[Comença un capítol molt llarg i complex dels relats històric de Paquimeres que, justament per això, he dividit en vàries parts. Com veureu més endavant, els almogàvers i Roger de Flor en són els protagonistes. De fet, ho són de tots els capítols que resten del llibre XI i també dels llibres XII i XIII, els darrers de l'obra, que l'historiador terminà el 1307. Aquí es narra la situació general als voltants de Constantinoble i a l'Anatòlia abans de la batalla de Filadèlfia]
Cada dia tornava a augmentar la inquietud pels turcs1,
tant que les esperances de recuperació s'allunyaven del tot; d'altra
banda quina desgràcia encara hi faltava? A orient ja feia temps,
però la situació era aquesta també a les portes de la ciutat i al
pati imperial. Per qui feia la travessada per l'estret del Bòsfor,
això era immediat en baixar de la barca, ja que corries perill així
que tocaves terra. Els turcs corrien per tot arreu a la banda
asiàtica2
de la ciutat i acampaven allà on volien. En tot cas no actuaven en
gran nombre, sinó desordenadament, en petis grups, amb la
conseqüència que la banda asiàtica de Bizanci era ja un proverbial
desert dels escites3,
amb ningú que gosés enfrontar-s'hi. Aleshores va ser quan, alguns
començaren a actuar de manera més agosarada i a atrevir-se a fer
sortides, car ho demanava el sentit de responsabilitat o, més aviat,
era la necessitat que hi empenya, pel pas del temps i l'exhauriment
de les provisions que s'havien dut des de fora. Es prenien doncs més
riscos. És a dir, mentre uns quants es feien enrere, cohibits per la
por i l'actitud amenaçadora dels qui manaven, uns altres, quan hi
havia algú que semblava capaç d'actuar de manera expeditiva –
allò que hom diria un líder –, d'amagat, agafaven la iniciativa;
i així, en algun cas tenien èxit, amb pocs soldats desprotegits i
sense armes, i més sovint sucumbien.
Gairebé no hi havia dia que no se sentia parlar
d'atacs per mar de les places fortes, de segrestos, o de massacres,
i encara més – allò desesperant – justament quan adreçàvem a
Déu les nostres súpliques. I només ens separava d'ells aquest
estret4.
Durant el dia5,
els guaites veien sovint soldats a peu i a cavall. I si mai algú,
empès per les dificultats i en l'esperança de quedar-se els bens
aliens que havien estat abandonats, gosava anar-hi, per compte
d'altri o en benefici propi, el capturaven o el mataven. Es podien
veure nombroses persones massacrades o ferides a mort, algun cop,
fins i tot sense cap i testes sense coll6.
La ciutat era plena de pagesos i gairebé no hi havia
lloc per a una gent que s'entaforava a tot arreu, allà on fos, al
carrer, que es veien vius només perquè respiraven: la fam i la
pesta es repartien aquells malaguanyats. Els habitants també
gaudien7
de la ruïna: uns ja sentien l'angoixa de la tragèdia, l'afrontaven
sense opcions de sortir-se'n i sense mitjans; altres comptaven que
els passaria aviat8
allò que ja s'havia esdevingut als seus veïns.
Els turcs, en els seus atacs contra Queles i Astrabetes
i fins i tot la plaça-forta de Hieron, cometien tota mena
d'atrocitats, i l'emperador, com si dormís o s'hagués mort.
Nicomèdia9,
afeblida per la fam i la falta d'aigua, s'abocava cap a una situació
sense sortida. La cèlebre Nicea10,
esquilada de l'encant que l'envoltava, també les passava magres. I
ara Belokomis, després Angelokomis, després Anagourdis, i Platanea
i Melangeia11
i totes les ciutats dels voltants, abandonades pels seus habitants,
feien plorar qui se n'assabentava. Això van patir també Krul·la12
i Katoikia i fins i tot pitjor.
Ja que la via d'Herakleion i Neankomis13
cap a Nicea estava tancada i els camins habituals antigament eren
sota l'amenaça d'atacs –perill
aquest que es corria permanentment– s'havia obert el camí de
Quios14,
que passava a l'ombra de les boscúries amb un traçat una mica
erràtic, i encara i així15
hi havia por i desconfiança –car els bebrics16,
els que diem de Pile17
i de Pítia, patien el mateix que els calcedonis i els halizons18–.
Qui es deixava enrere el mar per agafar el camí de Quios havia de
confiar a la nit la seva seguretat després d'esperar tot el dia;
baixar a la platja, navegar pel llac Ascani19
i, un cop desembarcat en front de la porta sobre el litoral,
escapolir-se dins Nicea, car aleshores les portes havien d'estar
tancades, pel perill que corrien els niceans sota l'amenaça imminent
dels enemics.
1 Lit.:
perses. Anacronisme.
2 Quan
es refereix a la Pera dels llatins Paquímeres fa servir la precisió
geogρàfica δυτικὴ
περαία. ἀνατολικὴ παραία és
la part asiàtica de la ciutat.
3 Expressió
proverbial que Hesiqui Alexandrí explica de la següent forma:
Σκυθῶν ἐρημία· παροιμία, ἀπὸ τῶν
φυγόντων ἐξ Ἐφέσου Σκυθῶν διαδοθεῖσα·
φοβηθέντες γὰρ καὶ ταραχθέντες κατὰ
γνώμην· (K. Latte, Lexicon Π~Ω)
1161.
4 El
Bòsfor.
5μεθ`ἡμέραν.
6 κόρσας
ἀνάυχενας. És una expressió que es
troba en més d'un autor. És una cita d'Aristòtil que cita
Empedocle d'Agrigent.
7 παραπηλαύον.
Enlloc amb aquest significat, però molt
documentat en diferents autors bizantins.
9 Izmit.
10 Iznik.
11 Belokomis
= Bilecik, a 50 km sud-est; Angelokomis = Inegöl, a 40 km sud-oest;
Melangeia = Yanishir, entre Iznik i Gemlik.
12 Gürle,
entre Gemlik i Iznik.
13 Herakleion
= Eregli; Neankomis: vàries lliçons per aquest nom, en tot cas
ambdós indrets a la costa meridional del golf Nicomèdia.
14 Gemlik.
La via oberta havia de passar pel Llac d'Iznik.
15 οὕτω
καὶ τότε.
16 Antic
nom d'un poble de la Bitínia.
17 Pylai
(Topdji Iskelesi) és a l'entrada del Golf de Nicomèdia i Pythia
(Yalova), 15 km a l'oest.
18 The
inhabitants of the region of Sangarius are mentioned as Alizones and
commonly as Mesothynites. See Παχυμέρης, Georges
Pachymérès Relations Historiques, Failler, A. (ed.), (Corpus
Fontium Historiae Byzantinae 24/2, Paris 1999), p. 402, 405.
19 El
llac d'Iznik.
(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 451, 453, 455)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada