Tetis de peus argentats1,
joia dels pares,
com vares caure? Digues,
digues-m'ho, filla;
duies flors virginals i
lliris santíssims,
roses, narcisos. I tan
sols eren pols?
Eres antòfora, i has
trobat podrimer
i nit profunda, tu, la de
cara2
lluent.
Hades, vet-la,
la noia de túnica llarga,
bonica i
solemne, celebra-ho, golafre.
Senyor
altíssim, ara vetlla per Teoctiste,
al bosc sant,
ombrívol, de danses boniques,
dóna-li un
premi: corones de vida immortal,
mostra-li,
Déu, les altes cases del cel.
De bon grat
inspira'm somnis noctívags
en l'ànim,
benèvola, mentre somrius.
Tu que flaires d'espígol i balsamina,
Primavera,
doncs, per què aquesta ferum?
Tenia un
nena, un grifoll d'arbre argentat,
i ara l'he
vist caigut al terra, podrit;
la justícia,
amatent, em punxa amb fibló;
i així,
arrio les nits entre plors i treballs.
1 Ἀργυρόπεζα
Θέτις. Tetis podria ser un disminutiu de Teoctiste, però
és en tot cas una evident referència homèrica a
Ilíada 1, 538, entre d'altres.
2 εἴδεϊ.
Seguim Ciccolella i no Matranga.
[Matranga,
Anedocta Graeca, Roma, 1850, pàg 561, I]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada