Lléo Magistre Querosfactes: Per la mort de la filla Teoctiste

Tetis de peus argentats¹, joia dels pares,

com vares caure? Digues, digues-m'ho, filla;

duies flors virginals i lliris santíssims,

roses, narcisos. I tan sols eren pols?

Eres antòfora, i has trobat podrimer

i nit profunda, tu, la de cara² lluent.

Hades, vet-la, la noia de túnica llarga,

bonica i solemne, celebra-ho, golafre.

Senyor altíssim, ara vetlla per Teoctiste,

al bosc sant, ombrívol, de danses boniques,

dóna-li un premi: corones de vida immortal,

mostra-li, Déu, les altes cases del cel.

De bon grat inspira'm somnis noctívags

en l'ànim, benèvola, mentre somrius.

Tu que flaires d'espígol i balsamina,

Primavera, doncs, per què aquesta ferum?

Tenia un nena, un grifoll d'arbre argentat,

i ara l'he vist caigut al terra, podrit;

la justícia, amatent, em punxa amb fibló;

i així, arrio les nits entre plors i treballs.

1 Ἀργυρόπεζα Θέτις. Tetis podria ser un disminutiu de Teoctiste, però és en tot cas una evident referència homèrica a Ilíada 1, 538, entre d'altres.

2 εἴδεϊ. Seguim Ciccolella i no Matranga.

 [Matranga, Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 561, I]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 10)

El casament de l'emperador Maurici

L'emperador va acollir el seu pare Pau a cort amb tots els honors, tot just en arribar a la ciutat de Constantí, i el va va dur en processó amb ell el dia després quan es casà. Precisament, havia convocat Joan, el guia de totes les diòcesis¹, al Palau, a la sala anomenada Augusteu que es troba davant de l'esplèndida residència imperial, i demanà l'aprovació de l'Omnipotent per intercessió del sacerdot davant Déu, per tal que la celebració del matrimoni tingués uns bons auspicis. El sacerdot secundà la voluntat de l'emperador amb una súplica a Déu i, agafades les mans de la parella imperial, les ajuntà, tot beneint les noces de l'emperador amb pregàries de bon auguri. És més, col·locà la corona al cap dels monarques i els va fer participar al ritus del déu home², tal com és costum entre els fidels d'aquesta santa i pura religió. Després, ingressaren a la cambra nupcial els caps cenyits d'algun títol i l'emperador s'atreví fins i tot a adreçar-s'hi amb el nom “pares”, més enllà de la seva genealogia, ja que d'alguna manera eren la base per a crear un clima d'enteniment. Allà, aquesta mateixa gent, és a dir el seguici de l'emperador, pregà el nuvi, el Cèsar, que es presentés a l'exèrcit assegut al tron i fes un regal de noces als súbdits. La cambra nupcial dels emperadors, dins del recinte dels edificis imperials més antics i més grans, era esplèndidament adornada, decorada amb or i pedres precioses; i no només, tot era de color carmesí, revestit d'una capa purpúria, impregnada d'elegant tintura Tíria. La filla de Tiberi, la jove núvia, es va avançar a l'emperador dirigint-se cap al tron nupcial, gairebé d'amagat com si no volgués que el seus súbdits la veiessin, mentre les fines les cortines s'obrien, totes alhora, com a una senyal. L'emperador es dirigí tot seguit cap a l'habitació nupcial acompanyat per un esplèndid i nombrós seguici d'homes vestits de blanc. Entrà doncs entre unes cortines ben altes per poder dur l'emperadriu davant els presents i fer-li una abraçada: l'acompanyava el paranimf. Era l'eunuc de l'emperador i es deia Margarites, una persona distingida de la família imperial. L'emperadriu s'aixecà llavors del tron nupcial en honor a l'emperador i el poble cantà amb entusiasme un himeneu. L'acompanyant dels nuvis els saludà efusivament aixecant una copa davant dels ulls de tothom. No era costum posar-los unes corones, ja que els nuvis no eren persones qualssevol i això ja ho tenien per al rang imperial³.

Això va ser el primer dia. La ciutat va estar de festa durant set dies, tota engalanada amb objectes de plata. Plats, paelles, calzes, gibrells, pàteres, cistelles: s'exposava la riquesa romana, l'ornament daurat de luxe, l'objecte sagrat de la casa, donant espectacle amb tot allò que podia omplir la vista. Les flautes, els bufacanyes i les cítares tocaven melodies delicades i captivadores. Estava tot ple d'il·lusionistes que de sol a sol entretenien els aficionats amb els seus trucs, mentre els actors còmics, rivalitzant entre si, representaven les seves sàtires, amb llibertat de criticar qualsevol, al voltant, per exemple, d'algun assumpte seriós. Es van fer curses de cavalls i l'emperador convidà a dinar els alts càrrecs de la casa imperial. I així terminà aquell famós casament.

1 Joan Nesteutes. Teofilacte no és mai precís en les definicions de la jerarquia eclesiàstica.

2 Es refereix a l'eucaristia. Però Teofilacte sempre esmenta els elements de la religió cristiana de manera genèrica, a la manera de Procopi de Cesarea, tot i ser cristià com ell.

3 La corona és tradicional en els ritus de casament bizantí, amb un origen antic en Grècia. Hi ha una aparent contradicció amb el que Teofilacte explica amunt: el bisbe li acabava de posar la corona. En aquest no ho sabem explicar, sinó induint que el gest del bisbe és senzillament de coronació de la parella imperial, com a emperadors, no com a nuvis. Però és una mera hipòtesi.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 57-59]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 9)

El front persa

En tot cas, he terminat el preludi de la història dels huns que viuen al llarg del Danubi. Som-hi ara, fem ressonar també els fets de Pèrsia amb la cítara de la narració. Tornaré doncs a la investidura de Maurici emperador, tot narrant aquí la guerra meda. I ningú es molesti, si més no amb mi, perquè me'n vaig de nou a fets anteriors. No seran els mateixos, tot i que ens dedicarem si fa no fa al mateix període. La narració de les coses suara narrades en un sol bloc ha avançat a regna solta¹, per tal de no generar confusió inserint a la vegada exposicions de fets que no tenien res a veure amb els que s'estaven presentant.

Encara era el primer any del regnat de l'emperador Maurici després d'aquella celebrada campanya amb Pèrsia, quan precisament Tamchosro era el comandant de l'exèrcit meda, i l'emperador havia transferit Joan – conegut també com El Bigotut entre els romans pel seu bigoti tan llarg – de l'exèrcit acampat a Armènia al dels territoris orientals. Tan bon punt doncs el general tingué la comandament del front oriental, prengué posició allà on el riu Nimfios² barreja les seves aigües amb el Tigris. El xoc es preparava doncs en aquest indret, amb Joan comandant les forces romanes, i Cardarigan³ les perses. Aquest nom és un títol propi del poble part: als perses, els agrada que els diguin pel títol, com si desdenyessin els noms que duen de naixement. Per a definir el seu nom, respecten les contribucions del destí més que no pas l'obligació envers el pare, que es genera en el moment mateix de néixer dels lloms materns.

Joan dividí el conjunt de les seves forces en tres sectors: ell mateix s'encarregà del sector central de l'exèrcit, Curs, el subcomandant, del sector dret, i Ariulf, de l'esquerre. Així es disposaren les tres esquadres i igualment es desplegaren els perses. Quan les trompetes elevaren l'enyàlion⁴, la terra de ningú es va encongir i la guerra va fer el seu ingrés.

Ataquen llavors els romans amb dues columnes: Joan amb la del mig, Ariulf amb l'esquerra, i vencen les forces desplegades davant seu, però Curs no entra en acció. Desconfiava d'allò més de Joan pels seus èxits, perquè competiria amb ell pels esglaons més alts de la fama. Els perses doncs tornaren enrere, ja que temien que els adversaris els ataquessin amb més impuls. Els romans van mirar cap a Curs – absent de la lluita – i als seus homes, i giraren cua, tot pujant per una zona escarpada. Els perses, un cop van deduir – de la cursa impetuosa i de la duresa del terreny de retirada, unes fortificacions entre barrancs – que la cavalleria romana estava esgotada, anaren al contraatac, amb unes escomeses furioses, fent una carnisseria i amb prou feines deixaren arribar els romans al campament. La guerra havia anat avançant amb aquestes operacions i ja entrava la tardor.

1 Literal: “no ha obeït al fre”, una metàfora “hípica”.

2 Νύμφιος. El modern riu Batman que passa per l'hodierna ciutat de Batman a la Turquia armènia.

3 Καρδαριγάν. Semblaria significar Falcó Negre (W. & W. 32).

4 El crit de guerra.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 55-57]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 8)

Una nova ofensiva dels àvars

A l'inici de la tardor, els bàrbars trencaren els pactes un cop més, violant la pau de manera flagrant i no em em puc eximir d'explicar-ne les causes. Un escita¹ amb el sobrenom de Bookolabra (si voleu conèixer allò del sobrenom més clarament, el traduiré a l'idioma grec. Descobrirem, traslladant l'escita a la llengua noble, que la traducció és “mag” o, el que és el mateix, “sacerdot”). Aquest senyor doncs va cometre una gran imprudència: anar-s'en al llit amb una de les dones del Khagan; atret per l'esquer d'un petit plaer, va caure en la gran xarxa de la mort. Intuí que el delicte d'alguna manera seria descobert i que patiria els dolors de la ben coneguda prova². Subornà llavors set súbdits gèpids i intentà trobar refugi al poble dels orígens, els huns, que vivien a est i ocupaven els territoris a la frontera amb Pèrsia i que, com és notori, molta gent anomena turcs. Mentre travessava el Danubi dirigint-se cap a la ciutat de Libidina, va ser descobert per un oficial de l'exèrcit romà, de guàrdia a la vora del riu. Explicà doncs a quin poble pertanya, quina era la seva ocupació anterior i la passió que l'havia empès fins allà. Atès que semblava creïble en la narració de les seves desventures, l'oficial l'envià davant l'emperador. Així que, els àvars consideraren trencats els acords amb els romans. La guerra recomençava, quan Targici encara era a la ciutadella imperial, en qualitat d'ambaixador, per cobrar el tribut anual als romans que el tractat determinava per al Khagan. Això provocà el lògic enuig de l'emperador perquè entenia que els àvars li havien fet beure aigua a galets: un exigia de cobrar un tribut anual i de gaudir dels beneficis del tractat, i l'altre continuava fent, tot saquejant el continent i aterrant ciutats. Llavors va fer deportar Targici a Calquitis³, on el tractaren amb duresa durant sis mesos: com que, fins a aleshores a l'emperador no li canvià humor, l'ambaixador va estar constantment sota l'amenaça de la condemna a mort.

Els soldats del Khagan s'acarnissaren amb els camperols d'Escítia i Mèsia, sense fer excepcions, i conqueriren moltes ciutats: Rateria, Bononia, Aquis, Dorostolon, Zaldapa, Pannasà, Marcianòpoli i Tropaion. Les operacions li presentaren no poques dificultats, atès que no va sotmetre aquests poblats sense suar, com si res, malgrat la seva gran idea de fer un atac d'improvís, sent frenat per un mal que no té rivals: la indolència. L'emperador mentrestant anomenà Comentiol comandant, amb poder militar absolut.

1 Nom genèric que pot significar vàries coses.

2 No està gens clar què és. Jo crec que es tracta d'una ordalia.

3 Χαλκῖτις en el text. Gr. modern: Χάλκη (Halki). El nom en turc és Heybeliada. És una de les nous Illes del Príncep, Πριγκηπονήσια (Gr. modern), Πριγκήπων νήσοι (Gr. antic). Les més importants són Πρώτη, Αντιγόνη, Χάλκη, Πρίγκηπος. Situades davant la costa asiàtica de Constaninoble. En època bizantina eren seus de monestirs i llocs de deportació.

[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 53-55]

Teofilacte Simocatta: Històries (I, 7)

Els eslaus col·laboren amb els àvars

És a dir, [els àvars] van empènyer els eslaus a l'atac, que arrasaren grans extensions del territori romà i quan s'afuaren contra l'anomenada Gran Muralla¹, apareixent tots alhora de manera sobtada, van provocar una carnisseria. Tot preocupat per això, l'emperador va reforçar la guàrdia a la Gran Muralla, fent sortir de la ciutat la seva guàrdia personal, amb el propòsit d'improvisar una mena barrera d'allò més “notable”². Justament aleshores Comentiol va rebre l'important grau de taxiarca³, llavors atacà per Tràcia i en va foragitar el gros dels eslaus. Arribà fins i tot a l'anomenat riu Ergínia, plantant-se d'improvís davant dels eslaus, i els va envestir amb energia provocant-los baixes a dojo. Desprès que, arran d'aquesta acció, va ser nomenat de nou general per l'emperador, el van fer tornar, carregat de condecoracions romanes i duent el grau militar conegut pels romans amb el nom de comandant del praisenton⁴.

Passat un temps, amb el retorn de la primavera va reunir les forces romanes i, tot dirigint-se cap a Adrianòpoli, es va trobar pel camí Ardagast amb un gran exèrcit eslau. Duia molts presoners, com a presa de guerra, i un ric botí. Després de passar la nit despert arribà de bon matí a prop del castell d'Ansinos on afrontà els bàrbars, amb valentia. L'enemic, obligat a retirar-se, girà cua, sent empès fins i tot fora de l'Àstica; i un dia radiant brillà per als presoners gràcies al coratge romà. El general entonà llavors un himne de victòria i va fer erigir un monument al triomf.

 

1 La Muralla d'Anastasi o Grans Muralles és una fortificació situada a 64 km a l'oest de Constantinoble, construïda pels Bizantins durant finals del 5è segle. Originalment uns 56 km, s'estén de Skelesi Evcik a la costa de Mar Negra a través de la península de Tràcia fins a la costa del Mar de Marmara a 6 km a l'oest de Silivri (antic Selymbria)..

2 La guàrdia personal de l'emperador era formada per gent de la classe propera al poder.

3 És un càrrec creat per Maurici mateix. Segons l'Strategikon, el taxiarca mana els Optimatoi, un cos cavalleria d'elit format per efectius estrangers (Kazhdan ODB, s.v.).

4 Magister militum praesentalis. El comandant de les tropes estacionades a prop de la capital (W. & W. 29).

(Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 52-53)