El casament de
l'emperador Maurici
L'emperador va
acollir el seu pare Pau a cort amb tots els honors, tot just en
arribar a la ciutat de Constantí, i el va va dur en processó amb
ell el dia després quan es casà. Precisament, havia convocat Joan, el guia de totes les diòcesis1, al
Palau,
a la sala anomenada Augusteu que es troba davant de l'esplèndida
residència imperial, i demanà l'aprovació de l'Omnipotent per
intercessió del sacerdot davant Déu, per tal que la celebració del
matrimoni tingués uns bons auspicis. El sacerdot secundà la
voluntat de l'emperador amb una súplica a Déu i, agafades les mans
de la parella imperial, les ajuntà, tot beneint les noces de
l'emperador amb pregàries de bon auguri. És més, col·locà la
corona al cap dels monarques i els va fer participar al ritus del déu
home2,
tal com és costum entre els fidels d'aquesta santa i pura religió.
Després, ingressaren a la cambra nupcial els caps cenyits d'algun
títol i l'emperador s'atreví fins i tot a adreçar-s'hi amb el nom
“pares”, més enllà de
la seva genealogia, ja que d'alguna manera eren la base per a crear
un clima d'enteniment. Allà, aquesta mateixa gent, és a dir el
seguici de l'emperador, pregà el nuvi, el Cèsar, que es presentés a
l'exèrcit assegut al tron i fes un regal de noces als súbdits. La
cambra nupcial dels emperadors, dins del recinte dels edificis
imperials més antics i més grans, era esplèndidament adornada,
decorada amb or i pedres precioses; i no només, tot era de color
carmesí, revestit d'una capa purpúria, impregnada d'elegant tintura
Tíria. La filla de Tiberi, la jove núvia, es va avançar a
l'emperador dirigint-se cap al tron nupcial, gairebé d'amagat com si
no volgués que el seus súbdits la veiessin, mentre les fines les
cortines s'obrien, totes alhora, com a una senyal. L'emperador es
dirigí tot seguit cap a l'habitació nupcial acompanyat per un
esplèndid i nombrós seguici d'homes vestits de blanc. Entrà doncs
entre unes cortines ben altes per poder dur l'emperadriu davant els
presents i fer-li una abraçada: l'acompanyava el paranimf. Era
l'eunuc de l'emperador i es deia Margarites, una persona distingida
de la família imperial. L'emperadriu s'aixecà llavors del tron
nupcial en honor a l'emperador i el poble cantà amb entusiasme un
himeneu. L'acompanyant dels nuvis els saludà efusivament aixecant
una copa davant dels ulls de tothom. No era costum posar-los unes
corones, ja que els nuvis no eren persones qualssevol i això ja ho
tenien per al rang imperial3.
Això va ser el
primer dia. La ciutat va estar de festa durant set dies, tota
engalanada amb objectes de plata. Plats, paelles, calzes, gibrells,
pàteres, cistelles: s'exposava la riquesa romana, l'ornament daurat
de luxe, l'objecte sagrat de la casa, donant espectacle amb tot allò
que podia omplir la vista. Les flautes, els bufacanyes i les cítares
tocaven melodies delicades i captivadores. Estava tot ple
d'il·lusionistes que de sol a sol entretenien els aficionats amb els
seus trucs, mentre els actors còmics, rivalitzant entre si,
representaven les seves sàtires, amb llibertat de criticar
qualsevol, al voltant, per exemple, d'algun assumpte seriós. Es van
fer curses de cavalls i l'emperador convidà a dinar els alts càrrecs
de la casa imperial. I així terminà aquell famós casament.
1
Joan Nesteutes. Teofilacte no és mai precís en les definicions de
la jerarquia eclesiàstica.
2
Es refereix a l'eucaristia. Però Teofilacte sempre esmenta els
elements de la religió cristiana de manera genèrica, a la manera
de Procopi de Cesarea, tot i ser cristià com ell.
3
La corona és tradicional en els ritus de casament bizantí, amb un
origen antic en Grècia. Hi ha una aparent contradicció amb el que
Teofilacte explica amunt: el bisbe li acabava de posar la corona. En
aquest no ho sabem explicar, sinó induint que el gest del bisbe és
senzillament de coronació de la parella imperial, com a emperadors,
no com a nuvis. Però és una mera hipòtesi.
[Theophylacti Simocattae, Historiae. Ed. C. de Boor/P. Wirth, Stuttgart, 1972, pàg. 57-59]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada