Teofilacte Simocatta: Històries (I, 6)

L'ira del Khagan

Quan aquest gran home terminà els seus retrets carregats d'arguments, la sang en ebullició va remoure la fúria del Khagan, se li va enrogí tota la cara, dels seus ulls, asafranats per la flama de la indignació, i de tot el seu posat es desprenia que no tindria pietat dels ambaixadors. Jutjant per aquelles celles, tan aixecades que gairebé passaven el front, un perill enorme amenaçava Comentiol a causa de les seves paraules. I efectivament, aquell home, sense tenir respecte pels ambaixadors, exposà Comentiol a la infàmia de les cadenes, li tancà els peus en la presa d'uns grillons de fusta, esquinçà la tenda de l'ambaixador i llavors l'amenaçà de condemnar-lo a mort, emparant-se en una llei local. El dia després estava de millor humor i els nobles àvars li donaren consells i, amb paraules persuasives, el van convèncer, sense que ell se n'adonés, a no condemnar a mort Comentiol, i que n'hi hauria prou amb humiliar els ambaixadors, només amb les cadenes. El Khagan doncs s'hi va avenir i els envià a l'emperador amb infàmia, concedint-los inesperadament la llibertat.

L'any següent Elpidi, elegit i enviat un altre cop com a delegat, quan va ser a la seva presència, digué al Khagan que era necessària la participació d'un delegat que l'acompanyés davant l'emperador, per tal de renovar el tractat de pau i augmentar l'import acordat amb vint mil sòlids¹ addicionals. El Khagan, acceptà la proposta i envià Targici, persona molt ben considerada entre el poble àvar, amb Elpidi, a la presència del Cèsar. Es presentaren tots dos davant l'emperador i va haver-hi acord: es va convenir que els romans havien d'afegir vint mil sòlids més als vuitanta mil i, en el cas de desdir-se'n, en rebrien guerra a canvi. Així l'acord semblava d'alguna manera trobar terreny favorable i s'iniciava una treva en el conflicte.

Tanmateix, al cap de poc temps, el bon estat de la pau precipita i els àvars tornen a atacar els romans, però no obertament, sinó més aviat de manera deshonesta, amb l'engany. 

1 Χρυσοῦς (adj.): lit.: peça o moneda d'or. Des del regnat de Constantí la moneda d'or oficial és el sòlid.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 50-52)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 5)

El discurs de Comentiol

“Khagan, els romans creien que vos teníeu temor dels déus i respectàveu la sal dels juraments, que mai us desdèieu de compromisos i acords, ni cap camí de pau es perdia per culpa vostra; i no només això, sinó també que teníeu presents les nombroses donacions fetes per l'emperador i l'amabilitat romana, i que no us oblidàveu de la seva generositat o, més ben dit, l'hospitalitat envers els vostres avantpassats, ni tampoc toleràveu que cap poble subaltern vostre faltés al respecte dels romans.

És certament convenient que qui mana sigui, de fama i de fet, més savi que els seus súbdits, és a dir que com més poder tingui més ha de destacar per les seves virtuts. Doncs bé, els romans, amb la bona voluntat que deriva d'un acord de pau, han oblidat els horrors i tots els abusos patits per culpa vostra i, demostrant una generositat molt superior a la de qualsevol altre poble, no han emprès cap acció de represàlia. Havien valorat molt millor per al futur la no intervenció, després de totes aquelles violències comeses i van declarar que s'abstindrien de revenges.

Però, atès que menysteniu la lleialtat, l'ull de la justícia és cec, els peus de la providència coixegen i no són capaços de donar una justa compensació a qui és víctima i, és més, Déu és per a vós voluntat sense solta ni volta, els romans no s'oblidaran dels mèrits propis: duran de veritat la guerra a tots els fronts i us provocaran innombrables baixes. Per a ells és en realitat més desitjable la guerra que la pau, excepte quan és l'enemic que vol una treva. D'altra banda, quin poble sobre la terra s'ha cobert més de glòria lluitant en pro de la llibertat, de l'honor, de la pàtria i dels fills? Si fins entre els més humils dels ocells, hi ha guerra sense treva i lluita furibunda, per a no sucumbir un o l'altre, per no cedir un a l'altre, què creieu doncs que sigui per als romans, el poble més guerrer de tots, l'imperi més notable? No és fàcil d'infravalorar, llevat potser al principi. No presumiu d'èxits aconseguits avui en dia amb trampes i mala fe, ja que potser el que s'ha d'aplaudir en els èxits és la grandesa d'ànim. Ser arrogants per coses mal fetes ha de considerar-se un pecat, no pas un honor.

Molt grans són les demostracions d'insensibilitat que acabeu de donar, però enorme és també la força dels romans, la cura que hi posa l'emperador, el suport dels pobles aliats, el pes dels recursos i, quant a la fe, és la més pietosa entre les de tots els pobles de la terra i doncs la més poderosa. Preteneu afrontar aquest poble, sense més ni més, i no us preocupa què en podria derivar. Quina mena de reputació podreu aportar fins i tot als vostres veïns, després de faltar-li al respecte als romans? Quins avals us resten per oferir? Maltracteu els vostres déus: infringiu els acords, impugneu els tractats, els justos pateixen de tot per culpa vostra i tampoc canvieu d'actitud davant uns dons de tot respecte. Deixeu-nos en pau! No convertiu aquest moment positiu en buida xerrameca per la vostra actitud ofensiva amb qui, sense haver fet res de dolent, només té la culpa de ser veí vostre.

Heu de tenir respecte per aquest nostre sòl romà, més que per la vostra alta dignitat: va ser la vostra salvació, us va obrir els braços quan éreu un apàtrida, us va acollir, a vós, un estrany, un foraster, quan la vostra fracció, després de rebel·lar-se, se separà de la tribu oriental originària. No trenqueu el bonic vincle d'hospitalitat, no reneguin els homes de la solidaritat, ni tampoc expliqueu a qui us escolta que us fa fàstic el respecte als déus, causa, segons vós, de tots els mals.

I si us agraden els diners, els romans ja han complert en aquest sentit: aquesta és gent noble, considera una riquesa la generositat i la munificència. Teniu a disposició una terra vasta que pot créixer molt més encara, tant que no anirà estreta als seus habitants ni als nouvinguts. Torneu doncs al vostre territori que us ha estat donat pels romans i no desvieu l'exèrcit més enllà dels confins.

És a dir, el vent, per impetuós que bufi, no pot fer res amb un arbre fort i alt, de capçada gran i tronc ferm, amb arrels plenes de vitalitat i d'ombra densa, que les estacions i l'aigua fan créixer, ja sigui regant-lo a través de canals, o bé mullant-lo i abonant-lo amb els xàfecs del cel. Qui vulgui posar el peu imprudentment més enllà de la seva terra, recuperarà tard la saviesa, juntament amb el càstig escaient, perquè no podrà suportar la deshonra, més penosa que la seva desgràcia.”

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 48-50)

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 4)

Llavors, quan l'emperador s'hi negà iradament, [El Khagan] trencà els acords i va fer volar pels aires els tractats: de sobte, agafa la trompeta preada per la guerra i crida el seu exèrcit. Es llançà doncs sobre Singuedó¹ que tot d'una havia quedat sense defensa i sense enginys de guerra, per la relaxació difosa d'ençà que Tràcia estava en pau: la pau no vigila i no suporta fer previsions. Es trobà molta gent de la ciutat acampant a les vinyes, on l'empenya la collita: era estiu i es buscava allò necessari per viure.

Aquell bàrbar, en tot cas, no conquerí tan fàcilment la ciutat; la pugna a les seves portes va ser dura, amb molts àvars morts, i ell n'obtingué, com en diu la dita, una victòria Cadmea². Saquejà moltes més ciutats, fàcilment i sense patir: la crueltat, per cert, era increïble i del tot inesperada. Després de conquerir Augusta³ i Viminacium⁴ (unes boniques ciutats tributàries de la Prefectura de l'Il·líric), es desplaçà immediatament i assetjà Anquíalos⁵, tot devastant-ne les viles dels voltants. Expliquen tanmateix que salvà les termes. Si més no ens ha arribat la història que les dones del Khagan s'hi banyaven i, per recompensar el profit que n'havien tret li demanaren de no destruir el balneari. S'explica que aquestes termes fan bé a qui s'hi banya, i ajuden a millorar la salut.

Al cap de tres mesos, els romans enviaren al Khagan una delegació per per negociar una treva. Hi van enviar Elpidi, un home qua havia ascendit a l'honor de senador, després de ser governador de Sicília amb el càrrec de praetor: un poder que no era poca cosa entre els romans. El van fer acompanyar per Comentiol, un oficial de la guàrdia imperial, que els romans en llatí anomenen scribo. Ambdós anaren a reunir-se amb el Khagan a Anquíalos i, segons les instruccions rebudes, intentaren trobar un acord. Però aquell era incapaç d'admetre les violacions de les regles que havia comès i fins i tot amenaçava, amb força arrogància, d'abatre les anomenades Grans Muralles. I mentre que Elpidi baixava el to de les seves paraules per no donar més força a la prepotència creixent, Comentiol va donar un assaig de la seva noble elocució i, tot esposant la dignitat romana, pura com una esposa casta, i sense deixar-se desviar per llagoteries adúlteres, pronuncià, a la presència dels nobles àvars i del Khagan, el discurs que segueix.

[CONTINUARÀ] 

1 Σιγγήδων: Singidunum, l'hodierna Belgrad. W. & W. Consideren no real l'asserció de Teofilacte sobre la indefensió de la ciutat.

2 És una expressió d'origen herodotea (I, 166) per definir una victòria amb enormes pèrdues.

3 Αὐγοῦσται: No identificada.

4 Βιμινάκιον: L'hodierna Kostolac, a 70 km de Belgrad, a la ribera dreta del Danubi.

5 Podria ser l'actual Bursa, a la costa del Mar Negre.

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 46-48)

Versos anònims dedicats a la mort d'Andronic Comnè

Tot d'una, llevant-se d'un festí de borratxos,

un home lívid, altiu de maneres,

sorrut, gris, hàbil camaleó,

farà irrupció i dallarà la palla.

Amb tot, dallat ell mateix pel temps,

pagarà finalment una pena ben trista

pel mal que va fer, desgraciat, en sa vida.

Qui porta punyal no esquiva l'espasa.

 [Nicetae Choniatae Historia, Ed. I.A van Dieten, Berlí, 1975, pàg. 353-354]