El general allà era
Marules, investit també de la dignitat de gran arcont. Aquest
home atenia i servia Roger de Flor en gairebé tot, com un subordinat
– així ho havia establert el decret de l'emperador – , i al
mateix temps, com que li sabia realment greu pels seus homes,
tractats de manera lamentable pels catalans, els recolzava bastant
i els reconfortava: també els havia afectat la ruïna general;
allistats com a soldats, sent uns combatents realment bons, havien
estat desarmats i aquells altres els havien privat dels seus bens,
com uns pagesos, uns vagabunds, tot fent-se els fatxendes davant dels
seus ulls. Ells certament eren cohibits per por del sobirà i del
perill que representaria una guerra intestina, de crear una situació
sense sortides, però de moment esperonats per la còlera, frisaven
per revenjar-se. I finalment, amb l'enemic que s'anunciava a prop,
als peus del castell de Goulielmou, no van hesitar, juntament amb el
seu general Marules, a envestir l'exèrcit adversari des de totes les
direccions, mentre que els catalans, sí, certament havien fet creure
que sortirien i s'afegirien a la lluita, però no, no es van oblidar
dels seus costums: es posaven les cuirasses a poc a poc, els costava
ensellar els cavalls, tot preocupant-se per la seva incolumitat
personal, pel que sembla; i com que eren encara a mig camí, el seu
retard va permetre als primers tenir èxit en la batalla tots sols.
Amb tot, mentre els altres trigaven a venir, ells tornaren després
de l'èxit aconseguit; llavors hom va veure la mala índole dels
aliats i que actuaven no pas com a amics nostres, allò que seria
normal, sinó com enemics. Els vencedors que tornaven, es trobaren
els altres; era per tant inevitable retreure'ls la seva falta
d'empenta i desídia. Els catalans llavors van cometre allò inaudit,
decidint agredir els seus aliats com si fossin un enemic més. La
idea de la baralla, tal com es va veure, era per a quedar-se el botí
dels altres. Qui obeïa lliurant el seu botí quedava salvat; qui
s'oposava, per cobdícia o bé per dignitat personal, a deixar-se
prendre vilment el fruit de la victòria després de posar en perill
la pròpia vida davant l'enemic, era eliminat i acceptava la mort,
preferint justament caure en la glòria, que ser privat
vergonyosament del botí.
En tot cas, aquests
eren els èxits dels catalans entre tardor i primavera, quan
justament una certa part d'ells, gens menyspreable, ja que no podien
continuar fent certes coses com abans, mentre els autòctons se
n'anaven gràcies a un permís momentani que havien obtingut d'ells,
estibaven a les naus càrregues importants, sobretot de cereals i de
béns de primera necessitat i, seguint l'exemple dels homes de
l'Eiximenis, també agafaven la mar, sense preocupar-se gaire dels
pactes amb el megaduc. La resta es va quedar inactiva durant tot
l'hivern a Cízic. L'excusa per aquesta inactivitat era que,
transcorregut ja el trimestre pel qual havien cobrat el sou, no els
havien pagat per anticipat la soldada, segons allò acordat amb
l'emperador, per la col·laboració del període successiu.
Per això, tot i la
vergonya per la inactivitat, el seu cabdill es dirigí ràpidament
cap a Constantinoble. Fent cas omís, pel que li era possible, d'unes
coses, presentà informes i sol·licituds només en relació a la
qüestió dels salaris. A més a més, com que volia rebre provisions
per als alans, perquè eren un recurs militar temible – i és que
l'home semblava no tenir confiança ni tan sols en els seus –, un
cop decretat que una part l'agafés allà mateix i que obtingués la
resta de les illes, se'n tornà enrere, convençut que rebria aviat
els cavalls destinats als alans, tal com ho havia demanat. Les coses
van anar així. I després que, durant tota la quaresma va estar
donant-se demostracions recíproques de perseverança i de zel amb
els qui volien cobrar, el repartiment dels salaris el va fer
d'aquesta manera. Als catalans, els va donar a cada qual dues o tres
unces d'or per a cada mes; quant als alans, pagà a cada ú només
tres nomismes al mes, afegint els cavalls rebuts segons allò
acordat, que es lliuraren a alguns d'ells. No cal dir que això creà,
entre uns i altres, desordres importants avivats per l'egoisme, com
explicarem una mica més endavant.
(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 459, 461)
