Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) segona part

És per això que el sobirà, incapaç de fer front a tota aquella ruïna, envià un tal Sgouros, stratopedarca dels ballesters¹ i persona molt ben considerada, pagant-li uns diners, a la recerca de gent que s'afegís a la lluita. Quan llavors els seus homes arribaren pels volts de Katoikia², la gent recuperà la confiança: clarament, es van creure que estarien segurs. Però això va ser per a ells la més ruïnosa calamitat. De nit, es desplegà una multitud de soldats enemics, com uns cinc mil i, completament desapercebuts, ocuparen les vies que duien a la ciutat fortificada. I agredint-los en direcció oposada, amb tota la intenció, deixaren oberta una via de fuga cap a la plaça forta per als qui buscarien refugi, a la banda sud. Era impossible adonar-se'n i, donat el cas, era impossible salvar-se: els qui feren resistència van ser massacrats; dones i nens que fugien en gran nombre cap al castell eren una presa fàcil per als enemics que havien ocupat les posicions prèviament³. Finalment els qui eren encarregats de donar-los suport decidiren buscar la seva pròpia salvació retirant-se, perdent a més a més els emoluments que els pagaria l'emperador. Després d'això, l'enemic aniquilà tot el que hi havia de bonic en aquell indret, calant-hi foc. Aleshores Osman⁴, tot i retirar-se amb els seu, com que els belocomites eren aliats d'aquella ciutat que acabava de conquerir, assaltà Belokomis, ja abandonada pels civils; la va prendre amb la força, assassinant, quedant-se totes les grans quantitats de bens que va trobar i finalment aconseguint una garantia de seguretat pel que fa a les places fortes enemigues de la regió.

També Prusa⁵ tastà d'aquestes calamitats, l'única que havia estat estalviada entre les belleses de fora. De contrarietats semblants, n'havia experimentat fins i tot la ciutat costanera de Peges. Quan la gent dels voltants hi quedà tancada, tanta concentració generà un brot pestilencial i així cada dia els qui s'havien salvat fins i tot de l'espasa queien de cent en cent per la fam, els sofriments i ara, a més a més, per la pesta. I és més: l'emperador els va imposar una sanció de milers de nomismes per no haver volgut deixar entrar al megaduc⁶, quan de fet això ho havia decidit l'emperador Miquel⁷, tornant d'aquella ciutat, car temia que patís els mateixos accidents de Cízic⁸. Les barbaritats que se n'havien explicat eren inadmissibles i, fins i tot, d'alguna manera intolerables: es robaven els bens de primera necessitat, es violaven les dones, es desfloraven les noies. Qui tenia era depredat automàticament, i si era interessant allò que tenia se li perdonava la vida. Qui no tenia, per desconfiança en el fet de no tenir, era denunciat i l'investigaven amb cadenes i tortures, sota l'acusació de negar-se a pagar diners per procurar-se la impunitat. Tots els seus cabals, tant si se'ls havien guanyats com si els havien agafats, acabaren a les mans dels almogàvers; així es deia aquest poble, agafant el seu nom dels àvars⁹. Això no només ho patien els autòctons, sinó, per dir-ho d'alguna manera, tot l'orient bizantí, car tothom s'hi havia precipitat, fent servir la plaça forta com a refugi: pels seus habitants, això era una altra conquesta de la ciutat per part dels qui fugien de l'enemic. Deixem corre mutilacions, assassinats i la brutícia pestilencial, amb què els encarregats de la seguretat perseguien amb cruesa els pobres desgraciats assetjats. Pel que fa al cabdill d'aquella gent¹⁰, si bé és veritat que la seva intenció era de posar-se al servei dels ciutadans de Cízic, que li havien lliurat el poder, però com que temia problemes de part dels seus, en el cas que haguessin tardat a rebre allò que se'ls devia –mentre que ell en canvi cobrava còmodament la seva part pels serveis prestats–, no s'atrevia de cap manera a retenir-los i els deixava fer el que volien; i de totes formes, rebien el salari de l'emperador, quan encara no havien tingut cap èxit especial ni havien fet res. Però, tornem a la narració per entendre-ho bé.

1 Τζαγγρατόρες. Vd. nota a pàg. 204, Codinus Curopalates, De officialibus palatii cosmopolitani et de officis magnae Ecclediae liber. Bonn 1839.

2 La fortalesa de Kara-Çepüş, a prop de Nicea, segons Halil Hinalcik, The struggle between Osman Gazí and the Byzantins for Nicaea, pàg. 72. Istanbul, 2003. http://www.inalcik.com/images/pdfs/18732736THESTRUGGLEBETWEENOSMANGAZiANDBYZANTiNES.pdf

3 Aquesta maniobra, explicada molt sumàriament per Paquímeres, va ser, segons Failler, una tenalla en la qual van ser agafats els bizantins, entre dues ales dels turcs, una desplegada d'amagat a prop de Katoikia, i l'altra més lluny. Aquesta empeny les víctimes cap a Katoikia que es troben l'altra esperant.

4 Osman I, Osman Gazí, fundador de la dinastia osmanlí.

5 Bursa, a 30 km al sud de Quis (Gemlik).

6 Roger de Flor. Veure capítols anteriors.

7 Recordem que en aquest moment a Bizanci hi ha dos coemperadors: Andronic i Miquel. Quan Paquímeres diu l'emperador, en general en es refereix a Andronic. Quan es refereix a Miquel diu l'emperador Miquel.

8 Veure el capítol 17. Es torna a tractar dels almogàvers. Muntaner l'anomena Artaqui.

9 Extemporània etimologia, fent derivar ἀμογάβαρος de ἄβαρος i no del mot àrab al-mughawir.

10Roger de Flor.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21, pàg. 455, 457, 459)