Contestà llavors Ioasaf: “Vell venerable, parlant de
mi, amb deler i amor incontenibles procuro escoltar alguna idea nova
i benigna i el foc que crema, terrible, en el meu cor m'esperona a
investigar certes qüestions fonamentals. No he trobat fins avui una
sola persona capaç de satisfer-me en això. Si trobés algú, savi i
docte, i escoltés paraules de salvació, no les deixaria a la mercè
dels ocells, crec, o de les feres, ni seria dur com les pedres, com
tu dius, ans les acolliria amablement i en tindria cura a
consciència. I tu, si saps quelcom semblant, no m'ho amaguis,
explica-m'ho. Car quan vaig sentir que venies d'una terra llunyana,
la meva ànima es va alegrar, em vaig sentir optimista per la trobada
amb tu. Per això, t'han dut aquí sense esperar i t'he acollit amb
cortesia, com un amic o un coetani, si és que no m'equivoco en
tenir-hi expectatives.
Barlaam digué: “Heu fet bé, d'acord amb la vostra
magnanimitat reial, perquè no us heu cenyit a la meva aparent
insignificança, sinó que heu seguit la il·lusió que s'hi amaga.
Apòlegs de la trompeta de la mort i de les quatre capses
Vet aquí una vegada un rei gran i famós1.
Un dia, mentre anava amb una carrossa tota decorada amb or, acompanyat
per una escorta tal com escau a un rei, se li van apropar dos homes
amb les túniques esquinçades i brutes, els rostres emaciats i
d'allò més pàl·lids. Era conscient que aquests homes tenien les
carns consumides perquè mortificaven el seu cos practicant la dura
disciplina ascètica; i només veure'ls, baixà de la carrossa, es
deixà caure de genolls al terra i, quan tornà a aixecar-se, els
abraçà, tot besant-los afectuosament. Però, això no va caure gens
bé als alts dignataris i funcionaris de cort, a qui els semblava que
havia actuat de forma indigna de la categoria reial. No gosant
retreure-li-ho personalment, demanaren al seu germà de sang que
digués al rei que no deshonrés així la corona reial. Aquell
explicà això al germà, tot criticant-ne l'actuació sense solta ni
volta, però el rei li donà una resposta que el germà no pogué
entendre. El rei tenia el costum següent quan decretava una
sentència de mort per a algú: li enviava un herald a la porta amb
una trompeta amb aquesta funció específica; tothom que en sentia el
toc sabia que aquell home havia estat condemnat a mort. Al vespre
doncs el rei envià la trompeta de la mort a sonar davant de la porta
de casa del seu germà. En sentir-la, l'home va caure en la
desesperació, va fer testament i es passà tota la nit plorant i
gemint. L'endemà, vestit amb el negre del dol, anà amb la dona i
els fills a la porta del palau, entre plors i laments. El rei el va
fer venir i en veure'l tan afligit li la dir: 'Ets ben ximple si has
tingut por de l'herald del teu germà, del teu mateix sang, del teu
mateix rang, contra el qual saps de no haver fet res de mal! Com
m'has pogut retreure la càlida acollida dels heralds del meu déu
que, amb més suavitat que la trompeta, m'anunciaven la mort i la
temuda vinguda de l'amo, contra qui sé d'haver fet molts pecats i
ben grans? Vet aquí doncs que he denunciat justament així la teva
insensatesa, exactament com aviat denunciaré el disbarat de qui et
va recomanar blasmar-me.' Així, doncs respectà i ajudà el seu
germà i el deixà tornar a casa.
Després demanà quatre capses de fusta2;
dues les va far recobrir totes d'or, col·locant-hi uns ossos fètids
i les tancà amb sivelles daurades. Les altres, les va fer envernissar de
pega i brea, omplint-les de pedres precioses, perles i tota mena de
perfums, i les va tancar amb cordill de crin. Va fer venir llavors
els notables que l'havien criticat per l'acollida d'aquells homes i
els ensenyà les quatre capses i els reptà a avaluar quin valor
tenien unes i altres. Ells estimaren que les dues capses daurades
tenien el màxim valor: 'Car en aquestes, hi deu haver diademes i
cinyells reials; i les envernissades de pega i brea són de poc
valor, miserables i tot' van dir. El rei els replicà: 'Sabia que
diríeu això, perquè us fixeu en sensacions superficials, amb ulls
superficials; però no ha de ser així, la vàlua o la barator
dipositades a dins s'han de mirar amb els ulls de dins.' Dit això,
va ordenar que s'obrissin les capses daurades; i en ser obertes,
s'alliberà una terrible ferum acompanyada per un espectacle
repugnant. Digué llavors el rei: 'Aquest és l'aspecte real de qui
s'embolcalla amb l'elegància i la glòria, tot arrogant per la fama
i el poder, però fètid per dins de mort i maldat.' Després, ordenà
d'obrir també les capses cobertes de pega i brea, alleujant tothom
present amb la gràcia i el perfum d'allò que hi havia dins. I els
va dir: 'Sabeu què recorda això? Recorda aquells pobres homes,
vestits amb túniques míseres, uns homes de qui vau mirar només
l'aspecte exterior, per qualificar d'insolència la meva genuflexió
a la seva presència. Mes jo, albirant amb els ulls de l'esperit la
seva vàlua i la bellesa de les seves ànimes, vaig ser enaltit per
llurs carícies i els vaig considerar superiors a qualsevol corona,
qualsevol porpra imperial.' I així, mortificats, els ensenyà a no
deixar-se enganyar per l'aparença exterior i a confiar en la
reflexió. Vós heu actuat sens dubte com aquell rei pietós i savi,
acollint-me amb il·lusió, sobre la qual, crec jo, no us
enganyareu.”
Llavors Ioasaf li va dir: “Tot allò que expliques és
certament bonic i coherent, però m'agradaria saber qui és el teu
amo, a qui dèieu que us referíeu al principi del relat del
sembrador aquell.”
[FI DEL SISÈ LLIBRE]
1 Primera
paràbola. Comença aquí la primera d'una sèrie de deu
paràboles, d'origen divers, més aviat oriental, que
s'insereixen en el text principal. Són ja presents no només en el
Belavariani (model georgià sobre el qual es construeix la versió
grega), sinó ja en la versió àrab de la qual deriva la versió
georgiana. Aquesta primera paràbola consta en realitat de dues
encaixades: la de La trompeta de la Mort i la de Les quatre Caixes.
L'origen d'aquests relats no és del tot clar, tot i ser segurament
oriental.
2 Incia
aquí la segona paràbola que en aquest cas queda encaixada
en l'anterior. És una paràbola que ha tingut molta fortuna en la
literatura occidental, car la trobem reproduïda en diferents
formes. Per exemple, en el Mercant de Venècia (II, 7 i 9) de
Shakespeare i en el Decameron de Boccaccio (X, 1).
[Die Schriften des Johannes von Damaskos VI/2,
Historia animae utilis, Edit. Robert Volk, De Gruyter, Berlin, New
York, 2006, pàg. 53-59]