que, tal com preveia, s'havia guanyat la bona predisposició i el consentiment del rei a la seva proposta, digué:

“Majestat, allò que no voleu que els altres us facin, no vulgueu fer-ho als altres.”

Llavors el rei, que feia que sí amb el cap després d'aquelles paraules i fixava les seves esperances en aquell home, digué:

“Qualsevol cosa em demanis te la donaré de bon grat.”

Es van dir doncs aquestes coses i el filòsof presentà a Cir el seu compromís, pel qual entre altres coses prometia restituir el seu fill en sis mesos i dues hores completament instruït i, si allò contractat s'allargués més enllà del termini establert, Syntipas se sotmetria a la decapitació.

1 Es refereix al μέγας ἐνιαυτός que tradicionalment es considerava un període de 600 anys. No sé si es troba a la versió siríaca original.

[Michaeli Andreopuli Liber Syntipae, ed. Victor Jernstedt, San Petersburg, 1912, pàg. 2 - 6]

Joan de Damasc: Cànon per al Nadal (2)

Digues sí, Bondadós, als himnes dels fidels,

fes arrufar les celles altives a l'Enemic;

ull que ho veu tot, du els cantaires

al compàs de la fe, Benaurat,

ferms, immòbils per damunt del pecat.

El cor de pagesos – digne de veure,

d'un cop d'ull inefable, el fruit benaurat

de l'esposa més pura – s'estremí pel miracle,

davant l'ordre dels àngels cantant Jesucrist,

el Senyor, encarnat sense semen.

El Logos, senyor dels cels més altívols,

descendeix d'una verge, enmig de nosaltres,

per misericòrdia, primer només esperit,

després matèria en la carn, rescatant

qui primer fou plasmat i havia decaigut.

El profeta Abbacum digne de veure el model

d'un cop d'ull inefable, prenunciava fa temps,

el renéixer de l'Hades de l'estirp dels humans:

un nounat ha baixat del mont de la Verge,

és el Logos, per al renéixer del poble.

[Anthologia Graeca Carminum Christianorum, Christ et Paranikas, Liepzig, 1871, pàg. 205]

Nicetes Eugenià: Drosil·la i Caricles I (284 - 358)

 Lament de Drosil·la

  Així, mentre Caricles intentava agafar la son, Drosil·la jeia a l’habitació de Crisil·la reservada a les noies i plorava d’un plor amarg, des del cor – la son agraïda escampada pels ulls no podia apoderar-se’n – i deia: “Ànima meva, Caricles espòs, espòs Caricles, i només de nom, perquè al cor gairebé no hi tens Drosil·la, oblidant, per les desgràcies que ens enfronten, la nostra lliure promesa i el déu que fa temps em va unir amb tu, Caricles, però era només una promesa. Drosil·la en canvi plora sense consol per Caricles, inundada de llàgrimes, i es queixa de tu i encara més del Destí¹, que s'ha oblidat de qui t’ha estat promesa. Per mal que el Destí homicida, Caricles, t’ataqui, o ataqui en lloc teu la verge Drosil·la, tan durament com per trencar i partir en dos la nostra unió indivisible – per què, Destí maligne, no estàs tip dels treballs que ja hem sofert i del càstig a què estic sotmesa i em tanques en canvi lluny de Caricles? Millor que la llum hauria estat la foscor del presidi si hagués estat condemnada a estar-hi amb ell, ahir mateix l'hauria seguit a la càrcer – no ens hem d’abatre, Caricles, per mal que el Destí ataqui tan fort per separar dos amants, ordint dividir-los, i estigui ansiós, ai, de trencar-ne, per fi, el compromís de ser una única cosa; ni ens hem de resignar a l’oblit, sinó, encara més, ens hem de vestir amb molt de coratge davant el Destí homicida. Però tu mentrestant dorms i no plores Drosil·la, i ella gemega i jura pels déus de no separar-se mai de Caricles. L'heura és difícil d'arrancar de l'alzina: avesada a la unió, des que encara és un brot, s'hi amalgama i sembla un sol cos amb doble vitalitat. Així és Drosil·la amb l'estimat Caricles, un cos, un sol pensament, una ànima, tot i que ahir, amb la taula parada, era clar que Cràtil anava alimentant un amor insà, llançant-me mirades malignes. Ah, Caricles, com estimo aquest nom! Com podran acabar les nostres desgràcies? Ara penso, malgrat separada de tu, que és un petit consol poder veure encara que només la presó on t'han tancat – sí, és molt poc – i saber, si més no, on et trobes, on dorms, on seus. Deixa corre la son, si és que pots dormir, pensa a Drosil·la: ella plora, gemega per tu; plora! gemega! estigues trist com ella²! Però és cert, Caricles, no vas brotar d'algun roure; sé que gemegues i plores i en el cor de la nit no et pots adormir, pensant sempre a la jove Drosil·la. I ara, Son, agafa'm una estona també, potser tinc un somni on veig Caricles, el meu amor, i em consolo; als amants que es desitgen, sovint, quan no es veuen de dia, els agrada unir paraules i alens quan somien.”

   I mentre així gemia i es lamentava la jove Drosil·la, la llum del matí tornà pels captius que dormien, miserables, a les masmorres, si bé la profunda foscor d'aquelles podia sufocar i obscurir el dia.

[FI DEL PRIMER LLIBRE]

1 Es tradueix en majúscula perquè en la novel·la comnena, com ja en la d'època romana, el destí/sort (τύχη) té característiques de divinitat omnipotent, a la mercè de la qual estan subjectes els protagonistes; com posen en relleu diferents autors (Hunger, Beaton, etc.), és un clar símptoma del sentiment pessimista que amara l'època comnena, després de la derrota tan dolorosa de Manzikert.

2 Συγκαηφία (συγκατηφιάω): és un quasi-apax que es troba un cop només en un altre autor contemporani (Miquel Itàlic).

[Nicetas Eugenianus, De Drosyllae et Cariclis Amoribus, ed. F. Conca, J.C. Gieben, Amsterdam, 1990, I, 284 - 358]