Quan Buda era un sant cristià. Silvia Ronchey

[Amb aquesta entrada vull presentar-vos, traduït al català, aquest article de Silvia Ronchey, bizantinista, historiadora i escriptora, que parla d’un dels textos que he estat publicant durant els darrers mesos: Barlaam i Ioasaf. Aquest article, escrit en coincidència amb la publicació de la seva nova edició italiana de Barlaam i Ioasaf – La vita bizantina del Buddha (la introducció del qual conté algunes de les idees seguidament expressades) es pot trobar en versió original a la web de la professora Ronchey.

Bona lectura!]

Quan Buda era un sant cristià            

“Perquè no podem dir-nos cristians”, escrivia el laic Benedetto Croce, tot reflexionant sobre les arrels comuns d’Europa. Amb igual objectivitat hauríem  de reflexionar seriosament avui sobre “perquè no podem no dir-nos budistes”. Més que una filosofia i menys que una religió, el budisme és tal vegada la doctrina compartida del món contemporani. N’és imbuïda, molt més que del cristianisme, la filosofia moderna, tant la existencialista, com la que no ho és. Un bestseller silenciós, Siddharta de Hesse, ha orientat espontàniament la formació de les dues darreres generacions. Ratificat per la New Age, però ja anticipat per pioners del modernisme catòlic com Thomas Merton, l’acolliment cultural i cultual del budisme ha produït una hibridació confessional, en què el ioga cristià i les formes de meditació mixtes són finalment un costum acceptat. De Yahoo Answers fins als cercles parroquials, la pregunta “podem ser budistes i cristians alhora” està escampada de manera viral i la resposta és gairebé sempre que sí.

En general, es fa remuntar l’influx del budisme sobre el pensament, la cultura i la manera de sentir d’occident, a l’impuls dels estudis d’orientalística, pels quals hom diu que era influenciat, ja des de jove, Schopenhauer. Però, en realitat el budisme ja havia penetrat, des de fa segles, a occident, n’havia impregnat la psique col·lectiva i s’havia inserit en el seu ADN cultural, tot predisposant subliminalment el terreny al tomb vuitcentista definitiu. Ja des de l’onzè segle el Buda s’havia tornat un sant de l’església cristiana. El seu nom havia estat només lleugerament emmascarat: Ioasaf, de bodhisattva — budasaf – iudasaf, travessant les diferents versions que havien dut la seqüència de fets, circumstàncies, arquetips i símbols, diguem-ne la tira originària de la vida del Buda, fins a Bizanci.

Mai fixada abans en un text sagrat, allà es va fer llibre. El budisme mai no havia tingut una Escriptura, car no és una ortodòxia, sinó una ortopraxi, on allò que importa és l'harmonia del comportament, no pas la de les doctrines: fet per adaptar-se a cultures diverses, es reflectia diversament en les seves escriptures. Però la força plasmadora de Bizanci, la civilització del llibre per excel·lència, generà un nou text original: la Història de Barlaam i Ioasaf, elaborada, entre la fi del Xè segle i l’inici del XIè, per Eutimi d’Iviron, un hostatge aristòcrata circassià, educat a l’alta cultura dels palaus de Constantinoble, que després es va fer monjo del Mont Athos. És justament a partir de quan, per primer cop, es cala l’empremta budista dins el motllo bizantí que la seqüència narrativa de la vida del Buda es multiplicarà en progressió geomètrica en la literatura occidental, i que Buda estendrà la seva predicació a occident en travesti, en forma de sant cristià.

La història del bodhisattva Ioasaf seria un dels llibres més difusos de l’edat mitjana global, un Siddharta ante litteram elevat a la màxima potència. Del text grec passaria a l’eslau eclesiàstic, d’aquí al rus i al serbi. A l’orient del món, la versió d’Eutimi seria traduïda a l’àrab i a més a més a l’etiòpic, l’armeni, l’hebreu i el siríac. Dites i fetes de l’àlies cristià de Siddharta ressonarien en tots els idiomes occidentals amb una difusió que mai ha assolit cap altra llegenda. Mitjançant el llatí, però amb la influència del maniqueisme, la seva història assoliria la Provença dels càtars i dels albigesos. Es transmetria a les primeres chansons de geste, als poemes èpics medievals en langue d’oïl, a aquells mig-alt-alemanys, fins al Barlaam und Josaphat de Rudolf von Ems. Seduiria la Itàlia més mística, el Tres-cents senès de Caterina de Siena, i mitjançant el Novellino es transmetria al Decameron de Boccaccio. Es lliuraria del llatí en els fabliaux, en els resums dels Leggendari, en els misteris populars, en les balades i en els ludi medievali del Maggio. Sorprendria el públic a les places i en les sagrades representacions. Travessaria les fronteres septentrionals d’Europa i arribaria fins al teatre de Shakespeare. En segle disset veuria la seva màxima fortuna, de Port-Royal fins a Espanya, on Lope de Vega en trauria el seu Barlán y Josafá, a través del qual, el jove príncep aïllat del món i absorbit en el somni, trobaria el més complet retrat occidental a La vida es sueño de Calderón de la Barca. Seria mitjançant Calderón que la trama del la vida del Buda — aquesta llegenda de mil cares, aquest punt de l’espai literari que conté tots els altres punts, justament com l’Aleph de Borges — es transmetria a la literatura dels segle dinou i vint i encara trobaria intèrprets amb Hugo von Hofmannsthal i amb Marcel Schwob.

Mentrestant, repertoris com l’Speculum de Vincenç de Beauvais i la Legenda aurea de Jacopo da Varazze havien reflectit i nebulitzat en el seu perdurable radi d’influència no només la història del Gautama Sâkyamuni, sinó també el lluent polsim llegendari i sapiencial de les deu faules o paràboles que la marquen, la més famosa del les quals, l’apòleg del Caminant i l’Unicorn -avui coneguda sobretot en la seva versió zen-, justament a través del Barlaam i Ioasaf, s’ha escampat a totes les literatures del món.

Un home és perseguit per un unicorn embogit. En la fugida rellisca i cau a un barranc. Tot precipitant, aconsegueix agafar-se a un arbust. Mirant avall,  però, s’adona que dos ratolins, un blanc i l’altre negre, n’estan rosegant les arrels. Al fons del barranc veu un drac que l’espera amb la gola oberta. Examinant el punt on es recolza amb els peus, veu quatre caps de serps que surten de la paret de roca. Aixeca els ulls al cel i veu que està regalimant mel de les branques de l’arbust.  Deixa de pensar a tota la resta i es concentra en la dolçor d’aquella gota de mel.

Haver dut a occident aquesta paràbola, d’origen potser jainista, és un dels mèrits més exquisits de Bizanci. Aquell eco místic arribà fins a Baudelaire, per insinuar-se dins Mon coeur mis à nu, i fins a Tolstoj, la Confessió del qual és, tal vegada, la més clara enunciació del budisme cristià: conegut via la tradició ortodoxa dels Menaioi, el Buda bizantí, escriu, “li revelà el sentit de la vida”.

Sílvia Ronchey

La Stampa, 13 de novembre de 2012