Hismine insisteix
La jove [Hismine]
tornà a mesclar per ordre del pare i es col·locà darrera de Sostenes i de la mare Pàntia i davant meu, l'herald. Sostenes va
dir: “Herald Hismínies, aquest brindis per la festa és per a tu,
beu en honor de Zeus i salut! Gaudeix de la diversió, beu en
alegria, passa't-ho bé anunciant les Diàsies.” I jo: “A la teva
salut també, que ens has reservat la teva cortesia amb bon gust i
sumptuositat.” Arribà la noia, duent la copa a les seves mans i
enllaçant la seva mirada amb la meva. Allargo la mà per agafar-la i
ella m'estreny el dit, tot parrupant, i emet un tènue sospir com des
del cor. Fent cas a Cratístenes, jo callava. Terminà així el
banquet.
Sostenes,
Pàntia i la jove Hismine ens dugueren a l'habitació juntament amb
tres criades; una duia aigua del pou, l'altra portava a les espatlles
una safata de plata i la tercera duia lli blanc com la neu. Entrarem
a l'habitació i Sostenes ens saludà i se'n anà amb Pàntia.
Cratístenes i jo ens en anàrem a seure a unes butaques, que estaven
allà preparades amb bon gust. Aquella que duia la safata la
deixà al tamboret vora el meu seient i l'altra hi abocà l'aigua.
Hismine s'aclofà agafant-me els peus i me'ls rentà (és un honor
que es reserva als heralds) - els agafa, els estreny amb força, els
embolica amb les mans, els comprimeix, sense dir res els besa, un
petó d'amagat; finalment, tot fregant-los amb les ungles, em fa
pessigolles.
Jo, que
durant la resta d'operacions havia aguantat en silenci, sense voler,
vaig esclatar a riure. La noia va parar, em mirà fixament, tot fent
un somriure, i tornà a plegar el cap, sense cap gest de
condescendència per part meva. M'eixugà llavors els peus amb la
tovallola que havia agafat de les mans de la sirventa i amb un
“Adéu”, se'n anà.
Em vaig
adormir immediatament, ple de menjar, de vi i de les preocupacions
pròpies d'un herald. Al voltant de la tercera vigília, el bell
Cratístenes em despertà tot dient: “No ha de dormir tota la
nit un home que és un herald.”
Vaig intentar treure'm la son – per respecte i amistat – que però
no es desenganxava de les parpelles: el menjar el beure i el
cansament n'eren la causa. “Què dius, Cratistenes,” vaig dir,
“perquè em treus la son agradable de les parpelles?” Ell volia
saber del sopar i per què havia esclatat a riure i, tot mofant-se de
la meva llengua, va dir:“El tresor més gran de l'home és una
llengua parca i és l'encant més gran, si es modera”.
I jo: “La
resta de coses que han passat al sopar les saps tu també, ja que has
estat assegut al costat meu bevent. Quant a la noia, va anar així:
primer de tot, quan em portava la beguda m'ha xiuxiuejat 'Hola', i
després diu: 'Pren la copa de les mans de la noia amb el mateix
nom'
en veu baixa i sense que se la pugui sentir; i mentre jo em prenc la
copa, ella em trepitja el peu. Tercer, em porta la beguda, fa per
donar-me-la i me la treu i jo dic el que has sentit. Saps com ha
seguit la cosa: la ràbia de Pàntia, l'enuig del pare, el seu gest
amb el cap, la vergonya de la noia, la seva excitació, la cara
vermella, i tot el que li ha passat, com colpejada per un llampec.
Amb tot això, jo mateix m'he sentit avergonyit – sí, per aquest
bastó
sagrat – sobretot per la teva recomanació de callar. I quart,
mentre brindem a Zeus Salvador, Hismine un altre cop m'agafa el dit.
Això pel
que fa el sopar; i què ha passat mentre era assegut a la butaca? Em
renta els peus, els embolica amb les mans, els besa d'amagat i
finalment em pessigolleja la planta del peu. Per això, ho has
sentit, he esclatat a riure.”
I Cratístene
exclamà: “Quina sort! Una noia t'estima, una noia tan maca! Tu no
l'estimes també?” I jo: “Què és això d'estimar?” I ell,
cridant encara més fort: “Per Hèracles, quina estupidesa, quina
idiotesa! Però, si tens a favor Amor, la Mare Afrodita i tots els
encanteris de l'enamorament!” “I què són?” Vaig respondre a
Cratístenes, “qui me'ls ensenya?” I ell: “Són propietats
naturals dels sers vivents que no s'ensenyen.” Llavors tornem a
dormir.
[FI DEL PRIMER LLIBRE]
