Versos improvisats en ocasió de la lectura de la
comunicació de la restauració de la Santa Creu
Gòlgota exulta! Tota la
creació
de nou t'alaba, et diu
“Refugi de Déu”:
del país de Pèrsia ha
tornat l'emperador
mostrant la creu plantada
sobre teu,
aclama'l amb paraules que
canten;
com que, de boca, no en
tenen els penyals,
tendres prepara els rams
de palmera
per a l'encontre amb el
nou triomfador.
Car, si no s'hagués endut
de nou la creu,
riurien encara els mags
ben arrogants.
Però amb els fets
n'aprengueren la força,
saberen com, amb un foc
misteriós,
va ser la creu que
incinerà la flama.
Què bo, senyor,
va ser el vostre esforç
i la vostra lluita per a
la pau!
Com us beneiré amb un
discurs cabalós,
a vós que la gràcia us
diu beneït?
Com vau tornar a agafar la
creu rapinyada,
adormint-ne el rèptil
rapinyador?
Déu us proclamà com a
heroi quan al drac,
degollat, li arrancàreu
daurada la pell;
i vós no matàreu la fera
amb metzines
medèiques,
sinó travessant-la amb la creu.
Deixeu, per fi, falsos
israelites
la vostra paterna fe
d'infidels!
La creu ha arribat amb
rebuda imperial,
entre oracions, pregàries,
plors i vigílies,
iambes harmònics i música
d'orquestra,
i amb un guardó, gran,
del basileu:
els enemics la volen i més
la temen;
car ella no acceptava
viure amb el bàrbar,
encara que, per punir
aquell delicte,
havia d'exiliar-se i
córrer per terres estranyes.
I tornà, aplegant els
seus fills
de l'obscura i falsa
morada,
i l'honoren, estimant-la
encar més,
car dóna saviesa i
allibera encar més.
Pau, sabedor d'aforismes
obscurs,
no pot ser doncs que
diguin les gents,
que la creu és un
absurd;
per les gents
és potent i imponent
d'allò més.
I ara, meu Basileu, teniu
per nosaltres
el seu poder místic; tota
Bizanci
tots els països, tot
l'univers exalten
el vostre carisma en un
sol concert.
Que us alabi el gran
Constantí, a vós, que sou
gran, tal com ell; ningú
més us val en lloances.
Constantí, reveleu-vos a
Roma de nou,
celebreu el vostre fill,
per com, rebuda
una herència malmesa, la
va restaurar.
Deixeu, ara, la Ciutat
celestial,
i baixeu aquí a la nostra
ciutat terrenal:
al cor, hi guardàveu
tristesa i angoixa,
fins quan no vau veure la
creu retornar
en triomf, que vós, quan
era amagada,
vau descobrir el primer
cop, allà on sempre
havia estat,
i el vostre nét no només descobrí,
sinó que, arribat als
brasers de les terres de Pèrsia,
novament l'ha portat al
seu lloc inicial.
Teniu
un fill per Providència divina,
com
si ell fos un nou Constantí
fet
matèria per les fustes de vida.
Car
sobta com, en aquells entrebancs,
un
emperador piadós, per sobre dels altres,
apagà
el foc amb una fusta de foc,
que
Cosroe menystingué, per ser fusta,
i
descobrí que era una espasa clavada al seu cor.
Qui explicarà una tan
miraculosa campanya,
ni que enlairi paraules
alades?
I ara aneu, amb l'ànima
neta,
pel camí joiós dansant
amb els Àngels.
Als enemics, la creu que
porteu,
els sembla una altra arca,
i més que l'arca;
Aquesta enviava
desgràcies als enemics,
a un tret de sageta,
però la fusta d'aquella
els envià, recte a la
diana, ses fletxes ben vives:
vet aquí els parts fent
fogueres dels perses,
els escites aterrant els
eslaus i sent-ne aterrats,
bruts de la sang dels seus
homicidis,
mesclen una enorme barreja
en una sola batalla.
Vós, en canvi, calleu,
duent les insígnies i el ceptre,
talment com un àrbitre
tot separant lluitadors,
heu lluitat amb molts
d'ells, i ara poseu fi a la baralla.
Els qui estan ficats en la
lluita
esperen, mirant de
gairell, el vostre gest;
i allà on és aquest gest
la lluita té èxit.
I si el gest canviés i
anés al contrari, la força
de l'èxit també
canviaria, i mirant el gest vostre
..................................................
i us mofeu d'espases
innòcues
i us rieu de l'espectacle
dels bàrbars,
que veieu ara subjectes,
ells que us perseguien fa temps.
Un cop anunciades
aquestes notícies,
en un dia agraït, un dia
de victòria,
quan qui plasmà el nostre
ésser
tornà al cadàver de
Llàtzer la vida –
havien d'anar juntes,
diria, resurrecció
de la mort i reaparició
de la creu
–,
sencera s'ajuntà la
Ciutat – com la sorra
o un torrent, com onatge
desmesurat,
que es trenca en rompents
de mil cossos–,
delerosa, com gasela a
l'estiu
sedegosa i estremida, de
venir, rabent,
al ros de les vostres
paraules.
