[Amb aquesta entrada vull presentar-vos, traduït al català,
aquest article de Silvia Ronchey, bizantinista, historiadora i escriptora, que
parla d’un dels textos que he estat publicant durant els darrers mesos: Barlaam i Ioasaf. Aquest article, escrit en coincidència amb la publicació de la seva
nova edició italiana de Barlaam i Ioasaf – La vita bizantina del Buddha (la
introducció del qual conté algunes de les idees seguidament expressades) es pot
trobar en versió original a la web de la professora Ronchey.
Bona lectura!]
Quan Buda
era un sant cristià
“Perquè no podem
dir-nos cristians”, escrivia el laic Benedetto Croce, tot reflexionant sobre
les arrels comuns d’Europa. Amb igual objectivitat hauríem de reflexionar seriosament avui sobre “perquè
no podem no dir-nos budistes”. Més que una filosofia i menys que una religió, el
budisme és tal vegada la doctrina compartida del
món contemporani. N’és imbuïda, molt més que del cristianisme, la filosofia
moderna, tant la existencialista, com la que no ho és. Un bestseller silenciós, Siddharta de Hesse, ha orientat espontàniament la formació
de les dues darreres generacions. Ratificat per la New Age, però ja anticipat per pioners del modernisme catòlic com
Thomas Merton, l’acolliment cultural i cultual del budisme ha produït una hibridació
confessional, en què el ioga cristià i les formes de meditació mixtes són finalment
un costum acceptat. De Yahoo Answers fins
als cercles parroquials, la pregunta “podem ser budistes i cristians alhora” està
escampada de manera viral i la resposta és gairebé sempre que sí.
En general, es fa remuntar
l’influx del budisme sobre el pensament, la cultura i la manera de sentir d’occident,
a l’impuls dels estudis d’orientalística, pels quals hom diu que era influenciat,
ja des de jove, Schopenhauer. Però, en realitat el budisme ja havia penetrat, des
de fa segles, a occident, n’havia impregnat la psique col·lectiva i s’havia inserit
en el seu ADN cultural, tot predisposant subliminalment el terreny al tomb vuitcentista
definitiu. Ja des de l’onzè segle el Buda s’havia tornat un sant de l’església
cristiana. El seu nom havia estat només lleugerament emmascarat: Ioasaf, de bodhisattva —
budasaf – iudasaf, travessant les diferents versions que havien dut
la seqüència de fets, circumstàncies, arquetips i símbols, diguem-ne la tira
originària de la vida del Buda, fins a Bizanci.
Mai fixada abans en
un text sagrat, allà es va fer llibre. El budisme mai no havia tingut una Escriptura,
car no és una ortodòxia, sinó una ortopraxi, on allò que importa és l'harmonia
del comportament, no pas la de les doctrines: fet per adaptar-se a cultures
diverses, es reflectia diversament en les seves escriptures. Però la força plasmadora
de Bizanci, la civilització del llibre per excel·lència, generà un nou text
original: la Història
de Barlaam i Ioasaf, elaborada, entre la fi del Xè segle i l’inici
del XIè, per Eutimi d’Iviron, un hostatge aristòcrata circassià, educat a l’alta
cultura dels palaus de Constantinoble, que després es va fer monjo del Mont
Athos. És justament a partir de quan, per primer cop, es cala l’empremta budista dins
el motllo bizantí que la seqüència narrativa de la vida del Buda es multiplicarà
en progressió geomètrica en la literatura occidental, i que Buda estendrà la seva
predicació a occident en travesti, en forma de sant cristià.
La història del bodhisattva Ioasaf seria un dels llibres
més difusos de l’edat mitjana global, un Siddharta ante
litteram elevat a la màxima potència. Del text grec passaria a l’eslau
eclesiàstic, d’aquí al rus i al serbi. A l’orient del món, la versió d’Eutimi
seria traduïda a l’àrab i a més a més a l’etiòpic, l’armeni, l’hebreu i el siríac.
Dites i fetes de l’àlies cristià de Siddharta ressonarien en tots els idiomes
occidentals amb una difusió que mai ha assolit cap altra llegenda. Mitjançant
el llatí, però amb la influència del maniqueisme, la seva història assoliria la
Provença dels càtars i dels albigesos. Es transmetria a les primeres chansons de geste,
als poemes èpics medievals en langue d’oïl, a aquells mig-alt-alemanys, fins al Barlaam und
Josaphat de Rudolf von Ems. Seduiria la Itàlia més mística, el Tres-cents
senès de Caterina de Siena, i mitjançant el Novellino es transmetria al Decameron de Boccaccio. Es lliuraria
del llatí en els fabliaux, en els resums dels Leggendari, en els misteris
populars, en les balades i en els ludi
medievali del Maggio. Sorprendria el públic a les places i en les sagrades
representacions. Travessaria les fronteres septentrionals d’Europa i arribaria
fins al teatre de Shakespeare. En segle disset veuria la seva màxima fortuna, de
Port-Royal fins a Espanya, on Lope de Vega en trauria el seu Barlán y Josafá, a
través del qual, el jove príncep aïllat del món i absorbit en el somni, trobaria
el més complet retrat occidental a La vida es sueño de Calderón de la Barca. Seria mitjançant
Calderón que la trama del la vida del Buda — aquesta llegenda de mil cares, aquest
punt de l’espai literari que conté tots els altres punts, justament com l’Aleph
de Borges — es transmetria a la literatura dels segle dinou i vint i encara trobaria
intèrprets amb Hugo von Hofmannsthal i amb Marcel Schwob.
Mentrestant,
repertoris com l’Speculum de Vincenç de Beauvais i la Legenda aurea
de Jacopo da Varazze havien reflectit i nebulitzat en el seu perdurable radi d’influència
no només la història del Gautama Sâkyamuni, sinó també el lluent polsim llegendari
i sapiencial de les deu faules o paràboles que la marquen, la més famosa del les
quals, l’apòleg del Caminant i l’Unicorn -avui coneguda sobretot en la seva versió
zen-, justament a través del Barlaam i Ioasaf, s’ha escampat a totes les literatures del
món.
Un home és perseguit
per un unicorn embogit. En la fugida rellisca i cau a un barranc. Tot precipitant,
aconsegueix agafar-se a un arbust. Mirant avall, però, s’adona que dos ratolins, un blanc i l’altre
negre, n’estan rosegant les arrels. Al fons del barranc veu un drac que l’espera
amb la gola oberta. Examinant el punt on es recolza amb els peus, veu quatre caps
de serps que surten de la paret de roca. Aixeca els ulls al cel i veu que està regalimant
mel de les branques de l’arbust. Deixa de
pensar a tota la resta i es concentra en la dolçor d’aquella gota de mel.
Haver dut a
occident aquesta paràbola, d’origen potser jainista, és un dels mèrits més exquisits
de Bizanci. Aquell eco místic arribà fins a Baudelaire, per insinuar-se dins Mon coeur mis à nu,
i fins a Tolstoj, la Confessió del qual és, tal vegada, la més clara enunciació
del budisme cristià: conegut via la tradició ortodoxa dels Menaioi,
el Buda bizantí, escriu, “li revelà el sentit de la vida”.
Sílvia Ronchey
La Stampa, 13 de novembre de 2012
