Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

21 de gener del 2013

Manuel Files: Poemes

La taverna1

L'amo del tuguri aquell que veieu,
no és gelós i domina l'enveja
dels hostes que hi venen corrents:
tot i que algú s'emborratxa, i rebenta
el llit tot cardant la mestressa,
ell, sense immutar-se, controla l'enuig.
És el retrat de l'enveja,
espantall dels amors il·legítims.
Pretendents embriacs, desitgeu encara més,
tot fent merder per la casa.
Car l'enveja és el vell aquest sense dents:
com que no pot obtenir cap venjança,
mira els amants amb ulls de rufià.

1El títol és meu.

[Manuelis Philae Carmina. Ed. E. Miller, Paris, 1855-1857, pàg. 330]

12 de gener del 2013

Jordi de Pisídia: Per la restitució de la Santa Creu (poema sencer)

Versos improvisats en ocasió de la lectura de la comunicació de la restauració de la Santa Creu1

Gòlgota exulta! Tota la creació
de nou t'alaba, et diu “Refugi de Déu”:
del país de Pèrsia ha tornat l'emperador
mostrant la creu plantada sobre teu,
aclama'l amb paraules que canten;
com que, de boca, no en tenen els penyals,
tendres prepara els rams de palmera
per a l'encontre amb el nou triomfador.
Car, si no s'hagués endut de nou la creu,
riurien encara els mags ben arrogants.
Però amb els fets n'aprengueren la força,
saberen com, amb un foc misteriós,
va ser la creu que incinerà la flama2.
Què bo, senyor3, va ser el vostre esforç
i la vostra lluita per a la pau!
Com us beneiré amb un discurs cabalós,
a vós que la gràcia us diu beneït?
Com vau tornar a agafar la creu rapinyada,
adormint-ne el rèptil rapinyador?
Déu us proclamà com a heroi quan al drac,
degollat, li arrancàreu daurada la pell;
i vós no matàreu la fera amb metzines
medèiques4, sinó travessant-la amb la creu.
Deixeu, per fi, falsos israelites
la vostra paterna fe d'infidels!
La creu ha arribat amb rebuda imperial,
entre oracions, pregàries, plors i vigílies,
iambes harmònics i música d'orquestra,
i amb un guardó, gran, del basileu:
els enemics la volen i més la temen;
car ella no acceptava viure amb el bàrbar,
encara que, per punir aquell delicte,
havia d'exiliar-se i córrer per terres estranyes.
I tornà, aplegant els seus fills
de l'obscura i falsa morada,
i l'honoren, estimant-la encar més,
car dóna saviesa i allibera encar més5.
Pau, sabedor d'aforismes obscurs,
no pot ser doncs que diguin les gents,
que la creu és un absurd6; per les gents
és potent i imponent d'allò més.
I ara, meu Basileu, teniu per nosaltres
el seu poder místic; tota Bizanci
tots els països, tot l'univers exalten
el vostre carisma en un sol concert.
Que us alabi el gran Constantí, a vós, que sou
gran, tal com ell; ningú més us val en lloances.
Constantí, reveleu-vos a Roma de nou,
celebreu el vostre fill, per com, rebuda
una herència malmesa, la va restaurar.
Deixeu, ara, la Ciutat celestial,
i baixeu aquí a la nostra ciutat terrenal:
al cor, hi guardàveu tristesa i angoixa,
fins quan no vau veure la creu retornar
en triomf, que vós, quan era amagada,
vau descobrir el primer cop, allà on sempre
havia estat7, i el vostre nét no només descobrí,
sinó que, arribat als brasers de les terres de Pèrsia8,
novament l'ha portat al seu lloc inicial.
Teniu un fill per Providència divina,
com si ell fos un nou Constantí
fet matèria per les fustes de vida.
Car sobta com, en aquells entrebancs,
un emperador piadós, per sobre dels altres,
apagà el foc amb una fusta de foc,
que Cosroe menystingué, per ser fusta,
i descobrí que era una espasa clavada al seu cor.
Qui explicarà una tan miraculosa campanya,
ni que enlairi paraules alades?
I ara aneu, amb l'ànima neta,
pel camí joiós dansant amb els Àngels.
Als enemics, la creu que porteu,
els sembla una altra arca, i més que l'arca;
Aquesta enviava desgràcies als enemics,
a un tret de sageta9, però la fusta d'aquella
els envià, recte a la diana, ses fletxes ben vives:
vet aquí els parts fent fogueres dels perses,
els escites aterrant els eslaus i sent-ne aterrats,
bruts de la sang dels seus homicidis,
mesclen una enorme barreja en una sola batalla.
Vós, en canvi, calleu, duent les insígnies i el ceptre,
talment com un àrbitre tot separant lluitadors,
heu lluitat amb molts d'ells, i ara poseu fi a la baralla.
Els qui estan ficats en la lluita
esperen, mirant de gairell, el vostre gest;
i allà on és aquest gest la lluita té èxit.
I si el gest canviés i anés al contrari, la força
de l'èxit també canviaria, i mirant el gest vostre
..................................................10
i us mofeu d'espases innòcues
i us rieu de l'espectacle dels bàrbars,
que veieu ara subjectes, ells que us perseguien fa temps.
Un cop anunciades aquestes notícies,
en un dia agraït, un dia de victòria,
quan qui plasmà el nostre ésser
tornà al cadàver de Llàtzer la vida –
havien d'anar juntes, diria, resurrecció
de la mort i reaparició de la creu11 –,
sencera s'ajuntà la Ciutat – com la sorra
o un torrent, com onatge desmesurat,
que es trenca en rompents de mil cossos–,
delerosa, com gasela a l'estiu
sedegosa i estremida, de venir, rabent,
al ros de les vostres paraules.

1 Es refereix a l'episodi definitiu de la guerra d'Heracli contra l'imperi persa: la recuperació de la creu que els perses s'havien endut de Jerusalem. És un episodi (primavera del 630, segons Ostrogorsky, pàg 115) que sembla haver despertat una gran commoció en tot el món cristià de l'època, demostrada pel gran nombre d'obres que en fan esment (Veure Pertusi, pàg. 237)
2 Metàfora que es refereix a la flama/foc, que era el centre del ritus perses.
3 L'emperador Heracli.
4 Μηδικοὶς. Joc de paraules (impossible de passar al català) entre Μήδη (Μήδεια), Medea i Μῆδος, Meda, Persa.
5 El Pertusi en les notes explica aquest paràgraf fent la hipòtesi d'unes comunitats perses convertides al cristianisme.
6 Referència a I Corintis, 23.
7 Segons les diferents tradicions el redescobriment de la veracreu va ser obra de Constantí o de la seva mare Helena.
8 Es refereix als temples del foc del culte zoorastrià.
9 Es refereix a l'arca que Josuè ordena dur al voltant de les muralles de Jericó per fer-les caure el setè dia (Jos. 6, 1-21).
10 Hi ha una llacuna d'11 versos.
11 El dia de Sant Llàtzer (Llàtzer de Betània), en l'església ortodoxa, és el dissabte abans del Diumenge de Rams. L'any 630, aquest dia era el 31 de març, quan suposadament a Constantinoble es va anunciar el retorn de la creu al seu lloc d'origen.

(Giorgio di Pisidia, Poemi. I. Panegirici Epici. Ed. A. Pertusi, 1960. 225-230)

3 de gener del 2013

Jordi Paquimeres: Relats històrics (XI, 21) quarta part

Quant a l'emperador, renunciava a intentar saber quina feina feia aquella gent car no estava resultant gens profitosa, i com que atribuïa la causa de tot allò només a l'ira divina, tenia el patriarca celebrant vetlles i lletanies – on ell mateix, com a emperador, presenciava sovint amb pregàries i himnes propis: allò necessari per suplicar a Déu – i intentant que en aquell moment confiessin en quelcom positiu, per damunt de llur força objectiva.
Amb tot, confiava de manera total i exclusiva en els catalans: això volia dir, actuar així que ells es moguessin. Cal saber que havia rebut informació dels fets tràgics de Filadèlfia i que Alishir1 amb els seus karmans2 assetjava la ciutat després d'haver pres tots els castells dels voltants, i estava esperant de conquerir-la per fam i manca de bens de primera necessitat. I és que la fam encalçava: s'explicava que el cap d'ase valia tants diners i que la sang d'un animal sacrificat, encara que fos de porc, valia un nomisma d'or, però ja anava bé per fer contents els beneficiaris, encara que poc. I així, amb l'entrada la Setmana Santa, a final de març, envià a Cízic per mar la seva germana Irene, l'esposa d'Asan, sogra de Roger, que la de convèncer el seu gendre i posar-lo en moviment: era el moment oportú per a una ofensiva, i també l'exèrcit havia cobrat per anticipat tota la soldada. Es va esdevenir llavors que ella al cap d'uns dies havia fet tots els intents que calien per tal de promoure l'ofensiva, però els catalans amb la intenció de dilatar una vegada més els terminis, fins i tot entraren en disputes inoportunes amb els alans, iniciant lluites intestines fruit només de l'arrogància.
Cal saber que el descontentament agullonava també el alans perquè si els altres havien estat retribuïts amb tres unces o dues unces per a cada ú, ells havien cobrat una quantitat petita i se sentien considerats escòria al costat dels altres. A partir d'això, arran d'unes diferències i unes desavinences, la seva actitud es tornà hostil. Els fets van ser doncs que uns alans feien farina a un molí quan uns almogàvers posaren les mans sobre la molinera, ultratjant-la, tot emportant-se la farina; llavors odi i rivalitat s'anaren materialitzant de paraula, de moment. Però un alà, es narra, els va etzibar que tractarien el megaduc3 ben bé com havien fet amb el megadomèstic4. La frase, qua va caure així, sense pensar-hi, no quedà desapercebuda: de l'hostilitat verbal va néixer l'odi i Roger, així que li ho van explicar, va prendre represàlies, com si l'amenaça contra ell s'hagués ja portat a terme. De nit, el catalans, molts i ben preparats, s'afuaren doncs sobre el alans, pocs i desprevinguts, començant la batalla d'improvís: protegits pels escuts i confiant en la situació d'avantatge, passaven per les portes o fins i tot arrancaven les teulades, cosint-los de dards sense pietat. Però quan els altres també van poder agafar les armes, feien resistència disparant els seus dards: i començaren a morir de tots dos bàndols. Així i tot, els catalans es van imposar i el fill de Jordi, el cabdill alà, una persona important, valerós en batalla, va caure, traspassat per una fletxa, amb molts altres companys. Llavors, plens de ferits i de baixes com estaven, es van dispersar, encara que a desgrat. El dia després van reprendre la pugna amb generositat, els catalans amb arrogància i els alans amb el pes insuportable de la mort de qui havia caigut. És quan en caigueren tres-cents, es relata, d'alans en la lluita. Això va ser el nou d'abril, quan ni el mateix megaduc havia estat capaç d'interrompre d'alguna manera la batalla, interposant-se al mig dels dos bàndols. Tanmateix, quan amainà la violència, com que la població local propera als catalans va començar a tenir por perquè Jordi, al cap d'uns quants dies, estava al davant del alans, per destrossats que estiguessin aquests, el cabdill català va intentar d'estovar-lo amb uns quants regals, mes ell no acceptà una compensació tan lletja per la mort del seu fill, ans va dur [al cor] la revenja fins al moment oportú d'engegar-la5. Arribà maig i estaven estacionats a Aquiraus6, uns quants milers, sis dels quals eren de l'exèrcit català, mentre que el que quedava dels alans era si fa no fa uns mil soldats. La resta era l'exèrcit bizantí a les ordres del gran arcont Marules, però el megaduc manava sobre tots ells: ell decidia els salaris, ell els pagava i, actuant com un vertader comandant absolut, feia estralls allà on volia.

1 Ἀλισύρας.
2 Germiyan.
3Roger de Flor.
4 Alexios Raül, occís pels alans amb una fletxa en un banquet (Paquímeres X, 22).
5 Ilíada 1, 82.
6 Bahkeshir a sud de Cízic.

(Georges Paquimérès, Relations Historiques Vol. IV, A. Failler, París, 1999, XI, 21)